Epigrames (XXXII)
10 Setembre, 2019 07:05
Publicat per jjroca,
Epigrames
Per no saber
on viu la mar,
el vell pagès
ni haurà far.
Sento l'alegria
passar pel carrer,
tancaré la reixa,
les portes, també.
Ocellet del niu,
si ve primavera
demana l'estiu
abans de la pressa.
Enfadat el vent,
com el bosc trontolla,
el núvol sadolla,
ens porta l'hivern.
És mon cor cansat
qui, al vespre, reposa,
la campana nova
pregona què faig.
Amic dels amics,
mai perdonavides,
com vol prendre mides
lluny de la ciutat.
Amb un tren ferotge,
llançat com un boig,
passo camps i pobles
sense cap raó.
Parlant amb el ruc
de la democràcia,
massa que em fa gràcia,
però no se'n surt.
Prou llenties
en un plat
posen mides
al menjar.
A la casa gran,
ha de viure el rei,
i, si no hi ha remei,
una cort galant.
Si m'he de salvar
i anar a la glòria,
vull haver una història
per ensarronar.
Si quan dorm la barca
me la feu gronxar,
somia que viatja
enllà de la mar.
Quan ve l'amor,
obriu la porta,
porteu-li or,
veureu com torna.
Quan l'estiu convida,
després de dinar,
deixeu-lo quedar,
veureu com somia.
Amb la bóta plena
i un camí per fer,
passeu el febrer,
fugiu de la crema.
Al camí del bosc,
poseu-me donzelles,
ben dolces, ben belles,
de tots els colors.
Maria demana,
amb el semblant trist:
vestit, arracada,
trobar un bon marit.
Per ser pobre
i matusser,
no cal córrer,
és un fet.
Amb paraules dolces,
l'amor primer
cerca a les ombres,
troba qui l'atén.
Estimar volia
pel dematí,
en ser migdia
ni sé a qui.
Et porto una rosa
roja com un clam,
estic esperant
enmig la penombra.
De totes les roses
que guarda el jardí,
les maques i roges
les vull per a mi.
No em demanis
haver son,
quan els savis
van pel món.
A l'hora primera,
em llevaré,
cerco la saviesa,
tot ho tinc per fer.
Sentinelles de l'avern i set poemes més
06 Setembre, 2019 09:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Sentinelles de l’avern
Sentinelles de l’avern
com es queixen i grinyolen,
els acull en Llucifer
i se’n riu mentre li ploren.
En una cova pregona,
hi ha més nits que llonganisses,
sentireu la veu de dona
tot parlant amb les amigues.
Ànimes del foc etern
no ploreu mai debades
quan l’empresa és a mig fer.
No perdéssiu més la fe
si romanen a les cases
on s’entafora l’hivern.
Per si ve la sort
He perdut el son
dessota del pi,
hi ha un llop mesquí
qui es queixa a tothom.
Ni demana ovelles
ni cabres ni porcs,
potser no hi és tot
i ajunta les celles.
Al dedins del bosc,
rauen les estrelles
a les nits d’estiu.
Fugiu del caliu
i feu tombarelles
per si ve la sort.
Miraria les gavines
Pare, si fos mariner,
amb una barca de vela,
veuria mar des de terra,
des de la mar, el coster.
Miraria les gavines
dessota d’un sol punyent,
sentiria com la gent
vol més joia que pervindre.
Pare, si fos mariner,
encetaria converses
amb les ones i el far.
M’asseuria per pregar
veient com gronxen les veles
amb un caire mentider.
Són les dèries de l’escola
A darreries d’agost,
com s’enceta la tempesta,
en el cel, potser hi ha festa,
en el terra, només por.
Els ocellets s’arrauleixen,
les orenetes al niu,
manta gana, poc xiu-xiu,
de sobte, arriben les queixes.
Els llibres són al prestatge
per a ser foragitats
i anar a parar a la bossa.
Són les dèries de l’escola,
recapte de vanitats,
llarg camí d’aprenentatge.
Gairebé era mig sant
Era un pobre, que us diré,
sense ganes d’aventura,
menjar poc li anava bé
per no perdre la figura.
Mig escolanet de missa,
viatger de bon matí,
amatent del negre vi,
ben lliurat a l’enganyifa.
