Poemes curts (III)

19 Gener, 2019 18:43
Publicat per jjroca, Poemes curts

Gener traspassava

tot el corriolet,

amarat de fred,

demanava estada

en un mas proper.


Somiaré, havent pagat

les menjades de l'hivern,

el recollir tot el verd,

el gaudir sense guanyar,

és el viure qui em malmet.


Cansat d'anar pel món,

pastor sense ramat,

del regne, ha claudicat,

ningú li diu per on

la casa ha de trobar.



En una mar de dubtes,

una nit d'estels,

moria d'anhels,

fugia als abruptes

cercant els castells.


La dolça cançó

donant tombs moria,

ella no ho sabia,

només la remor,

son li produïa.


Cansat de ser ruc,

aprenent de res,

cerco l'aixopluc

a casa el pagès,

és prou saberut.


Porto closos els llavis

cercant mil petons,

encerclat de savis,

esclau dels amors,

enmig de calvaris.


La lluna enfadada

demana per mi,

diu que ha fet comanda,

diu que no l'ha vist,

mai sap qui l'enganya.


En el bes primer,

he copsat el somni,

parla d'un oprobi

curt i matusser,

aprenent de nuvi.


Porten els teus ulls

la passió primera,

és la primavera

menant, a curull,

deliri i dolcesa.


Quan la rosa sola

aprengui a parlar

li diré que hi ha

flaire qui enamora,

pas que s'ho creurà.


A l'hivern, em casaria

si trobés abric i llar,

a l'estiu, m'amagaria,

no vull pas el treballar,

dóna: ànsies i fatiga.


Paraules del vent

sonen prou llunyanes,

porten estrebades,

passen tot dient

que apleguen cansades.


Si sabessis com

estimar voldria,

tot esdevindria

retaules de dolç,

somnis i follia.


No porto el somrís

d'un país llunyà,

el meu és humà,

tou i fonedís,

esquerp i taujà.


Us diria encara,

reina del meu cor,

que, en passar l'amor,

m'agafa desgana

i menjo per dos.


A la dolça ombra,

dessota de l'om,

veig un món pregon

qui avui m'alliçona,

em porta al record.


Massa son tenia

en fer mon treball,

agafar el cavall,

portar-lo a la vida

del tot carregat.


Una mossa jove

com n'està per mi,

li poso, en un cove,

el més dolç desig:

vestir-la de noble.


Per anar a la mar

ni barca trafego

ni la dèria enceto

per a ser el més gran,

només callo i prego.


Una rosa i un clavell,

al jardí estant,

fan vida de passerells,

tips de somiar

amb fantasmes de castell.


Una jove demana:

nuvi eixerit,

amb carona de ric,

sense amistança,

ben alt, ben prim.


Al portal de la lluna,

gran enrenou,

apleguen, una a una,

mil estrelles, amb dol,

cercant fortuna.


A la sínia, cantava:

aigua del fons,

el vell ruc escoltava

del tot confós,

no sabia on anava.


Maria somiava

amb flors de jardí,

amb un jove ric

que per ella estava,

somni ben bonic.


A la casa de ponent,

quan el sol se'n va

ni es tanquen les portes

ni es volta la clau,

tot un desconcert.


Tinc les presses, pobres,

de cercar menjar,

les ganes són totes,

no les puc deixar,

demano les tornes.


La música viatjava

sense els embalums,

fronteres passava

mancada d'ensurts,

al cel se n'anava.


No haig res més

que el goig de la follia,

ser bon pagès,

viure a la vila,

raure un cert temps.


Per escriure un xic,

he de preparar:

el llapis, l'enginy,

un paper prou blanc

i tot un desig.


La lluna em mira

en el cel estant,

em diu com m'estima

quan és a minvant,

després com gotima.


Per anar al cel,

porto un coixí,

un pot de mel

per al camí,

som a l'hivern.


M'he posat a festejar

amb la veïna,

el seu pare és bordegàs,

però m'estima,

com li faig cas.


Parlant amb la vaca

del gelat hivern,

m'ha dit que li agrada

el donar menys llet,

haurà poca gana.


