Nou pensar i set poemes més
01 Desembre, 2021 03:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Nou pensar
D’ofici: mig mentider,
somiador, espanta-lladres,
nascut per a ésser culpable,
poca-solta i tafaner.
Aprenent de mitja vida,
ben lliurat a l’infortuni,
passo nits en ple dejuni,
em consolo de seguida.
Un dia, vaig festejar,
altre dia, va deixar-me
perquè en trobà un de ric.
Ara, sovint, faig d’amic
i no espero pas queixar-me
si aplego al nou pensar.
La nit clara i un recés
La nit clara i un recés
per a fer aflorar la pensa,
vaig viatjant, per la tenebra,
mig poruc i mig ofès.
Ningú parlarà de mi
quan aplegui al cementiri,
allí, al darrere d’un ciri,
entendré mon avenir.
Sent tan pobre i mortal
com demano la riquesa
amb les bones intencions.
Quatre plates amb melons
ofegaré amb cervesa
procurant no prendre mal.
Quan ningú ho sent
De tant en tant, quan ningú ho sent,
xerrotejo amb el vent.
Ens contem mentides dolces,
endevinalles a l’engròs,
són les tardes de repòs
les qui prenen noves vies.
El cervell al caramull,
la pensa a la bestreta,
un balcó, una finestra,
una joia a curull.
I, tot d’una, res a fer
puix l’amo ha massa força,
per la nit, llum de la torxa
i lladrucs en mig carrer.
Ocellet petit
Ocellet petit,
vestit de plomalls,
travessant la vall,
cercant a l’amic.
Aniran plegats
a fer la festassa,
flor de carabassa
fàcil d’endrapar.
Desprès, contaran
les fulles de l’arbre
petit, entranyable,
qui espera ser gran.
Ocellet petit,
on has el teu llit?
Coet de cartró
Aprenent de fugisser
de treballs i d’enrenou
qui demana un pobre sou
perquè més no li convé.
Des de fa temps, llogater
del banc ombriu de la plaça,
els diumenges com li agrada:
parlar poc i mirar bé.
Només ha una il·lusió:
ésser rei de sa fortuna
i dormir plàcidament.
Un cop, va ser amatent
de viatjar fins a la lluna
amb un coet de cartró.
La vila encén els focs
Quan la fosca arrauleix
i la lluna és a la bassa,
una granota descansa
al damunt d’un tronc ben vell.
Un pagès, qui vol regar,
i un ruc que no fa passa,
la núvia calla i s’espanta
un mussol qui vol volar.
Les quatre portes es tanquen
i la vila encén els focs
per a il·luminar manta cuines.
Mestresses de totes mides
paren taula per a pocs
mentre, d’altres, del tot callen.
La somera amb el bou
A les portes de Nadal,
la somera s’esvellega,
sant Josep li ha fet promesa:
Trobarem un bon portal!
Na Maria és un ensurt,
un dubte i una promesa,
hauria de ser la reina,
infantar el Nen Jesús.
El capvespre de Betlem
és, avui, ple d’enrenou,
quatre pastors amb neguit.
En aplegar blanca nit,
la somera amb el bou
van gaudint l’Adveniment.
Dolça pau
El fred deixa son palau
i s’entafora a les cases,
quatre minyons, cares agres,
van eixint de son catau.
Els carrers són plens de fums,
la muntanya cerca el fred,
tot i així, un Minyonet
va penant fins als tendrums.
On anirà aquest hivern
a dormir o parar casa
en sentir-se oblidat?
En el regne no he estat,
però regna una fada
qui pregona: dolça pau.
Pensaments festius (LXXXVIII)
01 Desembre, 2021 03:13
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El vent és eixerit, xiula i se'n va.
Necessito menjar poc, tinc un cos pobre.
Les formigues van de pressa perquè l'aire les refresca.
No cregueu el cos, ell també sua.
Un home és un punt d'una estadística.
Com l'home s'avorria, Déu li va donar feina.
Veig que moriré, no tinc ganes de fer res.
Vés per on vulguis, les pedres t'estan esperant.
Tenia una dona jove i les nits massa llargues.
He perdut el compte, dec tenir massa diners.
Em preocupa aprendre, acabaré oblidant el que sabia.
Tinc pocs amics, el cotxe n'és un.
La dona diu que no penso amb ella, tinc massa feina pensant amb mi.
És un dropo estrany, diu que intenta treballar.
Mil pensaments no fan un llibre, un milió de paraules sí.
La millor novel·la no necessita tapes.
He vingut al món, cerco al déu que m'ha empès.
La saviesa és el difícil art de pair la informació.
Conec la pau dels déus, ara busco la del home.
Mireu si tinc necessitats que les tinc gairebé totes.
Dieu-li al meu cos que només sóc un home.
Es burla de mi, deu saber que em coneix.
Com que el cap és petit, el riure i el plorar no són lluny.
He trobat la solució, he perdut el problema.
Em volen canviar el cervell per un cabdell de papers.
Aprendre és més senzill, el que costa és saber-ho.
Quan ja domines el dia, arriba la nit.
Morir-se és dolorós, sobretot per als que deus.
