Epitafis (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:13
Publicat per jjroca,
Epitafis
Si podeu, fem via.
Ahir, vaig tenir un dia distret.
Hauré de demanar una pròrroga.
Tard o d'hora, entraràs a la comunitat de veïns.
He sentit a dir que una veïna ha marxat al cel.
Esperem el pressupost per organitzar una festa.
Sóc aquí per no saber dir: No!
On hem d'anar els incompresos?
He madurat, gairebé no critico ningú.
Ho tinc tot pagat fins...
Mai em pensava que seria així.
Us puc vendre certa informació.
Vés-te preparant!
No vull publicitat de productes farmacèutics.
Ho sento, però, ahir, no hi era.
Demana, però no confies massa
Només és qüestió de setmanes!
De fet, no volia venir.
Heu portat l'encàrrec?
Em podríeu dir l'hora i l'any?
No sé si ho entès bé!
He perdut les ulleres de sol.
Entra només si plou.
No m'ensarronis!
De segur que no em coneixes?
Si m'estimes, vota'm!
Faig de jutge des d'ahir.
Avui, no he programat res!
Ja has arribat?
Peco menys i de pensament.
Ha tornat a venir el llop.
Aquesta setmana en falta un.
Si no t'afanyes, perdràs els cupons.
M'encanta patir fam.
Tinc un nínxol amb oferta.
Si heu de pregar, comenceu!
Ploris o no, tens reserva.
No em parlis dels parents.
Com ha anat l'hivern?
Vaig haver una benvinguda freda.
Estic revisant el llistat del mes vinent.
Hem renovat la sala de premsa.
On vols que anéssim?
Us tinc presents.
Avui, no tinc notícies!
No porto pressa, però he d'anar al Judici.
He mort per a passar comptes.
Només sortiré els dies parells.
Em costa, no contestar-te.
De segur que et conec!
En hores, toco el dos!
Estic esperant el miracle.
Preguem, però de tard a tard!
Si us plau, no feu comentaris!
No estic per a massa visites.
Per molt que preguis, no tornaré!
Estic pendent de la campanya “Renove”.
Demà, ja et deixaré la cadira.
Pensaments festius (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:11
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Té molt bona sort, no el para mai ningú.
Tinc un cotxe al garatge, diu que no vol sortir.
M'han regalat un gos, ara estem discutint qui lladrarà.
Tinc un ruc per amic i encara hi ha qui m'enveja.
No puc anar a la platja, passo desapercebut.
He perdut pes, igual em poso a volar.
Si veniu a cobrar no us calen bosses tan grans.
Estic trist, dec diners a qui no conec.
Si voleu que plogui, escandalitzeu a les gotes.
L'home es dutxa des que va fabricar el paraigües.
És incomprensible que l'any comenci a l'hivern.
Aparteu les pedres i potser em convencereu.
Potser un dia pintaré, de moment ja reconec el pot.
He vist un ametller, però no les bosses de plàstic al buit.
La núvia em va deixar perquè no feia conjunt amb el seu cabell.
He pujat a la muntanya i encara em sentia petit.
Venc castell amb fantasma i una hipoteca de més de mil anys.
Ella parla i jo tremolo.
He anat al ball i he dut tres parelles de peus.
És un metge massa bo, ni s'atreveix a tocar-te.
Primer li vaig dir cantant, després li vaig repetir mullat.
Per molt que l'estimes, primer pregunta-li si vol menjar-se la taronja sense pell.
M'agrada la meva núvia, diu que no vol casar-se amb mi.
He tingut un mal dia, de poc que no m'equivoco.
L'amo em vol veure, sembla que encara no ho fa gaire bé.
El millor amic que tinc, no em dirigeix mai la paraula.
El silenci és el parlar dels déus.
És bonic ensenyar, sempre hi ha qui no et fa cas.
No necessito que m'escolten, només demano tenir el meu lloc.
Diu que m'estima i deu ser veritat, no em demana que desperti.
Podria fer-ho millor, però sentiria molta pena.
Deu ser intel·ligent, no escolta mai.
He de parlar amb Déu, necessito un cel més barat.
No suporto les mosques, sóc un home dolç.
Estic a punt per morir, però no em sap mal fer cua.
Un sant és com un ordinador amb banda ampla.
M'agrada llevar-me prompte, el dimoni encara dorm.
Tot i no sent músic, m'atipo d'anar per les escales.
Per què pregunto als ulls si els agraden les sabates?
El millor de parlar és perdre la raó.
Apaivagat el cos, només necessito llapis i paper.
Voldria ser vell, es passen els dies viatjant, ballant, menjant i anant al metge.
El caixer vol els meus diners, es pensa que són massa dropos.
