Pensaments festius (I)
12 Gener, 2019 15:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
A Déu gràcies, l'aire és el millor dels lladregots.
A diferència dels animals, l'home estima més els papers que la llibertat.
A l'estiu l'aigua somia que jeu a l' ombra.
A l'hivern, l'home al llit fa el paper de bossa d' aigua.
A l'infern, et deixaran guarnir la teva caldera.
A l'oest, moren molts, fins i tot els dies.
A l'ull, li costa portar les coses fins al cervell.
A l'estiu, l'escalfor dilata la llum.
A la casa del pobre, mai falta l'aire.
A la casa del veí, viu l'altre jo que desconec.
A la dona, li agrada tant ser esclava que es posa cadenes per tot arreu.
A la nit, un posa ordre en un cos desordenat pel dia.
A la pobresa, sempre la tindrem a casa.
A la porta de la casa, és on viuen les claus.
A la presó de la vida, paguem per estar seguts.
A les cases i als nens, tot els hi entra per la boca.
A les ciutats, els fan moure per a què en càpiguen més.
A les dones, els agrada xerrar amb el mirall.
Abans discutia amb el meu interlocutor, ara el desconnecto.
Al cap i a la fi, tots som dintre la presó.
Al cel, els pollastres són bons i no tenen ossos.
Al homes i a la teulada, se'ls amollen les teules punteres.
Al cercle de la divinitat, els minerals són al costat de Déu.
Al poble vell, tot és temps perdut.
A les dones i als braus, els draps els fan donar molt tombs.
Anar és crear una inestabilitat.
Al pont, tant se li'n dóna que li passin pel damunt.
Als llapis i als homes, els fan estar drets quan ells volen estar jaguts.
Ara sóc el projecte del demà i el recull de l'ahir.
Amb aquestes eines, com he de treballar l'enteniment.
Amb quatre menges, fem el dia suportable.
Anar a cavall, és trepitjar el món amb altres parts.
Al cel, no hi ha miralls.
Anar i tornar, és el ritme de la vida.
Anava de pressa, per morir a poc a poc.
Amb paraules, es fan castells que sempre cauen per terra.
Anem adelerats buscant secrets i llençant tresors.
Ara, visc amb mi i no em trobo a faltar.
Al pou de la saviesa, no hi ha poal ni corda.
Anem tots on només hi ha lloc per a uns quants.
Aniré perdent-me per un espai indiferent.
Aparteu-me del món i el dimoni però deixeu-me el pecat de la carn.
Cal assumir que la bellesa no obeeix.
Arribar d' hora, és trair el rellotge.
Cal estimar tot allò que no ens sorprèn.
Aprendre és anar al darrere d' un problema.
Cada cop, l'any nou m' empeny amb menys força.
Aprimar-se és només una qüestió d'anys.
Aquí ni l'aire té llibertat.
Al llibre, dormen els pensaments en blancs i ratllats llençols.
Aprendre és tancar un ull a la saviesa.
Cal anar a dormir prop de la caixa dels somnis.
Ara, poseu els pecats al racó de l'esperança.
Cada cop, me'n penedeixo menys de mi.
Cal agafar-se al got per a dir coses amb sentit.
Harmoniosament parlant no us ensenyaré res.
Canto quan no m'agrada la durada de les paraules.
Arribar a la vellesa és el tresor de viure.
Cal aprendre a creure, a deure i a no pagar.
Cap home ric arribarà a ser lleig.
Aspirant a la saviesa no he trobat sinó entrebancs.
Cada ratlla que us regalo du el segell del meu cervell.
Cantar és dir paraules llargues enmig de sons harmoniosos.
Avergonyit del diluvi, Déu va amagar bona part de l'aigua.
Cal munyir les hores i apartar la nata.
Cap paraula s'ha de sentir empenyorada.
Avorrir-se és fer-se nosa.
Com em pot trair el cos, fent-me vell.
Avui, encara, no m'han trepitjat.
Cantar és saber anar per l'escala del so.
Com aprenent de déu, necessito més espai.
Com és que en els diners no veig la cara del dimoni?
Avui i ara, ja ha passat.
Ballar és la millor manera d' entendre's.
Com Déu és tan gran un dia va decidir pintar l'univers.
Cada persona, per conveniència, vol salvar una part de l'altra.
Com el cor de la dona és més gran, té més lloc.
Cal ser conscient que, l'engany, és la penyora de l'amor.
Caminant lliuro terra del meu pes.
Com a Déu li sobrava el temps, el va regalar a l'home.
Camino cap a la mort sense gens de pressa.
Cal empresonar les flors per conèixer la seva olor?
Com a bon bevedor em molesta veure el cul del got.
Canta qui no sap volar.
Cap cadena resisteix tant com la dels diners.
Com arriba la tardor a la casa de l' estiu?
Caure és abraçar la terra sense ganes d'estimar-la.
Cap pobre se sent responsable del seu estat.
Cerco en la mort el regne perdut.
Déu crea però no edita.
Cerqueu dones atractives però no us pareu al seu davant.
Déu em posà cervell però es descuidà engegar-lo.
Colpejar els nens és fer una música desagradable.
Déu li posà, a l'home, les ales molt endins.
De vegades la intel·ligència s'esmuny fins a la punta dels cabells.
Com Déu estimava l'home, creà la dona, després va decidir mullar-los .
Contra els aparells d'entreteniment he posat la meva innocent rebel·lia.
Déu li dóna al mossèn la feina mig feta.
Cos estimat que no em deixes ser déu.
Creuen les dretes que els nens neixen amb ordres.
Déu em posà necessitats i jo les he d’anar destruint.
Dalt s'oblida l'esforç de qui ens ha pujat.
Darrera un no sempre hi ha un altre que es vol amagar.
Déu creà dos colors i l' home els va esmicolar.
Poemes curts (I)
12 Gener, 2019 14:49
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la noia jove,
amb preat somrís,
no troba promès,
qui haurà malmès
el decret incert
de ser al paradís.
El gegant volia
tenir el seu castell,
però un reguitzell
de nans li prohibia,
massa gran flagell.
El Nadal reclama:
dolços i torrons,
en els alturons,
àngels amb sa flama,
som tan pobrissons.
Maria, esblaimada,
aplega a Betlem,
Josep ni la veu
amb tan mala cara,
li ha posat el fred.
Sortien cantant,
des dels alturons,
pastors amb ramat,
cercant un Minyó
qui riu de bon grat.
Na Maria dormia
damunt la palla,
el Minyó com badalla
a l'establia
i en Josep sent la nit,
la troba llarga.
Al racó dels cecs,
vull ser orni,
la jove que m'ignori
ha de viure lluny de casa
i, quan torni, m'esperoni.
Parlaré amb la mar
de dies de vent,
de déus sempiterns
i de l'ampla llar
on ploren els vells.
Sé que, quan se'n va,
el sol a ponent
parla d'una gent
qui no vol anar
i sembla adient
deixar-los restar.
Massa melangies
passen per Betlem,
la meitat dels dies
ningú se les sent,
porten alegries.
L'avantatja del ruc
és evident,
mai raona amb la gent,
es mostra mut,
tendre, innocent.
Amor dirà
que la follia
cerca alegria
a casa estant,
dolça afonia
ni vol cantar.
Monstres i traïdors,
ferint sentinelles,
clouen les parpelles
en ser dintre el cor
farcit de tenebres.
En ser mort, demanaré:
una ploma, un tinter,
un full blanc, tot de paper,
per descriure aquesta pena
qui m'obliga a restar quiet.
Les fulles velles,
joves a l'estiu,
demanen caliu
sota un cel d'estrelles,
quant trist és ser viu!
Sense ganes de glatir,
viu la poncella,
quan la pau li meravella,
comença l'esdevenir
de poder arribar a princesa.
Si voleu haver
un món sense dubtes,
viviu lluny dels reptes
i del voler ser,
és el cel dels vespres.
Si estimes i vols
la glòria abastar,
demana al demà:
No em portis honors
ni regnes emprats!
Amb el vent, les roses
no volen anar,
diuen que mil noses
es poden emprar
quan l'esperonen.
Si l'amor volia
amb la sort dormir
com la gronxaria,
contalles faria
fins a mitja nit.
He demanat, fer-me ric,
al més poruc dels dimonis,
diu que porti testimonis
i una bóta de bon vi.
Les paraules toves
mai faran camí,
es passen les hores,
els dies, els mesos
pensant en dormir.
La saviesa
diu que és sorda
i li agrada badallar,
aprendre no és mala cosa,
però cansa i fa sants.
Quan el sol s'acosta
i diu que té fred,
dona-li resposta:
Estem a l'hivern!
He anat a l'establia
per conèixer en Jesús,
és el Fill de na Maria
qui va néixer un mal dia
per fugir enmig l'ensurt.
Amb el carro, el mul
pagessot de mena,
vaig a la verema
en un dia eixut,
la collita és plena.
Massa lletres ni fan nom
ni descansen al cafè,
a la taverna, s'enfilen
i esdevenen un mots fers.
A les portes de la mort,
no em poseu roses,
vull sentir com les aloses
anuncien la tardor
amb les muntanyes galdoses.
Amb un pom de roses,
cerco el meu amor,
és un son traïdor
qui em priva les hores
per guarir de tot.
Mai he demanat
seure en claustre d'or
ni trobar el senyor
al palau estant,
sóc servent amb plor.
Al desert dels enemics,
passo els meus dies
ni em llevo quan em crides
ni albiro ser el més ric.
Per a regalar:
tinc dies i hores,
les fortes, les toves,
les de greu pensar;
us les dono totes.
Si la mosca demana
un pastís dolç,
li dono el gros
per si reclama
sóc un talòs.
Al camí vell de la font,
avui, l'he vist:
arracades, mocador
i un aire trist,
com demano el seu amor.
Posats a dormir,
que vingui la son,
vestideta amb flors,
gronxant i gaudint
sense cap raó.
La batalla encetada,
els guerrers sempre a punt,
a desgrat del vell difunt,
qui, de tard a tard, s'amaga
per trobar l'enamorada.
Al racó del vent,
on ni l'aire mou,
caldrà fer enrenou
si ningú atén,
és talment confós.
A l'era menava
una tarda el ruc,
cercant aixopluc,
la fada passava
amb caire vençut.
El llevant diu al ponent:
El sol em fa mala cara,
quan es lleva va perdent,
quan s'allita troba casa!
Amics de la lluna
anem a cercar,
al país del somnis,
quan es vol llevar
la fera fortuna.