Nou pensar i set poemes més

01 Desembre, 2021 03:16
Publicat per jjroca, Poemes

Nou pensar


D’ofici: mig mentider,

somiador, espanta-lladres,

nascut per a ésser culpable,

poca-solta i tafaner.

Aprenent de mitja vida,

ben lliurat a l’infortuni,

passo nits en ple dejuni,

em consolo de seguida.

Un dia, vaig festejar,

altre dia, va deixar-me

perquè en trobà un de ric.

Ara, sovint, faig d’amic

i no espero pas queixar-me

si aplego al nou pensar.


La nit clara i un recés


La nit clara i un recés

per a fer aflorar la pensa,

vaig viatjant, per la tenebra,

mig poruc i mig ofès.

Ningú parlarà de mi

quan aplegui al cementiri,

allí, al darrere d’un ciri,

entendré mon avenir.

Sent tan pobre i mortal

com demano la riquesa

amb les bones intencions.

Quatre plates amb melons

ofegaré amb cervesa

procurant no prendre mal.


Quan ningú ho sent


De tant en tant, quan ningú ho sent,

xerrotejo amb el vent.

Ens contem mentides dolces,

endevinalles a l’engròs,

són les tardes de repòs

les qui prenen noves vies.

El cervell al caramull,

la pensa a la bestreta,

un balcó, una finestra,

una joia a curull.

I, tot d’una, res a fer

puix l’amo ha massa força,

per la nit, llum de la torxa

i lladrucs en mig carrer.


Ocellet petit


Ocellet petit,

vestit de plomalls,

travessant la vall,

cercant a l’amic.

Aniran plegats

a fer la festassa,

flor de carabassa

fàcil d’endrapar.

Desprès, contaran

les fulles de l’arbre

petit, entranyable,

qui espera ser gran.

Ocellet petit,

on has el teu llit?


Coet de cartró


Aprenent de fugisser

de treballs i d’enrenou

qui demana un pobre sou

perquè més no li convé.

Des de fa temps, llogater

del banc ombriu de la plaça,

els diumenges com li agrada:

parlar poc i mirar bé.

Només ha una il·lusió:

ésser rei de sa fortuna

i dormir plàcidament.

Un cop, va ser amatent

de viatjar fins a la lluna

amb un coet de cartró.


La vila encén els focs


Quan la fosca arrauleix

i la lluna és a la bassa,

una granota descansa

al damunt d’un tronc ben vell.

Un pagès, qui vol regar,

i un ruc que no fa passa,

la núvia calla i s’espanta

un mussol qui vol volar.

Les quatre portes es tanquen

i la vila encén els focs

per a il·luminar manta cuines.

Mestresses de totes mides

paren taula per a pocs

mentre, d’altres, del tot callen.


La somera amb el bou


A les portes de Nadal,

la somera s’esvellega,

sant Josep li ha fet promesa:

Trobarem un bon portal!

Na Maria és un ensurt,

un dubte i una promesa,

hauria de ser la reina,

infantar el Nen Jesús.

El capvespre de Betlem

és, avui, ple d’enrenou,

quatre pastors amb neguit.

En aplegar blanca nit,

la somera amb el bou

van gaudint l’Adveniment.


Dolça pau


El fred deixa son palau

i s’entafora a les cases,

quatre minyons, cares agres,

van eixint de son catau.

Els carrers són plens de fums,

la muntanya cerca el fred,

tot i així, un Minyonet

va penant fins als tendrums.

On anirà aquest hivern

a dormir o parar casa

en sentir-se oblidat?

En el regne no he estat,

però regna una fada

qui pregona: dolça pau.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXXVIII)

01 Desembre, 2021 03:13
Publicat per jjroca, Pensaments festius

El vent és eixerit, xiula i se'n va.

Necessito menjar poc, tinc un cos pobre.

Les formigues van de pressa perquè l'aire les refresca.

No cregueu el cos, ell també sua.

Un home és un punt d'una estadística.

Com l'home s'avorria, Déu li va donar feina.

Veig que moriré, no tinc ganes de fer res.

Vés per on vulguis, les pedres t'estan esperant.

Tenia una dona jove i les nits massa llargues.

He perdut el compte, dec tenir massa diners.

Em preocupa aprendre, acabaré oblidant el que sabia.

Tinc pocs amics, el cotxe n'és un.

La dona diu que no penso amb ella, tinc massa feina pensant amb mi.

És un dropo estrany, diu que intenta treballar.

Mil pensaments no fan un llibre, un milió de paraules sí.

La millor novel·la no necessita tapes.

He vingut al món, cerco al déu que m'ha empès.

La saviesa és el difícil art de pair la informació.

Conec la pau dels déus, ara busco la del home.

Mireu si tinc necessitats que les tinc gairebé totes.

Dieu-li al meu cos que només sóc un home.

Es burla de mi, deu saber que em coneix.

Com que el cap és petit, el riure i el plorar no són lluny.

He trobat la solució, he perdut el problema.

Em volen canviar el cervell per un cabdell de papers.

Aprendre és més senzill, el que costa és saber-ho.

Quan ja domines el dia, arriba la nit.

