Epigrames (III)
27 Gener, 2019 06:35
Publicat per jjroca,
Epigrames
Dalt de la muntanya,
el fresc és més dolç,
l'herba més galana,
l'estel més a prop.
Com que no treballo
ni tinc els diners,
els dies els passo
i les nits també.
Mataré l'hivern
vora de la llar
i deixaré el fred
per si vol marxar.
He posat els anys
dintre del cove
per si, algun jove,
en vol uns quants.
Tinc per bona llei:
fugir de la feina,
esmolar bé l'eina
per trobar remei.
No he de morir
a mitja albada,
tal matinada
no és per a mi.
Sent cavaller,
sense cavall,
vull, per plaer,
seure i menjar.
A la verema,
veuré el raïm
i aquella jove
qui em fa glatir.
Pagesot com sóc
vull anar a l'era,
allí, m'espera:
la pols i el sol.
A la casa pobra,
no hi ha averanys,
ni massa roba
ni força guanys.
M'ha dit que la festegi
tots els dijous,
que li conti mentides
a poc a poc.
Mare, quan sigui gran,
valent del tot,
vull anar a la ciutat
per veure el sol.
Penso tant,
tant em capfico,
que tot m'obligo
a perdre el cap.
Quan la font rajava
tot era ben verd,
un cop assecada
comença el desert.
Maria, com vull morir-me
un dia gris, sense sol,
si és hivern, no vull condol,
si és estiu, no vull queviures.
M'ha dit el senyor batlle:
Avui no has de pagar!,
ho sap, li vaig deixar
la hisenda i l'equipatge.
Mai el sol em trobava
jagut al llit,
mai la feina em deixava
prendre el coixí.
A casa la senyora
no hi ha repòs,
ni criada qui plora
ni un mal espòs.
Una noia no espera
vora la font,
aquesta primavera
no hi ha ni flors.
M'he llevat de matí
amb gran pecat,
no cal dir que he somiat:
Era molt ric!
No és maca com daina
ni rica en perfum,
però tant m'agrada,
tant em ve de gust.
A la barca vella
no li agrada el port,
però allí ho té tot:
calma, llit i cleda.
Una dona jove
diu que m'estima
ni tan sols rondina,
em tracta de pobre.
Amb quatre lletres
i un xic de paper,
volo sense ales,
somio sense més.
Vull, per a casar-me:
missa i anell,
arribar d'hora,
trobar que hi és.
Porto les sabates
lligades al coll,
he trobat mil dolls,
no puc embrutar-les.
Tinc desavinences
amb el meu company,
el ruc no té presses,
per a mi, es fa tard.
He de fer mil tombs
abans d'arribar,
el treball és bo,
però no ho tinc clar.
He deixat la fortuna
a casa seva,
no vull primavera
ni blanca ni bruna.
El vent mestral
mai troba casa,
arriba i passa
com un sidral.
Assegut al carro
el camp és pla,
com vaig i passo
ni vull baixar.
A la missa amonesta
el bon mossèn,
no vol riures ni festa,
ningú el sent.
La mare demana
que assegui el cap,
he provat a l'albada
i m'he passat.
I Déu es pregunta,
una mica ofès:
Amb dos Papes vius,
amb qui parlaré?
Mireu si m'agrada
fer un bon xarrup
que la bóta declama:
Un hivern eixut!
Com parla i es queixa
el bon Sant Miquel:
Satanàs ni lluita,
s'ha tornat fidel!
A la vinya jove
ni deixo raïm,
mentre que a la vella
només veig gotims.
Pensant en treballar,
m'he llevat d'hora,
en acabar d'esmorzar,
la mandra és tota.
La mare ho demana,
una feina he de cercar,
amb una hora per setmana,
Suposo que prou n'hi haurà.
Home, sense bona traça,
estudia filosofia,
el parlar enmig la plaça,
dóna força i convida.
Amb quatre ciris
i una tauleta,
viurà l'asceta
sense cilicis.
I Déu posà
cel i habitatge,
vingué el diable
i s'enfadà.
La vida em conta,
la meitat de nits,
que el mestre i l'escola
són per a glatir.
El dimoni posà
cove amb diners,
Déu el castigà,
mai seria ple.
Les noies maques
són un neguit,
com s'engalanen,
volen marit.
Pare, Creador,
feu-me prou lleig,
hauré, en escreix:
temps i ocasió.
Una jove gemega
enmig del llit,
mala nit encisera,
com l'ha traït.
Han vingut les bruixes
a fer turment,
singloten, xisclen,
ningú les sent.
