Epigrames (II)
15 Gener, 2019 08:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
Dels quatre pecats,
tres en confesso,
l'altre el segresto
per si de cas.
Pare, en essència,
vull la confessió,
poca penitència,
força absolució.
La mare m'ha dit
que no tingui pressa,
el tenir fermesa
és tancar l'oblit.
Si el preat Sant Jordi
parla amb el drac,
el camí és tancat,
no hi haurà oprobi.
Vull el treballar
sense cap negoci
i morir quan mori,
tot sense pagar.
És el sol poruc
quan ve la tronada
ni lluita ni enganya,
ho té tot perdut.
Pare, el morir
és anar a l'infern,
allí, mai hi ha verd,
només carn i vi.
Després del vent,
ve la tempesta,
la pluja enceta
vida incipient.
Una bruixa contava
el passat estiu:
Darrere d'un viu,
trobaràs qui mana!
Posa flors
en el jardí,
puix l'amor
ho vol així.
Per si ve l'amor
i no el sents,
posa flors
en tot moment.
No camina
la dolçor,
necessita
un xic de por.
Em plau el vent
tebi, suau,
la dolça pau
i l'innocent.
Tanta pressa
per guanyar,
la feblesa
vol trencar.
Tenia ganes
de no guanyar,
massa setmanes
sense estimar.
Sent un pobre hereu,
de deessa fortuna,
demano la lluna
i rebo mil déus.
M'agradaria ser
arbre del bosc,
ho tinc ben fosc,
em falta fe.
A la bruixa demano
el seu somrís,
però diu l'amo
que no sóc ric.
La rosella cercava:
el gran amor,
el blat l'acompanyava
malalt del tot.
Déu, amb gran saviesa,
creà el desert,
allí, amagà la pressa
i l'enteniment.
Porta noves el vent,
sense aturar,
treballar de servent,
el fa viatjar.
Un país sense dubtes
és avorrit,
no hi ha fades ni bruixes
ni un mal amic.
Déu es preguntava
enmig del cel:
Hauré fet la feinada
per a no res?
Mare, l'estimo tant,
em meravella
que, passat un instant,
m'oblidi d'ella.
A la casa, tenia
el meu castell,
va venir la desídia
i ja no hi és.
De prou jove, volia
ser un home dolç,
va trair-me la vida,
vaig perdre el cor.
Com la dona em diu
que no l'estimo,
no li faig voraviu
ni l'acoquino.
El moliner agafa
tot el meu blat,
la farina ni és blanca
ni em torna el sac.
He de fer un miracle
abans d'un mes,
de tres, en faré quatre,
de fum, diners.
Per què el bon batlle
i el vell capellà
no volen un tracte
si els vull enganyar?
Aniré a l'infern
si ella m'ho demana,
si després declara:
L'amor ho va fer!
Per a ser bon rei
només us demano:
regne sense amo,
viure prop la llei.
Si el vent em parla
del tot rabent,
és que demana
el fugir corrent.
Tinc en una cambra:
mobles i records,
els mobles són palla,
els records són pols.
De l'hivern, m'agrada:
la pols del camí,
l'estufa engegada,
que estiguis per mi.
Una rosa sola
no perd el temps,
ni fa gaire nosa
ni xiscla si et veig.
Arribada primavera,
apleguen les orenetes,
neguitoses, prou inquietes,
tot cercant la casa seva.
Faré una casa
dessota el sol,
amb un flabiol
i una carbassa.
Una palla, al paller,
es lamentava:
Si ve el vent, me n'aniré
a la muntanya!
Si ve la mort,
de sobte, a trobar-me,
hauré d'adreçar-la
a un veí o a dos.
La bona Maria
diu que es vol casar,
de pressa, no n'hi ha
ni sé com es crida.
Els dilluns com em marejo,
els dimarts guanya la son,
els divendres recupero,
els dissabtes ja estic bo.
El pare m'ha dit:
Has de treballar!,
com em fa dubtar,
com em fa glatir.
Pare, vull ser sant
per a fer miracles,
vull tenir debades:
riures i menjar.
A la casa del ric,
no hi ha paor,
ni mal de cor
ni un bon amic.
Jesús em comenta
com ja res li escau
ni la creu ni el clau
ni el soroll de festa.
Dintre el caparró,
he posat la fe,
mai la trobaré
en aquest sarró.
La lluna, ben sola,
passeja pel cel,
avui, porta vel,
demà, una corona.
En el nin, hi havia
aquell riure franc,
aquell dolç semblant,
un doll d'alegria.
Per anar a festejar,
cal tenir pressa,
si la núvia es vol casar,
que corri ella.
Poemes curts (II)
15 Gener, 2019 08:13
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cercaré, a la mar,
la barca del vent,
el gegant vivent,
el seu tarannà
qui lluita entre dents.
Una ombra cerca,
a la cova estant,
festa de cacera,
guerrers enfadats,
per gaudir de pressa.