El pensament

em porta on li escau,

ho fa suaument

dessota un cel blau,

vora d'un xiprer.


El rellotge diu que prou,

el sento xisclar a l'albada,

el llevar-me tant m'agrada

que dura fins a les nou.


A la sínia, tot voltant,

el ruc rondina,

hauré de cercar-li amiga

i posar-la al seu davant,

de segur que ni la mira.


En aquest galliner,

el gall cantava,

la gallina clama:

No ho vull ni saber!

Millora o calla?


El sol s'allunya

carena enllà

mentre la lluna

ni vol tornar

ni ens té cura.


Sóc a l'infern

dintre una caldera,

un tal Llucifer

diu que és casa seva,

almenys a l'hivern.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Una porta a l'infern i set poemes més

19 Gener, 2019 06:04
Publicat per jjroca, Poemes

Una porta a l’infern


Una porta, a l’infern,

on posar les hores baixes,

la porta de color verd,

tota farcida de nafres.

Posarem el ca Cèrber

o un llop assedegat,

ben llustrós i disposat

a espantar els forasters.

Una porta per a entrar,

sense pressa ni peresa,

els més estimats veïns.

En aplegar a ser dins,

trobarem una mà estesa

per si ens volem confessar.


El temps no atura


Com demanaria,

en ser dintre el bosc,

que no es faci fosc,

que s’allargui el dia.

Parlar amb els bolets

pres d’una recança,

el bosc és ma casa,

no vull ser a l’hivern.

Però Cronos diu

que el temps no atura

i ha de seguir.

No ho voldria així

car no haig mesura

ni podré lluir.


Una vaca diu al bou


A la casa de la fosca,

hi ha enrenou,

una vaca diu al bou

que la pressa no ha estat bona.

El bou demana més verd,

la plana ampla i tranquil·la,

una herba amanida

per a veure el món qui es perd.

Com la vaca vol anar,

a un bosc replet de pins,

on somiar i respirar.

Mentre estan, al demanar,

passa el capvespre i els diu:

No hi ha res per a pensar?


En el vent de la infantesa


En el vent de la infantesa,

no hi ha força ni remei,

hi ha una porta sempre oberta

per deixar entrar la llei.

Els camins seran feixucs,

els desitjos ordinaris,

ve la pensa dels eixuts

i la rauxa del calvari.

Així anem, els pocs i els uns

llençant pedres a l’avern

per a saber on acaba.

És la nova temporada

d’esbrinar un món qui es perd

en paratges del tot bruns.


L’abellot


En el regne de les flors,

com frisaven les abelles,

com cercaven escalfor

sota un sol sense tenebres.

Com la reina demanava:

l’acompliment de la llei,

arribar, ben prompte a casa,

amb la joia del remei.

No hi hauria més enveja

ni solitud en el dubte

d’assolir un xic de pau.

L’abellot és un babau,

enfurismat, poc voluble

i amatent mentre quequeja.


Ésser tafaner


A la plana, pluja,

en els cims, la neu,

vaig cercant un déu,

vaig trobant la bruixa.

En els alturons,

hi ha herba i ovella,

em manca l’abella

recercant les flors.

Vindrà primavera,

em diu l’ametller,

a lluir altre cop.

Fugir de la por,

ésser tafaner,

oblidar qui mena.


És un entremaliat


Sabeu, el fred,

de sobte, m’empresona,

em fa sentir estrafet,

ben pobre, poca cosa.

Entra fins a la llar,

baixa pel fumeral

i crida el vent de dalt

per si vol aplegar.

Encetem un discurs,

amb ben poques paraules,

per seure d’amagat.

És un entremaliat,

bastit en hores maules

qui cerca aixopluc.


Quan l’hivern es perd


Hauria de dir,

si el desig em bressa,

que, vora el coixí,

no vull la finestra.

Car em sento estrany

quan crido la calma,

vull ser a la nissaga

de gaudir tot l’any.

Un cap d’albercoc,

la pensa lleugera

i menja de verd.

Quan l’hivern es perd,

com vull la tebiesa

i fugir del foc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs