Orgullós, un pesat fred i set poemes més
22 Desembre, 2021 21:18
Publicat per jjroca,
Poemes
Orgullós, un pesat fred
Orgullós, un pesat fred
s’entafora a casa meva,
quan ja té la cambra plena,
com demana fer-hi net.
S’endurà els quatre vells
qui han perdut llur ofici
al reclòs del cementiri
on ningú parlarà d’ells.
Pobre pare estorat
qui veu com el fill s’escanya,
en el rebost, hi ha una aranya,
la menja no en forma part.
Orgullós, un pesat fred,
dormiria estant despert.
Ni bé ni mal
Ni bé ni mal ni parca la paraula,
aquí, a la taula, tot és oblit,
la pensa gran em duu a l’esperit
i la petita demana créixer massa.
Quan, el dilluns, nostramo m’alliçona
i, a trenc d’albada, em mana treballar,
poc que l’escolto i prou em deixo anar
a conquerir castells amb terra bona.
Són massa guerres per no guanyar-ne cap,
massa il·lusions perdudes de passada
quan vaig de pressa a conquerir nou lloc.
Com, cada vespre, l’infern és ben a prop
i un dimoni em farà bona cara
amb un somrís gasiu i prou manyac.
Per a saber
Sóc sabedor de les vostres mancances
i, per vacances, demano un xic de cel,
és, aleshores, quan prego i sóc fidel
tot esperant l’alegria dels altres.
Estic perdut, de fet, ho reconec
com vaig, avant, pel camí de la plana,
el ruc gasiu dirà que poc es cansa
i, en aplegar a la finca, m’assec.
És ma fortuna la dèria de molts sants
i el contrapunt d’un pensament mediocre
que s’allargassa fins aplegar el Nadal.
Amb els tres Reis, he vist el llum de dalt
i vull guanyar la força d’ésser pobre
per a saber on són els savis benestants.
No ser aquí
Les mentides del carrer
i les passes amanides,
si he de ser perdonavides,
no pregunteu on trobo el meu recés.
Massa comandes i pocs pelegrins,
massa miracles i prou forquilla nova
per a saber qui mana en els dedins
i fa servir la feta de la cova.
Em plau somiar, diumenge al dematí,
mentre encerto com eixirà el nou dia,
som cavallers vençuts per vells servents.
Com, cada vespre, camino impacient
tot fent servir la noble simfonia
d’anar prou lluny per, mai, no ser aquí.
És el fet de treballar
Dolça fada de l’encert
no em facis tan mala cara,
beure vi, del bo, m’agrada
i en compro al vinater.
Aquell dolç de melmelada,
tan subtil i agradós,
me’l menjaria d’un mos
abans de perdre la gana.
És el fet de treballar
un càstig vell del diví
qui ens guaita atentament.
Li he dit com sóc bona gent
per si el puc ben afeblir
i del deure em puc lliurar.
Les olives del Montsià
Les olives del Montsià
em contaven, de passada,
que sovint fan mala cara
quan l’amo les vol punxar.
Abans, reien de bon gust
quan hi havia plegadores,
com sentien, a totes hores,
les cantades i els remucs.
Una somera prou vella
es queixava del gran sac
i de la petja ferrenya.
Com anava a la grenya
amb un jove ben trempat,
fort de cos, galta vermella.
El més jove manifesta
Fort el vent, negra la mar
i una barca entrebancada,
els pescadors amb la xarxa,
han el neguit de pescar.
En el port, dos mariners
veuen les ones gronxant,
de segur que van pregant
perquè queden pocs doblers.
A la xarxa, hi ha els peixos
engrescats en el fugir
amb la boca ben oberta.
El més jove manifesta
que no voldria morir
abans d’aplegar als mil mesos.
El fer de vent
Em sabrà greu
que es quedin, sense aire,
dolces puntaires
i algun jueu.
El fer de vent,
de sobte, ni m’agrada,
faig la comanda
puix sóc conscient.
Mare natura
li ha, tot, ben lligat
i no descansa.
Ploro, a manta,
ignoro l’entrellat
fins que madura.