Una nou pregona
dintre del tancat:
Estaré tan dolça
que em voldran menjar!,
és tan pobrissona.
Lluitaven els àngels
en el cel estant,
noies i marrecs
no volen anar
per trobar l'estrella
de dalt del terrat.
Entre gojos i plors,
passen els dies,
els dilluns, les amanides
i els dijous, quatre fesols,
unes festes sense mides.
Si em volguessis estimar,
posant el fil a l'agulla,
aniria a festejar
a la vora de la lluna
o una mica més enllà.
Porteu-me noves
del meu amor,
del meu senyor
ja les tinc totes,
van a l'engròs.
Quan vingui amor
vull ser dormint,
ganes en tinc,
però em fa por
no saber eixir.
Una rosella,
en un camp de blat,
vigila el sembrat
i passa, desperta,
mil nits de somiar.
La mossa de trenes rosses
quan aplega al carrer
porta ulls de color verd,
gran encís en la mirada,
per a mi, són massa coses.
No ploro per vós
puix el cor demana
sentir la gatzara
i no el fet rabiós,
és ell qui m'enganya.
En els ulls imploro,
el sentir-vos lluny,
quan us veig, em moro,
em porteu venut
oblidant quan ploro.
Per anar de pressa,
morir a poc a poc,
demaneu l'ofensa,
el viure amb rancor,
maleït amor.
En una estança,
sense entrebancs,
com el cor s'atansa
quasi als vuitanta anys,
és gran la recança.
Posarem el rei,
sense massa gràcia,
al rierol on passa
un cabdal sencer
per saber si mana.
Trenta pins
enmig del bosc,
terra endins,
sense cap por,
són veïns.
El cavall del cavaller,
discret, renilla,
deu cercar la seva filla
que fugí, per al gener,
cercant la vida.
Una nit amb lluna,
del balcó estant,
li canto a l'engruna,
al bocí de pa,
em sento poruga.
Morirà la boira
en aplegar el vent,
és tan innocent
que fuig quan no toca
el viure al carrer.
Quan la nit reclama
illes de foscor,
sento, en el meu cor,
l'amor qui proclama:
Cercarem el sol!
Hauré la gosadia
quan vingui a segellar
el dubte d'un sol dia
qui pensa en el demà
i espera fellonia.
La pensa com tragina
espais inconeguts,
somnis esmaperduts
han de parar botiga
en vendre jorns rabiüts.
L'estimaria
si em conegués,
si ella sabés
el que em convida:
No plànyer més!
La tendresa
no té llum
i s'esmuny
quan sent la fressa
i la patum.
He sentit el tro
vell de la tempesta
quan el núvol vessa
aigua per a tots,
per fugir de pressa.
Al corriol de les hores,
com perdo el temps,
com em passen estones
i demano un moment,
és la dèria dels pobres.
La formiga adelerada,
tot cercant el formiguer,
es consola, de passada,
observant que cada branca
va morint per haver fred.
Quan pregona
la mosca
hores de calor,
com se'n riu la lluna,
la consola el sol.
Perdut el temps
i tota empresa vana
mon cor reclama
un nou desert
on trobar calma.
Els malfeiners,
viatjant per la penombra,
enceten l'obra
per arribar al mai més,
la resta em sobra.
No vull venir
i anar a les acaballes,
em sobren falles
fins al morir,
sofrir debades.
El rei poruc
enceta noves guerres
al cim de serres
on visc eixut
enmig tenebres.
Doneu al vent
la força de les hores,
a les més toves
no els digueu res,
em sobren totes.
Ni puc ni vull
bastir noves empreses,
en el meu regne
tot és perdut:
somnis, promeses.
De dalt estant,
com sento les promeses,
galdoses herbes
nascudes al meu prat
en ser setembre.
Portaré la lluna
al dedins del cap,
parlarà del nyap
d'aquella fortuna,
d'un somni encetat.
Si l'amor volia
anar a dormir,
com demanaria
que estigués amb mi
parlant d'un nou dia.
Porteu-me a la font
dels nuvis promesos,
dels riures estesos
enmig de tresors,
són només cinc versos.
A la llarga lletania
de dubtes i de pecats,
li ha posat na Maria
un Jesús valent, nounat
en el si de l'establia.
A la mar més folla
no cerqueu el dol,
com respon, a l'ombra,
envoltada amb flors,
dèries i penombra.
Pensaments festius (II)
15 Gener, 2019 08:04
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El cervell és una aldea fosca i entremaliada.
Davant de la possibilitat de ser pobre, m'agradaria allunar-me.
Déu em suporta millor que jo.
De cada mancança surten cent espavilats.
Déu ha de ser un jo i els altres.
De què em serveix entendre'm, si no em deixen jutjar.
De vegades, és santa cosa tenir les orelles brutes.
Demà deixarà avui al bagul del record o de l' oblit.
Des del Paradís, molts casats ni obren la boca.
