Enllestint la poca fe i set poemes més
22 Setembre, 2019 06:58
Publicat per jjroca,
Poemes
Enllestint la poca fe
Sovintejo el saber dir
que la vida s’allargassa
en aplegar vora casa
sense pena ni delit.
Enllestint la poca fe,
la tardor em duu a la plaça,
avui, m’he posat sabata
és el que he trobat primer.
Bon conco, sense destorb,
com feinejo el pensament
sense assolir cap meta.
Prendré infusió de menta,
ben assegut, entre gent
qui mai trobaran el nord.
Porto un somni
M’arraparé, al teu braç,
fins que passi la tempesta,
és l’amor qui em porta, a festa,
per a seure al teu costat.
En el dubte imprecís,
és on rau el meu imperi,
com mon cor es torna tebi
quan albira el teu somrís.
Visc, a la vora de les mars,
on mai regna la saviesa
ni es guanyen les batalles.
Porto un somni, a les espatlles,
qui em va omplint de dolcesa
mentre passes i te’n vas.
Dieu-me qui...?
En el clar país,
on mai regnen les obres,
esdevenen ogres
amb to malaltís.
Fugint de la feina
de l’amor dolgut,
un es torna ruc
per guarir sa reina.
Dubtes a l’engròs
i dates terribles
voler el guarir.
Dieu-me qui
demana ésser lliure
i un temps galdós?
Albiro al dematí
Cada paraula em duu
a trobar la llunyania,
s’emporta el llum del dia
per tornar-me ben eixut.
Cansat de les pertinences,
a la nit, prou traginer,
com vaig cercant el voler
entre ombres prou severes.
Albiro, al dematí,
una fortuna llunyana
enmig de terres captives.
Haig les cames amanides
i una dolça veu proclama:
No tardis, puix sóc aquí!
Dia rere dia
Setembre s’adorm,
dessota del pi,
cercant un amic,
viatjant pel record.
Els joves entesos
tornen a l’escola,
lluny la xerinola,
han de ser malmesos.
Hores sense pati,
pissarra polsosa
i llarga agonia.
Dia rere dia,
el deure fa nosa,
els porta al glatir.
Parlant amb el cep
Parlant amb el cep,
avança la tarda,
com passa cansada
oblidant el verd.
El raïm madur
espera el pagès,
ell vindrà després
quan pugui el ruc.
Com li agrada el vi,
serà a l’albada
quan prepari el carro,
porta els cabassos,
tisores, la gana
i ben poc a dir.
Quan la fulla vella
Quan la fulla vella
pensa en l’enrenou,
voldria ser bou
i portar una esquella.
Dalt de l’arbre estant,
s’obliden les presses,
viure a les finestres
és un gaudi gran.
Quan la fulla vella
demana el volar
com li aplega el vent,
no sé el pensament,
però el seu anar
fineix damunt l’herba.
Entre llibres i ocasió
Entre llibres i ocasió,
passa una vida sencera,
com s’allunya primavera,
com s’espera la tardor.
Puix tots anirem, prou bé,
a trobar el paradís,
us comento que és precís
allunyar-me del també.
Passen dubtes i il·lusió
per una ment missatgera
qui no vol gran aturar.
La història no ha de passar
per indrets buits de fermesa
fins aplegar a l’ocasió.