Una porta a l'infern i set poemes més

19 Gener, 2019 06:04
Publicat per jjroca, Poemes

Una porta a l’infern


Una porta, a l’infern,

on posar les hores baixes,

la porta de color verd,

tota farcida de nafres.

Posarem el ca Cèrber

o un llop assedegat,

ben llustrós i disposat

a espantar els forasters.

Una porta per a entrar,

sense pressa ni peresa,

els més estimats veïns.

En aplegar a ser dins,

trobarem una mà estesa

per si ens volem confessar.


El temps no atura


Com demanaria,

en ser dintre el bosc,

que no es faci fosc,

que s’allargui el dia.

Parlar amb els bolets

pres d’una recança,

el bosc és ma casa,

no vull ser a l’hivern.

Però Cronos diu

que el temps no atura

i ha de seguir.

No ho voldria així

car no haig mesura

ni podré lluir.


Una vaca diu al bou


A la casa de la fosca,

hi ha enrenou,

una vaca diu al bou

que la pressa no ha estat bona.

El bou demana més verd,

la plana ampla i tranquil·la,

una herba amanida

per a veure el món qui es perd.

Com la vaca vol anar,

a un bosc replet de pins,

on somiar i respirar.

Mentre estan, al demanar,

passa el capvespre i els diu:

No hi ha res per a pensar?


En el vent de la infantesa


En el vent de la infantesa,

no hi ha força ni remei,

hi ha una porta sempre oberta

per deixar entrar la llei.

Els camins seran feixucs,

els desitjos ordinaris,

ve la pensa dels eixuts

i la rauxa del calvari.

Així anem, els pocs i els uns

llençant pedres a l’avern

per a saber on acaba.

És la nova temporada

d’esbrinar un món qui es perd

en paratges del tot bruns.


L’abellot


En el regne de les flors,

com frisaven les abelles,

com cercaven escalfor

sota un sol sense tenebres.

Com la reina demanava:

l’acompliment de la llei,

arribar, ben prompte a casa,

amb la joia del remei.

No hi hauria més enveja

ni solitud en el dubte

d’assolir un xic de pau.

L’abellot és un babau,

enfurismat, poc voluble

i amatent mentre quequeja.


Ésser tafaner


A la plana, pluja,

en els cims, la neu,

vaig cercant un déu,

vaig trobant la bruixa.

En els alturons,

hi ha herba i ovella,

em manca l’abella

recercant les flors.

Vindrà primavera,

em diu l’ametller,

a lluir altre cop.

Fugir de la por,

ésser tafaner,

oblidar qui mena.


És un entremaliat


Sabeu, el fred,

de sobte, m’empresona,

em fa sentir estrafet,

ben pobre, poca cosa.

Entra fins a la llar,

baixa pel fumeral

i crida el vent de dalt

per si vol aplegar.

Encetem un discurs,

amb ben poques paraules,

per seure d’amagat.

És un entremaliat,

bastit en hores maules

qui cerca aixopluc.


Quan l’hivern es perd


Hauria de dir,

si el desig em bressa,

que, vora el coixí,

no vull la finestra.

Car em sento estrany

quan crido la calma,

vull ser a la nissaga

de gaudir tot l’any.

Un cap d’albercoc,

la pensa lleugera

i menja de verd.

Quan l’hivern es perd,

com vull la tebiesa

i fugir del foc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: