Epitafis (XXXIV)
25 Setembre, 2019 06:53
Publicat per jjroca,
Epitafis
Si em vols veure, truca fort.
Heu fet massa tard!
Algú va a la farmàcia?
Ni sé on he d'anar a cobrar.
No penso donar-me de baixa.
Necessito recuperar la gana.
Per fi, sóc infidel!
Ei, sóc aquí!
Qui demana per mi?
Cada dia tinc menys por.
Ahir, vaig provar de fer feina.
Avui, no m'han manat res!
Va ser: morir-me i tocar el dos!
Mai sé quan fa calor.
Tampoc cal que corris tant.
He deixat un llibre de reclamacions.
Qui m'ha furtat l'anell?
El darrer record?: Crideu el metge!
Diuen que la mort menja, no sé de què?
Ja n'estic tip de restar!
De pau, en puc vendre.
No sé si plou o és el gos del veí.
Necessito taüt nou, aprofiteu les rebaixes.
Crec que la dona no sap l'adreça.
Sempre el mateix: Torno de seguida!
Es permet pregar a la mitja part.
Avui, n'he vist una de fantasmes.
Algú sap on he deixat la comanda?
Diu que era molt bru, no m'ho crec.
Feu via que he d'anar al cel.
Qui ha apagat el llum?
Menys mal que em trobo bé.
No et moriràs mai: Riu, riu,...!
Descansi, descansi..., i menjar quan?
M'hauré de fer de dretes.
No us penso dir on sóc.
Surto o ho negociem!
Us faig saber que estic trist.
Si has d'anar al cel, lleva't d'hora.
Paga'm una altra missa, garrepa!
Anar al cel, pressuposa no formular queixes.
Ni t'ho penses com estic!
Em sento com a desmotivat.
Qui diu que morir és una desgràcia?
Us regalo la meva agenda.
Gairebé ja he pagat la caixa.
Necessito crema d'afaitar.
Us puc mentir en tres idiomes.
Sóc aquí per a guanyar el concurs.
Necessito company de passeig.
Tres anys més de mort i me'n vaig.
Vull dir-li a la dona que tornaré tard.
A l'últim repartiment, em tocà el paper de mort.
Farem una protesta d'ossos caiguts.
Si entres, et donaré el premi.
No entenc perquè l'àvia em diu Agustí.
Si no has de tardar massa, t'esperaré.
Mai aprovo el test de difunt.
Pensaments festius (XXXIV)
25 Setembre, 2019 06:51
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El dolor invita a la quietud.
Encara estic intentant saber on sóc.
El pitjor de ser maca és canviar.
Si em coneixes et demano que m'ho diguis.
El que no sap la bruixa és on anirà a parar.
La solitud és l'amant que no m'enganya mai.
Com es pot saber, si la llum molesta els ulls.
Preocupa als rics saber fins on arriba el sofriment del pobre.
La tarda, quan passa, intenta enllestir el dia.
Suposo que no caldrà ni que m'oblideu.
Si torno és perquè no he trobat el meu lloc.
Qui li mana al cervell que mogui el dit.
Si patiu pels diners és que encara sou vius.
Al costat de la font, sempre viu qui no vol aigua.
El preocupant és que la fulla pugi a l'arbre.
Si hagués de volar, tindria més bona vista.
El perill del ric és que hom sap on viu.
El mossèn ens guarda els defectes.
Saber obeir és una virtut compromesa.
No ens fa por la nit sinó qui la porta.
Quan dormim no li fem nosa al cos.
Una vida acaba si no caben més desencisos.
La mort no sol admetre equipatge.
El millor dels creients és que saben on aniran.
Si tardo massa és que us heu esperat.
No puc somiar si tinc coses per fer.
La felicitat és una cambra desconnectada de l'exterior.
El que li dol al mort és no poder triar la caixa.
Els problemes esperen pacientment que tornis.
No em preocupen els que no em saluden.
Mai el cos agraeix la visita del metge.
Prefereixo que em tirin les cartes que me les envien.
Estimo tot el que no em destorba.
Necessito viatjar per veure si un dia em trobo.
L'únic bo de treballar és que t'allunya de tu.
El que els passa als humans és que no saben on anar a parar.
Les bruixes confien trobar cervells poc estructurats.
La perfecció és la manca de necessitats mal disposades.
La bellesa sempre surt de la casa seva.
Sempre, he admirat els que no em necessiten.
L'únic bo de ser mort és que ja no cal ser assenyat.
Beure és la millor manera d'aixecar el cap.
Cada nit s'assembla més a la darrera.
La casa és la pell que tarda més en malbaratar -se.
Poemes curts (XXXIV)
25 Setembre, 2019 06:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com he de vestir,
si ho mana la pensa,
amb mitjons de fil,
amb mitges de seda,
la meitat de nits.
Tantes pedres
al camí,
la petita
em fa patir,
són necieses.
Quan demano
anar a la font,
el meu amo
diu que no,
com l'enganyo.
Quan camino
sense ruc
no endevino
si sóc mut,
m'acoquino.
Per perdre diners
ni calen setmanes
ni empreses emprades
on no en saben més,
són les acaballes.
Minsa pena
té el dimoni
si el desori
em fa befa
i oprobi.
Massa dies
sense nits
amanides
per eixir
si convides.
Parla la somera
de filosofia
quan es lleva el dia
damunt de la serra,
després, se n'oblida.
Vull, quan sigui gran,
una barca nova,
peix i farigola
per als estadants,
en deixar l'escola.
Proveu d'emportar-vos
aquest cos feixuc,
el tinc tan rabiüt
que voldrà temptar-vos
fins que es quedi mut.
Dieu-li al gegant
que, quan aplegui el dia,
el vull assegut,
prou ple de malícia,
fàcil d'emportar.
Demaneu per mi
en ser a l'infern,
estic ben obert
al dret de fugir,
m'agrada el desert.
No conec camins
que portin enlloc,
només els antics
han perdut raó,
eren tan bonics.
Des de dalt estant,
quan el déu em crida,
sento que s'amida
el cervell al cap,
després se n'oblida.
Les paraules vanes,
eixint del coixí,
diuen que, a les tardes,
els plau el dormir
enmig de basardes.
Per no plorar més,
crido les estrelles
enmig les tenebres
d'un món de pagès,
la meitat no vénen.
Sento melangies,
prenyades d'amor,
cercant un senyor,
l'hereu de les rimes,
bastidet de flors.
Per escriure,
he de menar
altres viures
mar enllà,
potser lliures.
En sentir el sol
quan desperta el dia
hom vol alegria,
recés i el condol
d'anar per la vida.
Amb els ulls planers,
la mirada dolça,
com espero a aquells
pregant a tothora
per guanyar un castell.
Epigrames (XXXIV)
25 Setembre, 2019 06:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
Perduda nit
enmig tempesta,
massa la festa,
minso el guarit.
Doneu-me, amo,
hores al meu dormir,
ella em fa glatir,
la veig i esclato.
Una ceba m'ha dit,
prou satisfeta:
Que no provi la feta
de tallar-la a bocins!
He de volar
com papallona:
Sense esguerrar,
per la penombra.
Paraules sobren
en el trobar,
desitjos ploren,
no aplegaran.
Amors, com se'n van
a la terra ferma
on el sol ens crema
i trobem gegants.
Voldria, amor,
la pau i melangia,
somrís a cada dia,
el batec tou del cor.
On aniran
els monstres de la nit?
Responen esperits:
Allí on tot és plany!
No ploreu més
que l'amistança és morta,
li van tancar la porta,
no li deixaren fe.
Una noia plora
el perdut amor,
un déu se l'escolta
i li diu per on.
La mossa dormia
en un tou coixí,
estimava així:
sense prendre mida.
He trobat la mar
trucant a la porta,
m'ha dit que té força,
però li fan mal.
Com demano a la porta
l'amor perdut,
un firaire tanoca
me l'ha venut.
I si han de venir
les dolces paraules,
pararem les taules
amb menges de rics.
Quan cercava amor
entre rialles,
esclaten les fades:
Encara no ets tot!
Margarida endevina
com me l'estimo,
com la trobo amanida,
com me la miro.
A la casa del rei
no hi ha rialles,
sense estovalles
no hi ha servei.
Quan la mar es gronxa
i parla amb el vent,
se sent prou marona,
però no us fieu.
Cantar, cantaria,
si hagués cançons,
sóc tan pobrissó,
minso d'alegria.
Al carrer, demanen,
els savis d'abans,
que els dies passen
ben atrafegats.
Dolça reina
del meu cor,
no hi ha queixa
si em vols.
Una núvia sola
a la plaça estant,
de vegades, plora,
massa soledat.
Si demanes
massa or,
no proclames
poc amor.
A la lluna plena,
no puc ni dormir,
tanta reina ofesa,
plora sense fi.