Poemes curts (III)

19 Gener, 2019 18:43
Publicat per jjroca, Poemes curts

Gener traspassava

tot el corriolet,

amarat de fred,

demanava estada

en un mas proper.


Somiaré, havent pagat

les menjades de l'hivern,

el recollir tot el verd,

el gaudir sense guanyar,

és el viure qui em malmet.


Cansat d'anar pel món,

pastor sense ramat,

del regne, ha claudicat,

ningú li diu per on

la casa ha de trobar.



En una mar de dubtes,

una nit d'estels,

moria d'anhels,

fugia als abruptes

cercant els castells.


La dolça cançó

donant tombs moria,

ella no ho sabia,

només la remor,

son li produïa.


Cansat de ser ruc,

aprenent de res,

cerco l'aixopluc

a casa el pagès,

és prou saberut.


Porto closos els llavis

cercant mil petons,

encerclat de savis,

esclau dels amors,

enmig de calvaris.


La lluna enfadada

demana per mi,

diu que ha fet comanda,

diu que no l'ha vist,

mai sap qui l'enganya.


En el bes primer,

he copsat el somni,

parla d'un oprobi

curt i matusser,

aprenent de nuvi.


Porten els teus ulls

la passió primera,

és la primavera

menant, a curull,

deliri i dolcesa.


Quan la rosa sola

aprengui a parlar

li diré que hi ha

flaire qui enamora,

pas que s'ho creurà.


A l'hivern, em casaria

si trobés abric i llar,

a l'estiu, m'amagaria,

no vull pas el treballar,

dóna: ànsies i fatiga.


Paraules del vent

sonen prou llunyanes,

porten estrebades,

passen tot dient

que apleguen cansades.


Si sabessis com

estimar voldria,

tot esdevindria

retaules de dolç,

somnis i follia.


No porto el somrís

d'un país llunyà,

el meu és humà,

tou i fonedís,

esquerp i taujà.


Us diria encara,

reina del meu cor,

que, en passar l'amor,

m'agafa desgana

i menjo per dos.


A la dolça ombra,

dessota de l'om,

veig un món pregon

qui avui m'alliçona,

em porta al record.


Massa son tenia

en fer mon treball,

agafar el cavall,

portar-lo a la vida

del tot carregat.


Una mossa jove

com n'està per mi,

li poso, en un cove,

el més dolç desig:

vestir-la de noble.


Per anar a la mar

ni barca trafego

ni la dèria enceto

per a ser el més gran,

només callo i prego.


Una rosa i un clavell,

al jardí estant,

fan vida de passerells,

tips de somiar

amb fantasmes de castell.


Una jove demana:

nuvi eixerit,

amb carona de ric,

sense amistança,

ben alt, ben prim.


Al portal de la lluna,

gran enrenou,

apleguen, una a una,

mil estrelles, amb dol,

cercant fortuna.


A la sínia, cantava:

aigua del fons,

el vell ruc escoltava

del tot confós,

no sabia on anava.


Maria somiava

amb flors de jardí,

amb un jove ric

que per ella estava,

somni ben bonic.


A la casa de ponent,

quan el sol se'n va

ni es tanquen les portes

ni es volta la clau,

tot un desconcert.


Tinc les presses, pobres,

de cercar menjar,

les ganes són totes,

no les puc deixar,

demano les tornes.


La música viatjava

sense els embalums,

fronteres passava

mancada d'ensurts,

al cel se n'anava.


No haig res més

que el goig de la follia,

ser bon pagès,

viure a la vila,

raure un cert temps.


Per escriure un xic,

he de preparar:

el llapis, l'enginy,

un paper prou blanc

i tot un desig.


La lluna em mira

en el cel estant,

em diu com m'estima

quan és a minvant,

després com gotima.


Per anar al cel,

porto un coixí,

un pot de mel

per al camí,

som a l'hivern.


M'he posat a festejar

amb la veïna,

el seu pare és bordegàs,

però m'estima,

com li faig cas.


Parlant amb la vaca

del gelat hivern,

m'ha dit que li agrada

el donar menys llet,

haurà poca gana.


El pensament

em porta on li escau,

ho fa suaument

dessota un cel blau,

vora d'un xiprer.


El rellotge diu que prou,

el sento xisclar a l'albada,

el llevar-me tant m'agrada

que dura fins a les nou.


A la sínia, tot voltant,

el ruc rondina,

hauré de cercar-li amiga

i posar-la al seu davant,

de segur que ni la mira.


En aquest galliner,

el gall cantava,

la gallina clama:

No ho vull ni saber!

Millora o calla?


El sol s'allunya

carena enllà

mentre la lluna

ni vol tornar

ni ens té cura.


Sóc a l'infern

dintre una caldera,

un tal Llucifer

diu que és casa seva,

almenys a l'hivern.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: