Epitafis (XXXIII)
17 Setembre, 2019 07:43
Publicat per jjroca,
Epitafis
Estic pendent de quatre judicis.
Ho sento, no estic recomanat.
No tinc problemes amb el menjar.
Puc demanar l'excedència?
Sé que sóc mort, però no hi ha vacances?
Ofereixo os en bon estat.
Algú sap on tinc el cap?
Avui tancat, faig inventari.
La veïna tornarà en breu.
Fa temps que no rebo cap comanda.
Llogo nínxol per hores.
Fa anys que he demanat una pizza.
Aviseu el manyà, no puc sortir.
La Parca no vindrà fins demà, fa vaga.
No perdo el temps, el lligo amb promeses.
Tinc gana, però no sé on desar-la.
Aprenent de difunt accepta suggeriments.
A l'hivern, es reduirà l'horari de sortides.
Mort, sense destí, accepta viatges curts.
Cerco enze per al meu paper.
Els primers dies no saps com posar-te.
Vaig entrar per les ofertes.
Gairebé no tinc por!
Us trobo a faltar.
Avui, estic enfadat.
No he rebut cap import més.
Necessitem wi-fi.
No més sermons, si us plau.
Si pogués parlar...
Ni em grinyolen les dents.
Porteu-me una manta!
Savis, toqueu el dos!
Fa o no fa, estic com ahir.
Si heu de plorar, aviseu.
Sóc un sac de paciència.
En ser viu, tampoc em miraven.
De poc, que no milloro.
Si voleu diners, no hi sóc!
Tinc advocat per al judici.
Déu no hi és aquí!
Escolteu, sé el número del premi.
Procureu enllestir en dos minuts.
Voldria saber qui em va curar.
La mort és dolça, miau!
Ara, no recordo on era!
No sé, ben bé, qui ets!
Estic encallat al túnel.
El cel tampoc és gran cosa.
Estic a punt per volar.
Tampoc cal que ens enfadem.
Pensa en portar-me més piles.
Ho sento, he reduït l'horari de visites!
No penso comprar-li l'enciclopèdia.
Restaré disponible fins a …
No passis ànsia, no em mouré.
Quan tornaràs?
Sempre em llevo d'hora.
Si us plau, aneu a demanar a un altre.
Pensaments festius (XXXIII)
17 Setembre, 2019 07:38
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He perdut la fe, començo a ser lliure.
L'únic que em preocupa de ser ric és si oblido quins són els meus mitjons.
Estic aconseguint no veure tot el que m'aniria bé.
Vull anar a dormir, poseu el carenat a tots els dimonis.
He tingut hores baixes, ara em queden els anys.
Déu m' ha oblidat, encara sóc dintre de la capsa.
Tinc cent negocis bons per ignorar i un sol per a perdre'l.
Podria ser un rei, però guanyaria massa indesitjables.
M' avorreix morir-me una altra vegada.
Tinc casa i ofici, no necessito res més per no enlairar-me.
He anat a trobar el meu déu i m'havien furtat el mirall.
Tinc un problema amb la beguda, no sé mai on posar-la.
Estic passant per la vida, algun dia creixeré.
No he vingut a pagar res, m'agrada tenir deutes suficients.
El mar té massa ones, per això les llença contra la platja.
No sé massa on vaig però perdo prou temps.
És trist fer-te gran, no encaixes enlloc.
Estic a punt per sortir, de moment encara no lluito.
El cos és un cuiner una mica brut.
La gana em diu el buit que estic per dintre.
Les dones es perfeccionen molt, però sempre enganyen els mateixos.
El perill de ser príncep és acabar sent rei.
La noblesa ha d'estar ben pagada i desenfeinada.
El millor de tenir rei és que ja saps de qui queixar-te.
La millor joia és manar del no res.
El que em molesta del meu cos és el poc que m'obeeix.
Tindria més dones si tingués més poc coneixement.
Com queixar-me del cos si ell no es queixa de mi.
Escrivint, treballo al meu hort particular.
Per ser intel·ligent cal tenir temps i paciència.
Molts encara tenen por de treure l'embolcall del cervell.
Al regne del dolor li manca el rei.
La gran niciesa és creure que estic pensant sol.
Discretament agraeixo qui em suporta.
El bo de la televisió és treure't els convidats sense esforç.
Mireu si tenen por els diners que sempre s'estan amagant.
Cal donar els diners a qui els sap guardar.
Els pobres banquers han de carregar amb els deutes de tots.
Només el pobre pot viure sense claus.
El lladre bo ni destorba ni es fa notar.