Mare, per a triomfar,
em cal mentir?
- No has de dubtar:
El no és sí!
El mixino diu:
Acosta't un poc!,
m'allunyo i li dic:
Prefereixo el foc!
Tenia saviesa
en trobar un desert
on el neci perd
voltat de tenebra.
Pensaments festius (III)
27 Gener, 2019 06:31
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El consol de la pobresa és la misèria.
El cervell no pot emmagatzemar tot el que els ulls li porten.
El dolor és la unió entre el cos i la vida.
El consol del pobre és atipar-se de riure.
El cop d'ull és el mut dels cops.
El dolor és un bé que tots voldríem compartir.
El cor és el diapasó que fa moure tota l'orquestra.
El cos m'empeny per les foscúries de la vida.
El Creador confiava innocentment amb la seva obra.
El dolor és el cordó umbilical humà.
El criat sap qui mana, l' amo s' ho pensa.
El dolor és un monstre deformador.
El diner és menja que no atipa.
El crit és el guardià de la frontera.
El curandero vol trobar els buits que ha oblidat el metge.
El dolor és l' agutzil que senyala on s' acaba el meu poble.
El defecte de l' amor és fer servir els ulls.
El delicat d'un pobre és que no sap el seu preu.
El demà no cap en aquest món.
El dolor és el bon company que no ens deixa quasi mai.
El diari és l'acte de constricció dels rics.
El diari vol emportar-se el neguit del dia darrer.
El diccionari és el sac on trobem les paraules perdudes.
El dimoni no és més intel·ligent, però pensa molt.
El diner és el segon fill de Déu a la terra.
El dolor em dóna cos i no em deixa volar.
El fred i la terra són amants antics.
El gos sembla entristit en veure'ns.
El dubte és un angle de tres-cents seixanta graus.
El fadrí és un corredor d'obstacles sense entrebancs.
El ferum dels diners molesta però menys.
El millor de festejar és que després te'n vas.
El fet de seure és tornar a tenir més cames.
El llapis omple de dol el full.
El millor de l' amor és l'omissió de les paraules.
El gos parla a glops, suposadament, intel·ligents.
El fet de viure demostra que fem quelcom malament.
El millor de l'enemic és que mai et dóna la bona raó.
El fil de la vida és trenca perquè no parem de gronxar - nos.
El meu cos somriu quan l' ànima plora.
El millor de la nit és que s'emporta el dia.
El foc, que odia l'aigua, sempre l'expulsa cap al cel.
El fred és la sensació més universal i solitària.
El fum és una mena de núvol lleig i escalfat.
El millor de la vida és que segueix el seu pas.
El gelós és un amant impresentable.
El gos intel·ligent treu l'home a passejar.
El millor de la vida són els espais tous.
El gran desig de l'avar és deixar la terra sense estrelles.
El licor ve de la solitud i torna cap a ella.
El millor de morir-se és estalviar-se la vetlla.
El llapis és un bolígraf de tinta seca.
El llibre és el lloc on s'enganxen més fulles brutes.
El millor de parlar és deixar de fer-ho.
El llit pot ser el pou d'on, un, no voldria sortir mai.
El llum és una ràbia, degudament, empresonada.
El millor de ser pobre és la manca de compromisos.
El manoll de les claus demostra quan insegur em sento.
El mar es creu que la platja és una llepolia.
El millor del dimoni és que mai et voldrà salvar.
El més gran dels absurds és veure passar els anys.
El millor del diumenge és que sap com comença la setmana.
El més nou de cada jornada és el diari no escrit.
El metge intenta posar tots els animalons al seu lloc.
El meu cos està tot marcat pels números.
El millor del ric sol ser la seva dona jove.
El meu déu no serveix per comprar i vendre.
El millor dels diners és veure quan savi i estimat em faig
El meu esperit s'atipa de veure'm.
El millor que pot passar és que no us conegui mai.
El meu preu és a la borsa de valors.
El mirall ens va estalviar dur l' estany a casa.
El missatge de cada dia pocs el coneixen.
El meu problema és saber ocupar el meu lloc.
El mirall és el pitjor invent dels déus.
El meu rei viu amb mi en el seu palau.
El mirall és un vidre dolent que no ens deixa sortir afora.
El meu somni és seguir somiant.
El mirall li recorda a l'home que envelleixen tots dos.
El meu tresor no necessita claus.
El mexicà sempre té les faldilles al cap.
El millor de cada dia passa quan no hi som.
El mirall em vol fer creure que el de davant sóc jo.
