Poemes curts (III)
19 Gener, 2019 18:43
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Gener traspassava
tot el corriolet,
amarat de fred,
demanava estada
en un mas proper.
Somiaré, havent pagat
les menjades de l'hivern,
el recollir tot el verd,
el gaudir sense guanyar,
és el viure qui em malmet.
Cansat d'anar pel món,
pastor sense ramat,
del regne, ha claudicat,
ningú li diu per on
la casa ha de trobar.
En una mar de dubtes,
una nit d'estels,
moria d'anhels,
fugia als abruptes
cercant els castells.
La dolça cançó
donant tombs moria,
ella no ho sabia,
només la remor,
son li produïa.
Cansat de ser ruc,
aprenent de res,
cerco l'aixopluc
a casa el pagès,
és prou saberut.
Porto closos els llavis
cercant mil petons,
encerclat de savis,
esclau dels amors,
enmig de calvaris.
La lluna enfadada
demana per mi,
diu que ha fet comanda,
diu que no l'ha vist,
mai sap qui l'enganya.
En el bes primer,
he copsat el somni,
parla d'un oprobi
curt i matusser,
aprenent de nuvi.
Porten els teus ulls
la passió primera,
és la primavera
menant, a curull,
deliri i dolcesa.
Quan la rosa sola
aprengui a parlar
li diré que hi ha
flaire qui enamora,
pas que s'ho creurà.
A l'hivern, em casaria
si trobés abric i llar,
a l'estiu, m'amagaria,
no vull pas el treballar,
dóna: ànsies i fatiga.
Paraules del vent
sonen prou llunyanes,
porten estrebades,
passen tot dient
que apleguen cansades.
Si sabessis com
estimar voldria,
tot esdevindria
retaules de dolç,
somnis i follia.
No porto el somrís
d'un país llunyà,
el meu és humà,
tou i fonedís,
esquerp i taujà.
Us diria encara,
reina del meu cor,
que, en passar l'amor,
m'agafa desgana
i menjo per dos.
A la dolça ombra,
dessota de l'om,
veig un món pregon
qui avui m'alliçona,
em porta al record.
Massa son tenia
en fer mon treball,
agafar el cavall,
portar-lo a la vida
del tot carregat.
Una mossa jove
com n'està per mi,
li poso, en un cove,
el més dolç desig:
vestir-la de noble.
Per anar a la mar
ni barca trafego
ni la dèria enceto
per a ser el més gran,
només callo i prego.
Una rosa i un clavell,
al jardí estant,
fan vida de passerells,
tips de somiar
amb fantasmes de castell.
Una jove demana:
nuvi eixerit,
amb carona de ric,
sense amistança,
ben alt, ben prim.
Al portal de la lluna,
gran enrenou,
apleguen, una a una,
mil estrelles, amb dol,
cercant fortuna.
A la sínia, cantava:
aigua del fons,
el vell ruc escoltava
del tot confós,
no sabia on anava.
Maria somiava
amb flors de jardí,
amb un jove ric
que per ella estava,
somni ben bonic.
A la casa de ponent,
quan el sol se'n va
ni es tanquen les portes
ni es volta la clau,
tot un desconcert.
Tinc les presses, pobres,
de cercar menjar,
les ganes són totes,
no les puc deixar,
demano les tornes.
La música viatjava
sense els embalums,
fronteres passava
mancada d'ensurts,
al cel se n'anava.
No haig res més
que el goig de la follia,
ser bon pagès,
viure a la vila,
raure un cert temps.
Per escriure un xic,
he de preparar:
el llapis, l'enginy,
un paper prou blanc
i tot un desig.
La lluna em mira
en el cel estant,
em diu com m'estima
quan és a minvant,
després com gotima.
Per anar al cel,
porto un coixí,
un pot de mel
per al camí,
som a l'hivern.
M'he posat a festejar
amb la veïna,
el seu pare és bordegàs,
però m'estima,
com li faig cas.
Parlant amb la vaca
del gelat hivern,
m'ha dit que li agrada
el donar menys llet,
haurà poca gana.