Gairebé era mig sant,
els capvespres de dimoni,
bon hoste de la taverna.
A la casa, ni lluerna,
només un fanalet prou borni
qui s’encén de tant en tant.
El petit goig
Em plau el vent
qui em porta a la tardor,
sentir-lo envers
les fulles i la por.
El petit goig
d’ajuntar la finestra,
tornar a la fresca,
al bell dormir joiós.
Deixo els mosquits,
la seva xerrameca
d´éssers empipadors.
Demano el foc,
la xemeneia encesa,
la manca de neguit.
Aprenent a no ser
Aprenent a no ser,
oblidant nit i dia,
vull pertànyer al plaer
fugisser de cobdícia.
Adéu els encanteris,
els somnis mai complerts,
oblidar aquells nervis
del lluitar per no ser.
Avançar a la foscúria
d’aquest cos presoner
de mancances i glòria.
Vull deixar la memòria
fins que arribi el primer
domador de la fúria.
A les pedres del camí
A les pedres del camí,
els contaré les mentides,
com les duc ben amanides,
ben posades al coixí.
Cavaller sense cavall,
genet vell sense victòria,
he anat perseguint la glòria
per muntanyes i per valls.
A les pedres del camí,
no les hauré enganyat
puix saben més cada dia.
Mai obliden el qui crida,
el qui posa disbarats
per no pertànyer al diví.
Pensaments divins (XXXI)
05 Setembre, 2019 18:43
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Es premiarà la penitència sense comentaris.
Ser lladre no es impediment per a anar al cel.
Un altre misteri és: dormir com un àngel.
Déu, de segona, busca evangelistes.
He perdut força lluites, vaig camí de sant.
Cerco amic per aconseguir caldera vora la finestra.
Al cel, els nens no ploren, mai els posen deures.
Sant Pere presentarà una queixa al departament de nouvinguts.
Déu està recollit, estudiant la seva omnisciència.
Satanàs vol fer un màster d'alquímia, necessita més or.
Si moro i vaig al cel, quants llibres puc portar?
Aniria al cel, però no sé ben bé com abillar-me.
Si he d'anar al cel, quin és el temps de lleure?
El pitjor de l'infern és que està ple de malfeiners.
Déu està amoïnat, necessita fer obres.
Banquet diví suspès per manca de seients.
Satanàs m'ha dit que, a les calderes, mai els troba el punt.
Els Reis se'n tornen tard per a aprofitar les rebaixes.
Déu em deixa triar: ric o invisible.
Estic cercant l'oficina de turisme de l'infern.
Déu es pensa que ja no hi sóc.
Parlaré amb Déu, necessito hiverns amb més hores de sol.
Per a ser savi, a quin déu m'encomano?
La creació va anar bé, el complicat va ser: donar-hi corda.
No puc anar a l'infern, les barques em maregen.
Déu posà la menja, nosaltres els coberts.
Els diners somien, al banc, en paradisos fiscals.
Déu, a l'atur, necessita profeta per escriure els manaments.
Necessito dimoni el cap de setmana, temptacions a convenir.
Vull anar al cel en temporada baixa.
Jesús estudia canviar claus per pegament.
Judes vol assistència psicològica post-traïció.
Tomàs dubta que Jesús torni.
Déu ha fet inventari de la creació, ha perdut la meitat dels éssers.
Han proposat al cel una deriva continental de Catalunya.
Per aplegar a sant, cal portar tres certificats de miracle.
Satanàs té ansietat, el vi no li surt tan bo com a Jesús.
Menjar carn caducada per quaresma, és pecat?
No puc anar al cel, no tinc els pecats endreçats.
He parlat amb la Parca, no m'abelleix morir-me en diumenge.
No aneu al cel a l'agost, fan obres.
Satanàs provarà de limitar els paradisos fiscals.
No es permetrà fer miracles en les àrees d'esbarjo.
Déu no se'n refia dels nous profetes.
Per demanar hora a l'infern, quina finestreta és?
M'han sobrat dues misses de difunts.
Sant Pere, de vacances, ha fet un creuer.
Jesús pot ser amonestat per la confraria dels pescadors.
Puc anar al cel i continuar fadrí?
Satanàs respondrà per tres dimonis acusats d'assetjament.
