Poemes curts (III)
19 Gener, 2019 18:43
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Gener traspassava
tot el corriolet,
amarat de fred,
demanava estada
en un mas proper.
Somiaré, havent pagat
les menjades de l'hivern,
el recollir tot el verd,
el gaudir sense guanyar,
és el viure qui em malmet.
Cansat d'anar pel món,
pastor sense ramat,
del regne, ha claudicat,
ningú li diu per on
la casa ha de trobar.
En una mar de dubtes,
una nit d'estels,
moria d'anhels,
fugia als abruptes
cercant els castells.
La dolça cançó
donant tombs moria,
ella no ho sabia,
només la remor,
son li produïa.
Cansat de ser ruc,
aprenent de res,
cerco l'aixopluc
a casa el pagès,
és prou saberut.
Porto closos els llavis
cercant mil petons,
encerclat de savis,
esclau dels amors,
enmig de calvaris.
La lluna enfadada
demana per mi,
diu que ha fet comanda,
diu que no l'ha vist,
mai sap qui l'enganya.
En el bes primer,
he copsat el somni,
parla d'un oprobi
curt i matusser,
aprenent de nuvi.
Porten els teus ulls
la passió primera,
és la primavera
menant, a curull,
deliri i dolcesa.
Quan la rosa sola
aprengui a parlar
li diré que hi ha
flaire qui enamora,
pas que s'ho creurà.
A l'hivern, em casaria
si trobés abric i llar,
a l'estiu, m'amagaria,
no vull pas el treballar,
dóna: ànsies i fatiga.
Paraules del vent
sonen prou llunyanes,
porten estrebades,
passen tot dient
que apleguen cansades.
Si sabessis com
estimar voldria,
tot esdevindria
retaules de dolç,
somnis i follia.
No porto el somrís
d'un país llunyà,
el meu és humà,
tou i fonedís,
esquerp i taujà.
Us diria encara,
reina del meu cor,
que, en passar l'amor,
m'agafa desgana
i menjo per dos.
A la dolça ombra,
dessota de l'om,
veig un món pregon
qui avui m'alliçona,
em porta al record.
Massa son tenia
en fer mon treball,
agafar el cavall,
portar-lo a la vida
del tot carregat.
Una mossa jove
com n'està per mi,
li poso, en un cove,
el més dolç desig:
vestir-la de noble.
Per anar a la mar
ni barca trafego
ni la dèria enceto
per a ser el més gran,
només callo i prego.
Una rosa i un clavell,
al jardí estant,
fan vida de passerells,
tips de somiar
amb fantasmes de castell.
Una jove demana:
nuvi eixerit,
amb carona de ric,
sense amistança,
ben alt, ben prim.
Al portal de la lluna,
gran enrenou,
apleguen, una a una,
mil estrelles, amb dol,
cercant fortuna.
A la sínia, cantava:
aigua del fons,
el vell ruc escoltava
del tot confós,
no sabia on anava.
Maria somiava
amb flors de jardí,
amb un jove ric
que per ella estava,
somni ben bonic.
A la casa de ponent,
quan el sol se'n va
ni es tanquen les portes
ni es volta la clau,
tot un desconcert.
Tinc les presses, pobres,
de cercar menjar,
les ganes són totes,
no les puc deixar,
demano les tornes.
La música viatjava
sense els embalums,
fronteres passava
mancada d'ensurts,
al cel se n'anava.
No haig res més
que el goig de la follia,
ser bon pagès,
viure a la vila,
raure un cert temps.
Per escriure un xic,
he de preparar:
el llapis, l'enginy,
un paper prou blanc
i tot un desig.
La lluna em mira
en el cel estant,
em diu com m'estima
quan és a minvant,
després com gotima.
Per anar al cel,
porto un coixí,
un pot de mel
per al camí,
som a l'hivern.
M'he posat a festejar
amb la veïna,
el seu pare és bordegàs,
però m'estima,
com li faig cas.
Parlant amb la vaca
del gelat hivern,
m'ha dit que li agrada
el donar menys llet,
haurà poca gana.
El pensament
em porta on li escau,
ho fa suaument
dessota un cel blau,
vora d'un xiprer.
El rellotge diu que prou,
el sento xisclar a l'albada,
el llevar-me tant m'agrada
que dura fins a les nou.
A la sínia, tot voltant,
el ruc rondina,
hauré de cercar-li amiga
i posar-la al seu davant,
de segur que ni la mira.
En aquest galliner,
el gall cantava,
la gallina clama:
No ho vull ni saber!
Millora o calla?
El sol s'allunya
carena enllà
mentre la lluna
ni vol tornar
ni ens té cura.
Sóc a l'infern
dintre una caldera,
un tal Llucifer
diu que és casa seva,
almenys a l'hivern.