Poemes curts (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:08
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si he de morir,
poseu el meu regne
vora del camí
puix sóc tan heretge
que sols vull dormir.
Passades les hores
d'un estiu llunyà,
vull el tarannà
perdut de les mosques,
m'agrada xuclar.
Les pedres velles
mai tenen son,
cerquen revetlles
i nuvis nous,
són tan esquerpes.
En el somni
dels teus ulls
no hi ha esculls
ni cap dimoni,
com et vull.
Ni xisclen ni volen
tendres orenetes,
avui, ja no poden,
han solcat estrelles
per viatjar on sojornen.
A la casa estant,
voreta del foc,
com es va encetant
el viure altre cop
del fred allunyat.
Com demanaria
anar-me'n al port
per trobar alegria,
posar-la al sarró
i oblidar qui crida.
Us faré saber,
dolces malalties,
que, en el pas dels dies,
m'apropo al no ser,
potser són manies.
Quan la masovera
em passa a buscar
sento com em crema:
el front i la mà,
és tan riallera.
Per voler ser ric,
passo tanta angúnia
que mai trobo núvia
i em sento trist,
maleïda bruixa.
Vull anar a ciutat
per cercar encanteri,
si ho faig aviat
i trobo qui el meni
el podré comprar.
Som tan petits,
tan esgarriats,
que, sense amics,
ni trobem blat
ni mals antics.
He comprat un ciri
i, a la processó,
si mira que miri,
que Déu la perdó,
és el meu martiri.
A la plaça estant,
menen els pagesos:
els horts, els sembrats,
quatre malentesos
que algú els ha deixat.
Amb més pedres
que camí,
la formiga diu que sí,
ho sent de veres
i, més tard, ho torna a dir.
En el somni etern,
no calen amics
ni grans tafaners
ni joia de nins,
només cel proper.
Diria que l'he vist,
anant per la murada,
amb aquell nou vestit
i la cara esblaimada,
com em surt el neguit.
Les paraules toves
viatgen a la lluna
on paren i troben
una veu difusa,
no sé com ho noten.
Quan vingui la neu
a emplenar muntanyes,
voldran les mil banyes
aixecar la veu,
neguitosos mascles.
Al regne del pou,
creixen els fantasmes
sense fer enrenou,
són les hores baixes
qui el fred remou.
Epigrames (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
del davant,
la finestra
fa sa part.
Quan el foc balla,
fent enrenou,
vénen els sons
a parar taula.
La senyora demana
vestits amb flors
per si, a l'amor,
veure'ls li agrada.
Tinc la ràbia
del pagès,
mentre llaura,
crida el vent.
Vull sentir el glatir
estorat dels monstres
quan s'acaben totes
les llums del camí.
Les sabates volen,
no saben volar,
és, quan m'esperonen,
quan guanyen, fan mal.
Poseu la pau
vora la finestra
per si ve la guerra
i el fugir li cal.
Maria volia
anar a la font,
els joves no hi són,
ella no ho sabia.
Al país del sojornar,
cada lluita duu la menja,
massa volen la revenja,
la revenja no hi serà.
Per ser savi o saberut,
cal buidar tota l'ampolla,
és llavors quan s'esvalota
el geni qui jau sorrut.
Per escriure
quatre versos:
empro el viure,
l'allibero.
Somiant a la palla,
la mare no hi és,
com veig la canalla,
a l'hivern, amb fred.
Camino a despit
per un corriol tendre,
m'han sortit a rebre:
ombres i enemics.
Si la rosa us fa nosa,
dieu-li que parli amb mi,
tinc mil vespres per gaudir,
un record qui m'acarona.
Al país dels rics,
posaré algun pobre,
són porucs, petits,
malfeiners, mediocres.
Quan Déu disposà
crear aquest món,
començà el retorn
d'un passat llunyà.
Quan l'amor vindrà,
digueu-li que passi,
que miri i parli
amb mots sempre clars.
Una tarda i una nit
fan gelosia,
tinc un sol a cada dia
i un cos viatjant amb mi.
M'agradaria sentir
l'esperó de la follia,
la ment la tinc amanida,
però el cos és bon botxí.
A les pedres del camí
poso paraules,
elles em porten per baules
qui demanen restar amb mi.
A la casa de ponent,
tot meravella:
un Jesuset, una estrella,
un pertànyer a l'altre temps.
Paraules assedegades
busquen al riu o a la font,
unes van a estrebades,
les altres plorant del tot.
El gegant dormia
dessota de l'om,
el llebeig el crida
sense cap raó.
He sentit el fred
d'un gener maldestre,
aprenent de mestre,
delerós del verd.