Amb cent pecats més puc optar a una caldera elèctrica.
Religiós descregut no vol anar al cel.
A quines hores cal morir-se per no fer massa cua?
Déu ho ha dit: Menys miracles i més diligència!
Déu acceptarà més sants si no demanen seients.
Per poc temps, Déu acceptarà beatificacions amb descomptes.
Cel en expansió, cerca tres déus per a manteniment.
Si Déu és el Pare, Qui és l'Avi?
Aprenent de sant, s'atipa de plorar.
Pensaments educatius (XXXI)
05 Setembre, 2019 18:40
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Avui, no m'acusaran d'haver-los ensenyat.
Abans de cada reforma, cal fer un càlcul d'elasticitat.
Aprenen força i respiren amb dificultat.
Els he fet saber que els llibres no es mengen.
Mentre s'avaluen, vaig posant les qualificacions.
Els mestres amb més de vint-i-cinc alumnes seran beatificats.
He posat deu preguntes i no n'he encertat cap.
He donat tres conceptes i m'han tornat quatre conflictes.
He posat cinc preguntes, però les poden substituir.
He encerclar la resposta adient en tots els llibres, pàgina vint.
A qui no tingui la resposta adequada li picaré l'ullet.
No patiu, una de les respostes ja val deu punts.
Estudien tant que no hauran temps per aprendre.
El darrer ministre era tan pobre que només va fer quatre lleis.
No acceptaré respostes de més de vint caràcters.
Dominen la sortida amb facilitat.
Si n'encerten una ja n'hi ha prou.
No tenen dubtes ni en pensen comprar.
Havem mestres amb certificat de caiguda.
He ensenyat prou per si hi ha gana.
Si l'alumne és bo, no hi confieu.
He demanat ajut per si estic viu.
Saben idiomes, però no en practiquen.
Són més savis que jo, en són més.
O aprèn o feu-lo ric.
No sé si avaluar-lo o esperar la nova llei.
Podria ensenyar, però no ho comenteu.
I, tot i callant, em contesta.
Haig un llibre vell plorant al calaix.
Núvol petit vol aprendre a mullar.
Els desvetllaré el secret era dormint.
Tampoc cal fer servir més de deu lletres.
No sé si ho entenen, però saben fugir.
Traieu el llapis, la llibreta, la goma i el cap.
L'alumne estava desmotivat, el mestre volava.
He posat un dos a l'alumne i un vuit a la mare.
No havia aprovat, però he de fer salut.
He anat al psicòleg, no hi era.
Han assolit els conceptes, els porten a la bossa.
No sé si saben llegir, però passen fulls.
Dos exàmens més i podré encendre el foc.
L'hauré d'aprovar, diu que vol ser batlle.
Ha les idees clares, però distants.
Procureu posar un xic de llum al túnel.
Estic preparant la lliçó amb poca sal.
Suposo que els pastors ensenyen força.
Més que els continguts, em preocupen els continents.
Necessito més replans que escales.
Menjo més crostons que pa.
He preparat bé la classe per si haig ocasió.
Procureu no oblidar-vos de respirar.
Alumnes nous, problemes vells.
De la primera batalla, he sortit com he pogut.
Els alumnes bons tenen poca memòria.
Em cordo les sabates i començo.
Fan falta mestres motivats per a l'aventura.
Dubto que escrigui tres paraules completes.
He trobat tres lliçons ocasionals a les rebaixes.
M'han dit que pensar és un verb irregular.
Epitafis (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:13
Publicat per jjroca,
Epitafis
Si podeu, fem via.
Ahir, vaig tenir un dia distret.
Hauré de demanar una pròrroga.
Tard o d'hora, entraràs a la comunitat de veïns.
He sentit a dir que una veïna ha marxat al cel.
Esperem el pressupost per organitzar una festa.
Sóc aquí per no saber dir: No!
On hem d'anar els incompresos?
He madurat, gairebé no critico ningú.
Ho tinc tot pagat fins...
Mai em pensava que seria així.
Us puc vendre certa informació.
Vés-te preparant!
No vull publicitat de productes farmacèutics.
Ho sento, però, ahir, no hi era.
Demana, però no confies massa
Només és qüestió de setmanes!
De fet, no volia venir.
Heu portat l'encàrrec?