Només matino si m'escurcen el temps.
Un home treballador és un perill per al entorn.
El que perd al tafaner és tenir poques finestres.
Perdoneu, si us he fet pensar.
Poemes curts (XXXIII)
17 Setembre, 2019 07:35
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com ballen les fulles
en aplegar el sol,
com baixen, porugues,
a cercar el condol,
troben les despulles.
Com hauré
la minsa sort
si esdevé
quan no hi són tots
per quedar bé?
No vull el fred
ni l'hivern maldestre,
però mai es perd
i aplega sempre
amb ull ben obert.
La formiga plora
en fugir l'estiu,
ha deixat un bri,
petit, a la vora,
per si ve l'amic.
Una rosa sola
no farà per mi,
li demano si
vol ser la penyora
que porta al sentir.
Sento plorar el núvol
a la serra estant,
diu com es fa gran
i es tornar catúfol
per anar amollant.
Dolces regnes
del meu cor
com es queixen
cada cop
que espeteguen.
Quan el nin somiava
en pujar al llit,
la mare demana:
deixar-lo dormir,
fa tan bona cara.
A la barca estant,
quan s'apropa el peix,
goso, com un rei,
anar governant
sense massa fe.
Cada mosca,
a cada sot,
va i revolta:
sínia i hort,
és tan mossa.
He comprat, avui,
un rellotge ver
per anar despert,
per saber com vull
aplegar al remei.
Quan davalla a la font
i sent l'aigua com quequeja,
mai li plau sentir la queixa
de la sina que s'adorm:
oblidada, buida, seca.
Al carrer dormia.
una nit d'estiu,
plena de follia
per no saber on viu
l'amic qui l'oblida.
He trobat al vent:
dolça melodia
d'aquell passat dia
on sorgí, un moment,
un polsim de vida.
No han de ballar
les fulles porugues,
són massa feixugues
per deixar-se anar
des de les altures.
Aplega el ramat
cansat a la cleda,
ha trobat massa herba
que el vent ha assecat,
vella malifeta.
És quan callo
quan ho albiro,
després, miro
i m'espanto
si ho amido.
Sense casa
i sense seny,
no hi ha rei
ni veig si passa
el gran remei.
Vestidet de pobre,
amb el trist semblant,
passa un vianant:
furtiu i mediocre,
a saber on va?
Les cent roses
del jardí
fan ganyotes
perquè sí,
són prou boges.
Epigrames (XXXIII)
17 Setembre, 2019 07:27
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan l'hivern demana
un polsim de neu
es troba amb un déu
qui se'n riu i esclata.
A la voreta del foc,
surten rondalles,
la meitat plenes de por,
la resta qui sap on passen.
Passaran els dies
sense fer aturada,
comenta la fada,
parla de cobdícies.
Quan vingui el son,
pareu-li taula,
té tanta gana,
parla de tot.
El vent sortirà
a trobar l'amic,
és tan eixerit,
tan fet a xiular.
La pluja primera
no sap on caurà,
els camps secs travessa,
mai vol deturar.
La mossa volia
amb mi festejar,
poc que ho sabia:
Prega per casar!
El ser ric
és meravella,
a cada festa,
troba un amic.
Per a cloure
el meu glatir,
em cal seure
i beure vi.
He anat
a fer camí,
m'he cansat
i he dormit.
Si la lluna nova
demana per mi,
estic a l'escola
ben voltat de nins.
Una branca sola
parlava d'amor,
mireu com s'envola
i vola i no pot.
Guanyaré, a les postres,
un racó del llit,
m'agraden les fosques,
em porten la nit.
Portaré, a la mar,
un cubell amb roses:
maques, ben formoses,
tendres, com abans.
Si la menja
és un plaer,
la revenja
està per fer.
Escriure és comparar
la força i la feblesa,
deixar una mà estesa
i provar de volar.
A la rosa nova
del preat jardí,
li han posat penyora:
Fes-li dir que sí!
Com demano
mals d'amor,
com esclato:
Estic tan sol!
Amb aquest mirar
de dolça carona,
qui no s'enamora?,
qui no es vol casar?
Per haver diners
i gaudir fortuna,
res hauré de fer,
viuré a la lluna.
Al cant de melangies,
vivien els benestants,
ben contents, prou afartats
i somiant amb altres vides.
Mireu si n'és
de gran i rebonica
que em porta a botiga
i diu què cal fer.
A la lluna estant,
tot són meravelles:
Per la nit estrelles,
son a l'endemà!
El dimoni ofereix
un bon negoci
ni m'agrada el soci
ni el guanyar en escreix.