Una porta a l'infern i set poemes més
19 Gener, 2019 06:04
Publicat per jjroca,
Poemes
Una porta a l’infern
Una porta, a l’infern,
on posar les hores baixes,
la porta de color verd,
tota farcida de nafres.
Posarem el ca Cèrber
o un llop assedegat,
ben llustrós i disposat
a espantar els forasters.
Una porta per a entrar,
sense pressa ni peresa,
els més estimats veïns.
En aplegar a ser dins,
trobarem una mà estesa
per si ens volem confessar.
El temps no atura
Com demanaria,
en ser dintre el bosc,
que no es faci fosc,
que s’allargui el dia.
Parlar amb els bolets
pres d’una recança,
el bosc és ma casa,
no vull ser a l’hivern.
Però Cronos diu
que el temps no atura
i ha de seguir.
No ho voldria així
car no haig mesura
ni podré lluir.
Una vaca diu al bou
A la casa de la fosca,
hi ha enrenou,
una vaca diu al bou
que la pressa no ha estat bona.
El bou demana més verd,
la plana ampla i tranquil·la,
una herba amanida
per a veure el món qui es perd.
Com la vaca vol anar,
a un bosc replet de pins,
on somiar i respirar.
Mentre estan, al demanar,
passa el capvespre i els diu:
No hi ha res per a pensar?
En el vent de la infantesa
En el vent de la infantesa,
no hi ha força ni remei,
hi ha una porta sempre oberta
per deixar entrar la llei.
Els camins seran feixucs,
els desitjos ordinaris,
ve la pensa dels eixuts
i la rauxa del calvari.
Així anem, els pocs i els uns
llençant pedres a l’avern
per a saber on acaba.
És la nova temporada
d’esbrinar un món qui es perd
en paratges del tot bruns.
L’abellot
En el regne de les flors,
com frisaven les abelles,
com cercaven escalfor
sota un sol sense tenebres.
Com la reina demanava:
l’acompliment de la llei,
arribar, ben prompte a casa,
amb la joia del remei.
No hi hauria més enveja
ni solitud en el dubte
d’assolir un xic de pau.
L’abellot és un babau,
enfurismat, poc voluble
i amatent mentre quequeja.
Ésser tafaner
A la plana, pluja,
en els cims, la neu,
vaig cercant un déu,
vaig trobant la bruixa.
En els alturons,
hi ha herba i ovella,
em manca l’abella
recercant les flors.
Vindrà primavera,
em diu l’ametller,
a lluir altre cop.
Fugir de la por,
ésser tafaner,
oblidar qui mena.
És un entremaliat
Sabeu, el fred,
de sobte, m’empresona,
em fa sentir estrafet,
ben pobre, poca cosa.
Entra fins a la llar,
baixa pel fumeral
i crida el vent de dalt
per si vol aplegar.
Encetem un discurs,
amb ben poques paraules,
per seure d’amagat.
És un entremaliat,
bastit en hores maules
qui cerca aixopluc.
Quan l’hivern es perd
Hauria de dir,
si el desig em bressa,
que, vora el coixí,
no vull la finestra.
Car em sento estrany
quan crido la calma,
vull ser a la nissaga
de gaudir tot l’any.
Un cap d’albercoc,
la pensa lleugera
i menja de verd.
Quan l’hivern es perd,
com vull la tebiesa
i fugir del foc.