Paraules sense fortuna i set poemes més
14 Setembre, 2019 07:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Paraules sense fortuna
Les paraules van al solc,
ben a desgrat de la pena,
com porten la llum primera
per si apleguen al gran fosc.
Les paraules matusseres
mai demanen el somiar,
elles van, volen anar
a conquerir noves terres.
Paraules sense fortuna
com es lleven pel matí
per a sortir de la casa.
Volen trobar l’estimada
per a seure en el seu si
i sentir aplegar la cura.
Com la fulla plora el verd
Com la fulla plora el verd
i l’absència de la brisa,
és la tardor qui la perd,
qui la deixa ben pansida.
Com l’arbre plora també,
hi ha un remoreig de recança,
la fulla vol anar a plaça,
però la joia no es ven.
I gronxa amb nou deler
a dalt de l’arbre cansat
d’aquella feina feixuga.
Nostre heroi voldrà la muda
i romandre enamorat
per si aplega un dolç temps.
La tardor emplena golfes
El carro aplega del tros,
venturós, a mitja tarda,
les olives van al groc
i es va tancant la casa.
En el de dalt del Montsià,
gairebé ni hi ha enrenou,
una barca cerca llar,
un ratolí cerca el sol.
La tardor emplena golfes
amb ametlles, pomes, nous
i un polsimet de fred.
Més enllà està l’hivern,
cal tenir encès el foc
i amanides mil històries.
Sóc tanoca?
Amb un cos ben tafaner,
com camino per la plaça,
sento el gaudi de campana,
el somiar del llaguter.
Riu amunt i riu avall,
enceto les mil converses
amb aigües ben satisfetes
sense penes ni encenalls.
La mossa, qui em pertoca,
amb un cànter, va a la font,
ben neta, ben pentinada.
La sogra pas que m’agrada
perquè parla a tothom
tot dient que sóc tanoca.
La sento plorar
La pomera qui s’adorm
després de la gran feinada,
massa pomes fan estada
puix cap bestiola les vol.
De lluny, la sento plorar
quan el vent me l’esbatussa,
és el gran cerç qui remuga
i pren fressa en el baixar.
La pomera es despulla
sense pressa, a poc a poc,
en una tarda ben trista.
Cap déu li posa la mida,
però l’escanya un poc
amb una mà prou feixuga.
Del balcó estant
Del balcó estant, la lluna
em proposa el festejar,
la mossa poc que ho sabrà
puix no haig ni pa ni engruna.
La lluna mira, somriu
i fa la nit menys feixuga,
haig una feina poruga
puix demano tenir un niu.
Somia-truites, pagesot,
home de poca paraula
i perdedor a l’engròs.
Com voldria haver un bon gos
per saber, d’un cop, qui mana
i amistançar-me amb la sort.
Toca processó
Del balcó estant,
sento les converses,
el riure, les presses
dels grans benestants.
Toca processó,
missa i rosari,
viure és necessari
per a fer-ho tot.
I jo, que em desvetllo
de somnis preuats
enmig de silencis,
puc sentir-me neci
o trobar entrellat
per a dir el que penso.
En veure’m vençut
Hauré de suportar
la vida amable,
ésser menyspreable
lluitant pel demà.
Amics a la lluna
posats en somiar:
terres per llaurar
i minsa fortuna.
Esclato quan puc
i deixo el meu amo,
un pobre tossut.
Darrere del ruc,
sovint m’esbatano
en veure’m vençut.