El pensament
em porta on li escau,
ho fa suaument
dessota un cel blau,
vora d'un xiprer.
El rellotge diu que prou,
el sento xisclar a l'albada,
el llevar-me tant m'agrada
que dura fins a les nou.
A la sínia, tot voltant,
el ruc rondina,
hauré de cercar-li amiga
i posar-la al seu davant,
de segur que ni la mira.
En aquest galliner,
el gall cantava,
la gallina clama:
No ho vull ni saber!
Millora o calla?
El sol s'allunya
carena enllà
mentre la lluna
ni vol tornar
ni ens té cura.
Sóc a l'infern
dintre una caldera,
un tal Llucifer
diu que és casa seva,
almenys a l'hivern.
Una porta a l'infern i set poemes més
19 Gener, 2019 06:04
Publicat per jjroca,
Poemes
Una porta a l’infern
Una porta, a l’infern,
on posar les hores baixes,
la porta de color verd,
tota farcida de nafres.
Posarem el ca Cèrber
o un llop assedegat,
ben llustrós i disposat
a espantar els forasters.
Una porta per a entrar,
sense pressa ni peresa,
els més estimats veïns.
En aplegar a ser dins,
trobarem una mà estesa
per si ens volem confessar.
El temps no atura
Com demanaria,
en ser dintre el bosc,
que no es faci fosc,
que s’allargui el dia.
Parlar amb els bolets
pres d’una recança,
el bosc és ma casa,
no vull ser a l’hivern.
Però Cronos diu
que el temps no atura
i ha de seguir.
No ho voldria així
car no haig mesura
ni podré lluir.
Una vaca diu al bou
A la casa de la fosca,
hi ha enrenou,
una vaca diu al bou
que la pressa no ha estat bona.
El bou demana més verd,
la plana ampla i tranquil·la,
una herba amanida
per a veure el món qui es perd.
Com la vaca vol anar,
a un bosc replet de pins,
on somiar i respirar.
Mentre estan, al demanar,
passa el capvespre i els diu:
No hi ha res per a pensar?
En el vent de la infantesa
En el vent de la infantesa,
no hi ha força ni remei,
hi ha una porta sempre oberta
per deixar entrar la llei.
Els camins seran feixucs,
els desitjos ordinaris,
ve la pensa dels eixuts
i la rauxa del calvari.
Així anem, els pocs i els uns
llençant pedres a l’avern
per a saber on acaba.
És la nova temporada
d’esbrinar un món qui es perd
en paratges del tot bruns.
L’abellot
En el regne de les flors,
com frisaven les abelles,
com cercaven escalfor
sota un sol sense tenebres.
Com la reina demanava:
l’acompliment de la llei,
arribar, ben prompte a casa,
amb la joia del remei.
No hi hauria més enveja
ni solitud en el dubte
d’assolir un xic de pau.
L’abellot és un babau,
enfurismat, poc voluble
i amatent mentre quequeja.
Ésser tafaner
A la plana, pluja,
en els cims, la neu,
vaig cercant un déu,
vaig trobant la bruixa.
En els alturons,
hi ha herba i ovella,
em manca l’abella
recercant les flors.
Vindrà primavera,
em diu l’ametller,
a lluir altre cop.
Fugir de la por,
ésser tafaner,
oblidar qui mena.
És un entremaliat
Sabeu, el fred,
de sobte, m’empresona,
em fa sentir estrafet,
ben pobre, poca cosa.
Entra fins a la llar,
baixa pel fumeral
i crida el vent de dalt
per si vol aplegar.
Encetem un discurs,
amb ben poques paraules,
per seure d’amagat.
És un entremaliat,
bastit en hores maules
qui cerca aixopluc.
Quan l’hivern es perd
Hauria de dir,
si el desig em bressa,
que, vora el coixí,
no vull la finestra.
Car em sento estrany
quan crido la calma,
vull ser a la nissaga
de gaudir tot l’any.
Un cap d’albercoc,
la pensa lleugera
i menja de verd.
Quan l’hivern es perd,
com vull la tebiesa
i fugir del foc.