Al ruc, no li preocupen les garlandes del carro.
Si necessitem espai, volem cap a endins.
Vaig anant per la vida de miratge en miratge.
La terra que més em preocupa és la que vol viure dintre la sabata.
La lloança fa tancar els ulls de la realitat.
Les dones parlen més perquè necessiten més paraules.
No és vanitat, és necessitat de ser quelcom.
Escric al vent perquè els homes no m'entenguin.
He conegut a Déu, està més trist que jo.
Possiblement em moriré, però deixeu-me dubtar-ho.
Estic de volta de la vida, què hauré fet mentre anava?
Déu m'ha donat una cistella, no paro d'omplir-la d'aigua.
No sóc un home avorrit, mai he donat per tant.
Ella volia un home intel·ligent, vaig tenir molta sort.
Si em vèieu passar, és possible que arribi enlloc.
M'agrada la nit, perdo el temps més a poc a poc.
Poemes curts (LXXXVIII)
01 Desembre, 2021 03:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la pobra son
demani per mi,
dieu-li que sí,
que estic pel seu jou
de dia i de nit.
Vénen els fantasmes
a fer enrenou,
porten lluna i sol
amb les millors tardes,
cap bruixa els hi pot.
Cavaller sense cavall
corre i capgira:
tot mig poble al capdavall,
sent la fatiga
que no hauria d'amagar.
A les roses velles
els donaré amor:
posat en un pot,
bastit per abelles,
per si el fred no pot.
Mai hauré de dir,
si l'amic no ho mana,
que desitjo encara
posar-me a l'abric
de l'enamorada.
Sóc tan gamarús,
tan fet a les penes,
que apleguen les festes
i demano, al ruc,
sentir com les feres.
Quan la jove
no m'estima,
poso ordre
a ma vida,
sóc prou noble.
I, essent, tan poruc,
demano a l'albada:
que vingui una fada
i posar aixopluc,
de segur que es cansa.
Sense fama
ni diners,
haig per gana:
quedar bé,
dolça proclama.
Per a ser
com un sidral,
anar bé
i quedar mal,
res més no cal.
Quan la follia
aplegui al coixí,
dieu que la nit:
cansa, humilia,
però fa gaudir.
Hauré de menjar
els catorze plats,
dos n'he de pagar
per ma malvestat,
de fet, sóc un nyap.
A la lluna
de València,
minsa ciència
és oportuna
pel poc que pesa.
Necessito
anar a cercar
un bon manyà
per si preciso
el seny tancar.
Les volgudes hores,
tot parlant amb mi,
diuen: Si no plores,
no podràs gaudir!
Mai hi seran totes.
Quan el pobre
té per a vi
mai sap qui
és el més noble
ni el millor amic.
Les paraules mentideres
mai es cansen de jugar,
pel matí, volen somiar,
però són tan sornegueres
que es perden a l'endemà.
Josafat volia
anar a festejar,
na Raquel sentia
com era un penar,
massa que sofria.
És el son
qui em ve a buscar
quan el sol
diu que se'n va,
mai ha raó.
Són les nobles
intencions,
les raons
de tot un poble,
no hauran perdó.
Epigrames (LXXXVIII)
01 Desembre, 2021 03:05
Publicat per jjroca,
Epigrames
No he de sentir
la llarga agonia
d'aquell seny qui crida
demanant sortir.
Quan hagi retut
els deures emprats
torneu-me al passat,
vestiu-me de mut.
De la joia
de les flors,
vull el dolç,
més del que toca.
Seré amatent
del vostre desig
per si cal dormir
mentre vaig perdent.
Quan el sol, qui crema,
em daura la pell,
em sento mesell
mancat de saviesa.
He d'albirar,
prenyat de follia,
el pas de la vida
sense saber on va.
Com un gegant,
qui plany infantesa,
sento la feresa
mentre vaig somiant.
No he de prendre
aquest neguit,
vull la nit
per a malvendre.
Per a ser
bon tafaner:
ser lleuger
i escoltar bé.
A l'estiu, corrandes,
a l'hivern, cançons,
primavera, albades,
res a la tardor.
Quan demano
pel matí,
em diu l'amo
que és ben nit.
A la sopa,
culleretes
i, si parles,
tot mongetes.
Amb seixanta
mariners,
qui s'espanta
no ve més.
Una rosa volia
el meu amor,
li donà un dia,
ho perdé tot.
Una mosca,
al bol de llet,
diu que és mossa
i té fred.
I quan faci
més calor,
que demani
baixar al pou.
La mare cantava
gronxant el minyó,
el minyó plorava
al fons del bressol.
En el fons
del gran coixí
he trobat
qui riu de mi.
Porteu-me al demà
sense massa pressa
vora la finestra
fa de bon passar.
El senyor,
tan mentider,
diu que l'enyor
em senta bé.
Quan el cànter
va a la font
no vol nafres
ni condol.
Una amistançada
demanava amor
no n'hi havia encara
no en trobava enlloc.
Les comandes
del senyor
mai són agres
ni fan por.
A la casa vella,
quan s'apaga el foc,
s'acaba la pressa,
comença el record.