Desitjo ser un ser suportable.
Déu ens ofereix el cel i nosaltres ens entossudim en restar a la terra.
Déu meu, oblida'm els dies de feblesa.
Dibuixa la llum la història del dia.
Difícilment electrons lliures donarien llum.
Dintre de mi trobo un tirà que m'avergonyeix.
Déu m'ensenya el camí però no me’l deixa aprendre.
Dintre el fumeral viuen els comptes dels avis.
Diu que m'estima i la comprenc.
Déu parla poc però igualment fa angúnia.
Diu que m'estima sense saber si he après a parlar.
Diuen avançades a les civilitzacions que canvien temps per diners.
Déu només em posà dos ulls i de vegades me'n sobra un.
Diuen que és déu qui sap empresonar les idees sense trencar-les.
Déu posà a la dona la dolçor que va sobrar.
Diuen que és signe de salut deixar anar la calavera.
Déu posa la saviesa en espais sense tanques.
Diuen que la felicitat és el complementari del jo.
Déu posà les muntanyes per a veure'ns millor.
Diuen: Un corder és un home satisfet.
Déu s'oblidà connectar els ulls amb el cap.
Dolça música surt del sofriment de les cordes.
Deu ser la intel·ligència una mosca dintre un buit.
Donar el sí és la paga social.
Deu ser la mort, un pas a nivell de la vida.
Doneu-me la força en recipients petits.
Déu trià per àngels els grans comediants.
Dormint és quan fugen les ombres de la vida.
Déu va crear el desert en acabar-se-li el color verd.
Dormir és connectar amb l'esperit.
Com explicar-li al cos: El treball dignifica.
Dormir és fer un pla d'estalvi.
Com ha de ser l'home intel·ligent, si està tan enfeinat.
Dormir és la part més constructiva de la vida.
El ball és l' elevació compassada d'un cos pesat.
Com havia d'anar allí, parlava amb totes les pedres del camí.
Com he de veure a Déu, si, ni a mi, em puc veure.
El banquer t'oblida o et persegueix.
Com el vell vol ser jove, camina en aquest sentit.
Déu necessita el meu espai, per això em fa sortir de l'escenari.
Com l’home s'assemblava massa al mico, va decidir vestir-se.
El bé dels altres m'allunya de la seva companyia.
Com l'home fa poc ús dels cabells, aquests s'enfaden i se'n van.
El camí, que he de fer, és camí per a mi sol.
Com la veig de lluny m'agrada.
El benestar és el rebedor del paradís.
Com més prop veig les coses, més me'n penedeixo.
El cel és el lloc on el temps no val res.
Déu va fer el front més net per escriure millor.
Com més tarda una dona menys la coneixereu.
El bolígraf, com a bola boja, només pot fer ximpleries.
Com no em deixen canviar de cara, canviaré de vestit.
El bon viatger gairebé no es mou.
Com no ha de ser difícil fer tot un paisatge amb un brut pinzell.
El bonic de l'estiu és la ràbia del sol per no trobar prompte la casa.
Com no he de confiar en el creador si no tinc res més.
El bosc és la cabellera que, fa més bona olor, quan la pentines.
Com no podia pondre un ou va escriure un llibre.
El botxí és el mig déu encarnat.
Com no sabia de números, no existia enlloc.
El caçador surt quan vol i torna com pot.
Com no sóc Déu, sembraré mancances.
El calaix obre la boca quan li estires el nas.
Com puc anar si no sé on posar els peus.
El camell sempre du la cisterna de viatge.
Com puc ser un déu, si m'agrada la foscor d'aquesta vida.
El camí m'enganya, em diu: Sóc el mateix!
Com he pogut arribar a trobar-me envoltat de gent?
El cel és l'avorriment feliç.
Compro el temps per a perdre'l.
El camí, a pesar de molts, sol estar fet.
Com se sap que hi ha poca fe, es mercadeja sovint.
El caos o no és dolent o és el darrer.
El consol és un llençol que desdibuixa el dolor.
Com som programats, algú ja pensarà per nosaltres.
El cor és un motor de dos temps necessaris.
El cap dóna tombs, però no sap on té la casa.
Com vol que no l'enganyi, si festegem.
El cap pot conèixer el camí però qui el trepitja és el peu.
El capellà recull els pecats per a emplenar els sacs dels deures.
El capvespre recull les despulles de la darrera lluita.
El carrer sap on vaig però ignoro com ho fa.
El casat és la resta del conqueridor.
El càstig de l'avar és perdre de vista allò que s' ha cruspit.
El cel és fosc perquè ningú es baralla per ser més lluminós.
El consol del vell és tenir de tot més que el jove.
El cendrer sap el que queda quan s' acaben els fums.
El cervell és el lloc on es perden les idees.
El cim és la pausa on pocs saben viure.
El cor és el singlot vital.
El cel és un lloc on els vestits no porten butxaques.
El colom quan menja crida als de sota.