El missatge d'un pastor s' assembla molt a una pedra.
El pitjor de ser estimat són les punxades.
El mocador és el bagul de les misèries humanes.
El món del somni és el món on no em deixen entrar.
El pitjor de ser rellotge és que et passa el temps per sobre.
El pany espera la clau per a posar-se a ballar.
El món és com una persona, però amb menys espais agradables.
El pitjor de tenir molt és que oblides els seus noms.
El problema del treballador és el temps d'esbarjo.
El naixement és l'expulsió del paradís etern.
El pitjor del ric és el pes del seu estat.
El problema humà és l'incontrolada regressió.
El nas és la línia que separa el terra del cel.
El pobre és un rebost on deixar el menjar.
El negre veu, en el blanc, un ser malaltís.
El neguit és un enrenou exagerat.
El nostre desert pot durar més de quaranta anys.
El núvol vol viatjar, però plora en emplenar-se d'aigua.
El pa és bo perquè de petit l' apallissen i no es queixa.
El pobre estima l' ombra perquè és quelcom seu.
Entre tants paranys i set poemes més
27 Gener, 2019 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre tants paranys
Entre tants paranys
i lluny de l’escola,
com passen els anys
fent la xerinola.
Llevar-se al matí
abans de les vuit
i saber com si
hauré el que vull.
No demano més
que fortuna llarga
i bon averany.
Em plaurà aquest any
si la vida enganya
aquest cos corprès.
A la sínia, plora el ruc
A la sínia, plora el ruc
mentre l’aigua s’esvalota,
va pujant, a poc a poc,
i, quan surt, tot ho sadolla.
Com se’n riuen els enciams,
una ceba obre la boca,
una festa s’endevina,
el pagès gairebé vola.
A la sínia, plora el ruc,
com s’espanta sense mida,
vaig passejant per l’ensurt
tot sentint l’aigua com crida.
A la sínia, plora el ruc,
escoltar-ho duu regust.
Que em porti el vent
Que em porti el vent
de nou a la infantesa,
com vull ésser amatent,
per viure en la tebiesa.
No vull palaus
on regni la fortuna,
no vull cataus
ni joia inoportuna.
Que em porti el vent,
sense ràbia ni fressa,
a mon volgut paradís.
I, si fóra precís,
que deixi la neciesa
dormint a cel obert.
Aquest petit desig
On raurà el seny
perdut de l’olivera
quan no hi ha més
que vius guarnits amb pensa?
Com l’home va
darrere la follia
i el seu anar
ni cerca companyia.
La gran ciutat
com menja deslliurada
d’aquest petit desig.
No he de sentir
la veu enamorada
qui oblida eixe combat.
El vell fumeral
Tardes hivernals d’un futur incert
amb un sol proper, vingut a maldestre,
no em portéssiu, ara, rancúnies de mestre
anant a l’escola per trobar l’encert.
Els nens tafaners acomiaden l’any
pensant en històries i llargues vacances,
les dones no solen anar per les places
per buscar aixopluc i trobar l’engany.
Tot d’una, m’atura el petit teuladí
dessota un fanal qui espera el llum,
ser malaguanyat és haver el costum
de cercar, a les ombres, penses d’un botxí.
M’agrada el capvespre quan s’enfila dalt
per veure com parla el vell fumeral.
Assegut, faig la becaina
Assegut, vora la taula,
amb un llapis a la mà,
sento fressa fins a l’alba
mentre el somni es desfà.
L’estimaria, al capvespre,
quan eixia a comprar,
aprenent per no ser mestre,
fredolic per ésser humà.
Aquella fada encisera
com trascola pel carrer
avançant com una daina.
Assegut, faig la becaina,
però em sento matusser
per bastir una nova empresa.
El perd, el neguit.
He viatjat, avui,
per estrets carrers,
sense calabruix,
amb ben poca fe.
En els alturons,
la neu com renilla,
demana una filla
de poques raons.
El monstre adormit
somia amb més menja
i lluna en el cove.
És talment mediocre,
espera revenja,
el perd, el neguit.
Un seient en banc de fusta
A resultes de no ser,
escolto les hores baixes,
com em trobo matusser
per anar entre grimpaires.
Un seient en banc de fusta,
una boca entre embolics,
un núvol qui vol la tusta
per trobar-me ensopit.
Som nosaltres, pobrissons,
qui lluitem, entre temences,
per trobar-se en el gran clos.
Si el dimoni se n’adona
com posarà, en aquest solc,
les tebieses al darrere.