Em podríeu dir l'hora i l'any?
No sé si ho entès bé!
He perdut les ulleres de sol.
Entra només si plou.
No m'ensarronis!
De segur que no em coneixes?
Si m'estimes, vota'm!
Faig de jutge des d'ahir.
Avui, no he programat res!
Ja has arribat?
Peco menys i de pensament.
Ha tornat a venir el llop.
Aquesta setmana en falta un.
Si no t'afanyes, perdràs els cupons.
M'encanta patir fam.
Tinc un nínxol amb oferta.
Si heu de pregar, comenceu!
Ploris o no, tens reserva.
No em parlis dels parents.
Com ha anat l'hivern?
Vaig haver una benvinguda freda.
Estic revisant el llistat del mes vinent.
Hem renovat la sala de premsa.
On vols que anéssim?
Us tinc presents.
Avui, no tinc notícies!
No porto pressa, però he d'anar al Judici.
He mort per a passar comptes.
Només sortiré els dies parells.
Em costa, no contestar-te.
De segur que et conec!
En hores, toco el dos!
Estic esperant el miracle.
Preguem, però de tard a tard!
Si us plau, no feu comentaris!
No estic per a massa visites.
Per molt que preguis, no tornaré!
Estic pendent de la campanya “Renove”.
Demà, ja et deixaré la cadira.
Pensaments festius (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:11
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Té molt bona sort, no el para mai ningú.
Tinc un cotxe al garatge, diu que no vol sortir.
M'han regalat un gos, ara estem discutint qui lladrarà.
Tinc un ruc per amic i encara hi ha qui m'enveja.
No puc anar a la platja, passo desapercebut.
He perdut pes, igual em poso a volar.
Si veniu a cobrar no us calen bosses tan grans.
Estic trist, dec diners a qui no conec.
Si voleu que plogui, escandalitzeu a les gotes.
L'home es dutxa des que va fabricar el paraigües.
És incomprensible que l'any comenci a l'hivern.
Aparteu les pedres i potser em convencereu.
Potser un dia pintaré, de moment ja reconec el pot.
He vist un ametller, però no les bosses de plàstic al buit.
La núvia em va deixar perquè no feia conjunt amb el seu cabell.
He pujat a la muntanya i encara em sentia petit.
Venc castell amb fantasma i una hipoteca de més de mil anys.
Ella parla i jo tremolo.
He anat al ball i he dut tres parelles de peus.
És un metge massa bo, ni s'atreveix a tocar-te.
Primer li vaig dir cantant, després li vaig repetir mullat.
Per molt que l'estimes, primer pregunta-li si vol menjar-se la taronja sense pell.
M'agrada la meva núvia, diu que no vol casar-se amb mi.
He tingut un mal dia, de poc que no m'equivoco.
L'amo em vol veure, sembla que encara no ho fa gaire bé.
El millor amic que tinc, no em dirigeix mai la paraula.
El silenci és el parlar dels déus.
És bonic ensenyar, sempre hi ha qui no et fa cas.
No necessito que m'escolten, només demano tenir el meu lloc.
Diu que m'estima i deu ser veritat, no em demana que desperti.
Podria fer-ho millor, però sentiria molta pena.
Deu ser intel·ligent, no escolta mai.
He de parlar amb Déu, necessito un cel més barat.
No suporto les mosques, sóc un home dolç.
Estic a punt per morir, però no em sap mal fer cua.
Un sant és com un ordinador amb banda ampla.
M'agrada llevar-me prompte, el dimoni encara dorm.
Tot i no sent músic, m'atipo d'anar per les escales.
Per què pregunto als ulls si els agraden les sabates?
El millor de parlar és perdre la raó.
Apaivagat el cos, només necessito llapis i paper.
Voldria ser vell, es passen els dies viatjant, ballant, menjant i anant al metge.
El caixer vol els meus diners, es pensa que són massa dropos.
Poemes curts (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:08
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si he de morir,
poseu el meu regne
vora del camí
puix sóc tan heretge
que sols vull dormir.
Passades les hores
d'un estiu llunyà,
vull el tarannà
perdut de les mosques,
m'agrada xuclar.
Les pedres velles
mai tenen son,
cerquen revetlles
i nuvis nous,
són tan esquerpes.
En el somni
dels teus ulls
no hi ha esculls
ni cap dimoni,
com et vull.
Ni xisclen ni volen
tendres orenetes,
avui, ja no poden,
han solcat estrelles
per viatjar on sojornen.
A la casa estant,
voreta del foc,
com es va encetant
el viure altre cop
del fred allunyat.
Com demanaria
anar-me'n al port
per trobar alegria,
posar-la al sarró
i oblidar qui crida.
Us faré saber,
dolces malalties,
que, en el pas dels dies,
m'apropo al no ser,
potser són manies.
Quan la masovera
em passa a buscar
sento com em crema:
el front i la mà,
és tan riallera.
Per voler ser ric,
passo tanta angúnia
que mai trobo núvia
i em sento trist,
maleïda bruixa.
Vull anar a ciutat
per cercar encanteri,
si ho faig aviat
i trobo qui el meni
el podré comprar.
Som tan petits,
tan esgarriats,
que, sense amics,
ni trobem blat
ni mals antics.
He comprat un ciri
i, a la processó,
si mira que miri,
que Déu la perdó,
és el meu martiri.
A la plaça estant,
menen els pagesos:
els horts, els sembrats,
quatre malentesos
que algú els ha deixat.
Amb més pedres
que camí,
la formiga diu que sí,
ho sent de veres
i, més tard, ho torna a dir.
En el somni etern,
no calen amics
ni grans tafaners
ni joia de nins,
només cel proper.
Diria que l'he vist,
anant per la murada,
amb aquell nou vestit
i la cara esblaimada,
com em surt el neguit.
Les paraules toves
viatgen a la lluna
on paren i troben
una veu difusa,
no sé com ho noten.
Quan vingui la neu
a emplenar muntanyes,
voldran les mil banyes
aixecar la veu,
neguitosos mascles.
Al regne del pou,
creixen els fantasmes
sense fer enrenou,
són les hores baixes
qui el fred remou.
Epigrames (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
del davant,
la finestra
fa sa part.
Quan el foc balla,
fent enrenou,
vénen els sons
a parar taula.
La senyora demana
vestits amb flors
per si, a l'amor,
veure'ls li agrada.
Tinc la ràbia
del pagès,
mentre llaura,
crida el vent.
Vull sentir el glatir
estorat dels monstres
quan s'acaben totes
les llums del camí.
Les sabates volen,
no saben volar,
és, quan m'esperonen,
quan guanyen, fan mal.
Poseu la pau
vora la finestra
per si ve la guerra
i el fugir li cal.
Maria volia
anar a la font,
els joves no hi són,
ella no ho sabia.
Al país del sojornar,
cada lluita duu la menja,
massa volen la revenja,
la revenja no hi serà.
Per ser savi o saberut,
cal buidar tota l'ampolla,
és llavors quan s'esvalota
el geni qui jau sorrut.
Per escriure
quatre versos:
empro el viure,
l'allibero.
Somiant a la palla,
la mare no hi és,
com veig la canalla,
a l'hivern, amb fred.
Camino a despit
per un corriol tendre,
m'han sortit a rebre:
ombres i enemics.
Si la rosa us fa nosa,
dieu-li que parli amb mi,
tinc mil vespres per gaudir,
un record qui m'acarona.
Al país dels rics,
posaré algun pobre,
són porucs, petits,
malfeiners, mediocres.
Quan Déu disposà
crear aquest món,
començà el retorn
d'un passat llunyà.
Quan l'amor vindrà,
digueu-li que passi,
que miri i parli
amb mots sempre clars.
Una tarda i una nit
fan gelosia,
tinc un sol a cada dia
i un cos viatjant amb mi.
M'agradaria sentir
l'esperó de la follia,
la ment la tinc amanida,
però el cos és bon botxí.
A les pedres del camí
poso paraules,
elles em porten per baules
qui demanen restar amb mi.
A la casa de ponent,
tot meravella:
un Jesuset, una estrella,
un pertànyer a l'altre temps.
Paraules assedegades
busquen al riu o a la font,
unes van a estrebades,
les altres plorant del tot.
El gegant dormia
dessota de l'om,
el llebeig el crida
sense cap raó.
He sentit el fred
d'un gener maldestre,
aprenent de mestre,
delerós del verd.