Morir-se és dolorós, sobretot per als que deus.

Al ruc, no li preocupen les garlandes del carro.

Si necessitem espai, volem cap a endins.

Vaig anant per la vida de miratge en miratge.

La terra que més em preocupa és la que vol viure dintre la sabata.

La lloança fa tancar els ulls de la realitat.

Les dones parlen més perquè necessiten més paraules.

No és vanitat, és necessitat de ser quelcom.

Escric al vent perquè els homes no m'entenguin.

He conegut a Déu, està més trist que jo.

Possiblement em moriré, però deixeu-me dubtar-ho.

Estic de volta de la vida, què hauré fet mentre anava?

Déu m'ha donat una cistella, no paro d'omplir-la d'aigua.

No sóc un home avorrit, mai he donat per tant.

Ella volia un home intel·ligent, vaig tenir molta sort.

Si em vèieu passar, és possible que arribi enlloc.

M'agrada la nit, perdo el temps més a poc a poc.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVIII)

01 Desembre, 2021 03:10
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la pobra son

demani per mi,

dieu-li que sí,

que estic pel seu jou

de dia i de nit.


Vénen els fantasmes

a fer enrenou,

porten lluna i sol

amb les millors tardes,

cap bruixa els hi pot.


Cavaller sense cavall

corre i capgira:

tot mig poble al capdavall,

sent la fatiga

que no hauria d'amagar.


A les roses velles

els donaré amor:

posat en un pot,

bastit per abelles,

per si el fred no pot.


Mai hauré de dir,

si l'amic no ho mana,

que desitjo encara

posar-me a l'abric

de l'enamorada.


Sóc tan gamarús,

tan fet a les penes,

que apleguen les festes

i demano, al ruc,

sentir com les feres.


Quan la jove

no m'estima,

poso ordre

a ma vida,

sóc prou noble.


I, essent, tan poruc,

demano a l'albada:

que vingui una fada

i posar aixopluc,

de segur que es cansa.


Sense fama

ni diners,

haig per gana:

quedar bé,

dolça proclama.


Per a ser

com un sidral,

anar bé

i quedar mal,

res més no cal.


Quan la follia

aplegui al coixí,

dieu que la nit:

cansa, humilia,

però fa gaudir.


Hauré de menjar

els catorze plats,

dos n'he de pagar

per ma malvestat,

de fet, sóc un nyap.


A la lluna

de València,

minsa ciència

és oportuna

pel poc que pesa.


Necessito

anar a cercar

un bon manyà

per si preciso

el seny tancar.


Les volgudes hores,

tot parlant amb mi,

diuen: Si no plores,

no podràs gaudir!

Mai hi seran totes.


Quan el pobre

té per a vi

mai sap qui

és el més noble

ni el millor amic.


Les paraules mentideres

mai es cansen de jugar,

pel matí, volen somiar,

però són tan sornegueres

que es perden a l'endemà.


Josafat volia

anar a festejar,

na Raquel sentia

com era un penar,

massa que sofria.


És el son

qui em ve a buscar

quan el sol

diu que se'n va,

mai ha raó.


Són les nobles

intencions,

les raons

de tot un poble,

no hauran perdó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXVIII)

01 Desembre, 2021 03:05
Publicat per jjroca, Epigrames


No he de sentir
la llarga agonia
d'aquell seny qui crida
demanant sortir.


Quan hagi retut
els deures emprats
torneu-me al passat,
vestiu-me de mut.


De la joia
de les flors,
vull el dolç,
més del que toca.


Seré amatent 
del vostre desig
per si cal dormir
mentre vaig perdent.


Quan el sol, qui crema,
em daura la pell,
em sento mesell
mancat de saviesa.


He d'albirar,
prenyat de follia,
el pas de la vida
sense saber on va.


Com un gegant,
qui plany infantesa,
sento la feresa
mentre vaig somiant.


No he de prendre
aquest neguit,
vull la nit
per a malvendre.


Per a ser
bon tafaner:
ser lleuger
i escoltar bé.


A l'estiu, corrandes,
a l'hivern, cançons,
primavera, albades,
res a la tardor.


Quan demano
pel matí,
em diu l'amo
que és ben nit.


A la sopa,
culleretes
i, si parles,
tot mongetes.


 
Amb seixanta
mariners,
qui s'espanta
no ve més.


Una rosa volia
el meu amor,
li donà un dia,
ho perdé tot.


Una mosca,
al bol de llet,
diu que és mossa
i té fred.


I quan faci
més calor,
que demani
baixar al pou.


La mare cantava
gronxant el minyó,
el minyó plorava
al fons del bressol.


En el fons
del gran coixí
he trobat
qui riu de mi.


Porteu-me al demà
sense massa pressa
vora la finestra
fa de bon passar.


El senyor,
tan mentider,
diu que l'enyor 
em senta bé.


Quan el cànter
va a la font
no vol nafres
ni condol.


Una amistançada
demanava amor
no n'hi havia encara
no en trobava enlloc.


Les comandes
del senyor
mai són agres
ni fan por.
 
A la casa vella,
quan s'apaga el foc,
s'acaba la pressa,
comença el record.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs