Paraules sense fortuna i set poemes més

14 Setembre, 2019 07:29
Publicat per jjroca, Poemes

Paraules sense fortuna


Les paraules van al solc,

ben a desgrat de la pena,

com porten la llum primera

per si apleguen al gran fosc.

Les paraules matusseres

mai demanen el somiar,

elles van, volen anar

a conquerir noves terres.

Paraules sense fortuna

com es lleven pel matí

per a sortir de la casa.

Volen trobar l’estimada

per a seure en el seu si

i sentir aplegar la cura.


Com la fulla plora el verd


Com la fulla plora el verd

i l’absència de la brisa,

és la tardor qui la perd,

qui la deixa ben pansida.

Com l’arbre plora també,

hi ha un remoreig de recança,

la fulla vol anar a plaça,

però la joia no es ven.

I gronxa amb nou deler

a dalt de l’arbre cansat

d’aquella feina feixuga.

Nostre heroi voldrà la muda

i romandre enamorat

per si aplega un dolç temps.


La tardor emplena golfes


El carro aplega del tros,

venturós, a mitja tarda,

les olives van al groc

i es va tancant la casa.

En el de dalt del Montsià,

gairebé ni hi ha enrenou,

una barca cerca llar,

un ratolí cerca el sol.

La tardor emplena golfes

amb ametlles, pomes, nous

i un polsimet de fred.

Més enllà està l’hivern,

cal tenir encès el foc

i amanides mil històries.


Sóc tanoca?


Amb un cos ben tafaner,

com camino per la plaça,

sento el gaudi de campana,

el somiar del llaguter.

Riu amunt i riu avall,

enceto les mil converses

amb aigües ben satisfetes

sense penes ni encenalls.

La mossa, qui em pertoca,

amb un cànter, va a la font,

ben neta, ben pentinada.

La sogra pas que m’agrada

perquè parla a tothom

tot dient que sóc tanoca.


La sento plorar


La pomera qui s’adorm

després de la gran feinada,

massa pomes fan estada

puix cap bestiola les vol.

De lluny, la sento plorar

quan el vent me l’esbatussa,

és el gran cerç qui remuga

i pren fressa en el baixar.

La pomera es despulla

sense pressa, a poc a poc,

en una tarda ben trista.

Cap déu li posa la mida,

però l’escanya un poc

amb una mà prou feixuga.


Del balcó estant


Del balcó estant, la lluna

em proposa el festejar,

la mossa poc que ho sabrà

puix no haig ni pa ni engruna.

La lluna mira, somriu

i fa la nit menys feixuga,

haig una feina poruga

puix demano tenir un niu.

Somia-truites, pagesot,

home de poca paraula

i perdedor a l’engròs.

Com voldria haver un bon gos

per saber, d’un cop, qui mana

i amistançar-me amb la sort.


Toca processó


Del balcó estant,

sento les converses,

el riure, les presses

dels grans benestants.

Toca processó,

missa i rosari,

viure és necessari

per a fer-ho tot.

I jo, que em desvetllo

de somnis preuats

enmig de silencis,

puc sentir-me neci

o trobar entrellat

per a dir el que penso.


En veure’m vençut


Hauré de suportar

la vida amable,

ésser menyspreable

lluitant pel demà.

Amics a la lluna

posats en somiar:

terres per llaurar

i minsa fortuna.

Esclato quan puc

i deixo el meu amo,

un pobre tossut.

Darrere del ruc,

sovint m’esbatano

en veure’m vençut.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs