Entre tants paranys i set poemes més
27 Gener, 2019 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre tants paranys
Entre tants paranys
i lluny de l’escola,
com passen els anys
fent la xerinola.
Llevar-se al matí
abans de les vuit
i saber com si
hauré el que vull.
No demano més
que fortuna llarga
i bon averany.
Em plaurà aquest any
si la vida enganya
aquest cos corprès.
A la sínia, plora el ruc
A la sínia, plora el ruc
mentre l’aigua s’esvalota,
va pujant, a poc a poc,
i, quan surt, tot ho sadolla.
Com se’n riuen els enciams,
una ceba obre la boca,
una festa s’endevina,
el pagès gairebé vola.
A la sínia, plora el ruc,
com s’espanta sense mida,
vaig passejant per l’ensurt
tot sentint l’aigua com crida.
A la sínia, plora el ruc,
escoltar-ho duu regust.
Que em porti el vent
Que em porti el vent
de nou a la infantesa,
com vull ésser amatent,
per viure en la tebiesa.
No vull palaus
on regni la fortuna,
no vull cataus
ni joia inoportuna.
Que em porti el vent,
sense ràbia ni fressa,
a mon volgut paradís.
I, si fóra precís,
que deixi la neciesa
dormint a cel obert.
Aquest petit desig
On raurà el seny
perdut de l’olivera
quan no hi ha més
que vius guarnits amb pensa?
Com l’home va
darrere la follia
i el seu anar
ni cerca companyia.
La gran ciutat
com menja deslliurada
d’aquest petit desig.
No he de sentir
la veu enamorada
qui oblida eixe combat.
El vell fumeral
Tardes hivernals d’un futur incert
amb un sol proper, vingut a maldestre,
no em portéssiu, ara, rancúnies de mestre
anant a l’escola per trobar l’encert.
Els nens tafaners acomiaden l’any
pensant en històries i llargues vacances,
les dones no solen anar per les places
per buscar aixopluc i trobar l’engany.
Tot d’una, m’atura el petit teuladí
dessota un fanal qui espera el llum,
ser malaguanyat és haver el costum
de cercar, a les ombres, penses d’un botxí.
M’agrada el capvespre quan s’enfila dalt
per veure com parla el vell fumeral.
Assegut, faig la becaina
Assegut, vora la taula,
amb un llapis a la mà,
sento fressa fins a l’alba
mentre el somni es desfà.
L’estimaria, al capvespre,
quan eixia a comprar,
aprenent per no ser mestre,
fredolic per ésser humà.
Aquella fada encisera
com trascola pel carrer
avançant com una daina.
Assegut, faig la becaina,
però em sento matusser
per bastir una nova empresa.
El perd, el neguit.
He viatjat, avui,
per estrets carrers,
sense calabruix,
amb ben poca fe.
En els alturons,
la neu com renilla,
demana una filla
de poques raons.
El monstre adormit
somia amb més menja
i lluna en el cove.
És talment mediocre,
espera revenja,
el perd, el neguit.
Un seient en banc de fusta
A resultes de no ser,
escolto les hores baixes,
com em trobo matusser
per anar entre grimpaires.
Un seient en banc de fusta,
una boca entre embolics,
un núvol qui vol la tusta
per trobar-me ensopit.
Som nosaltres, pobrissons,
qui lluitem, entre temences,
per trobar-se en el gran clos.
Si el dimoni se n’adona
com posarà, en aquest solc,
les tebieses al darrere.