Com pesa el llit i set poemes més
30 Setembre, 2019 06:04
Publicat per jjroca,
Poemes
Com pesa el llit
Amb el cos adolorit,
amb la llengua ben eixuta,
el mariner no ha neguit
ni riqueses ni fortuna.
Pel matí, com pesa el llit,
un esmorzar d’una poma,
la gran ombra l’abraona,
ha perdut tot l’esperit.
En un banc, com es retroben
aquests quatre amigots,
abans, miraven les dones,
avui, gairebé, ni ploren,
no parlen de mar ni port,
n’eren pocs i ara en sobren.
Cada vespre una aventura
Algun dia, en algun lloc,
he de trobar l’alegria,
la segueixo, és ma guia,
com m’empaita si no em moc.
Cada vespre, una aventura,
cada nit, una sorpresa,
ve la pluja, ve la queixa
i se’n va, mai haurà cura.
Passen mesos i setmanes,
la vida tira endavant
sense demanar sorpresa.
És la pena la qui pesa,
va les contrades topant
allunyant-se de les flames.
Pugeu-me al serrat
Com a home poruc,
enceto conversa,
he deixat la pressa
al racó dels muts.
Llarg mon averany
no em demana ajuda,
sento com la pluja
vol traginar l’any.
Setembre s’adorm
a la vinya vella
que no han veremat.
Pugeu-me al serrat
per parlar, amb l’estrella,
de les nostres pors.
No albireu altre despit
Mentiria si digués
que no vull gran encanteri,
en el paper de promès,
quasi he perdut el senderi.
Ella em demana volar
per la tebior del gras núvol,
com li dic: Deixem-ho anar!,
mai em plau un dia rúfol.
Són històries de pagès
cansat de somiar tant
per a raure a l’oblit.
No albireu altre despit
puix el pas del vianant
a ningú porta interès.
Han vingut quatre dimonis
La moixaina de la nit,
lluny la fúria de tempesta,
no em donéssiu massa empresa
puix m’abelleix el dormir.
Segrestadors dels meus somnis
apleguen ben ran del llit,
han vingut quatre dimonis,
volen portar-me a l’oblit.
Ni guanyo temps per pecar;
en aquest carrer vital,
m’han manllevat la fortuna.
Només em queda una engruna
per a guarir mon sidral
fins a l’hora de lliurar.
Toca casar
Manta roses i neguit
en una tarda tardana,
el festejar s’encomana
quan aplega llarga nit.
Ella és mossa i galana,
pubilla d’una gran casa,
he de dir-vos que m’agrada,
he de fer-la la senyora.
Li daré, a primera hora,
el millor del meu somrís,
és valent i trencadís,
però mai deixa penyora.
Com després toca casar,
la resta deixem-ho anar.
Mariner sense taverna
Mariner sense taverna
com no havia de glatir,
el Montsià veu la tempesta
car s’acosta per la nit.
Més enllà, la barca gronxa
quan tornava de pescar,
quatre caixes estan buides,
la resta de peix barat.
Massa fums a la taverna
anuncien la tardor
i l’inici de la veda.
A les cases, regna el plor,
el pare els renyarà
quan el llum encara crema.
A l’escola, ja se sap
A l’escola, ja se sap:
Entrar, callar i pissarra!,
el mestre ha maldecap
perquè té massa canalla.
A l’envà, els manaments,
els deures i l’obediència,
la lliçó dels quatre reis,
per aprendre, cal paciència.
I al de dalt del Montsià
una pluja s’endevina,
ha de ser una pluja fina,
d’aquelles de bon passar.
I, quan la feina s’acaba,
retornarem cap a casa.