Entre tants paranys i set poemes més

27 Gener, 2019 06:22
Publicat per jjroca, Poemes

Entre tants paranys


Entre tants paranys

i lluny de l’escola,

com passen els anys

fent la xerinola.

Llevar-se al matí

abans de les vuit

i saber com si

hauré el que vull.

No demano més

que fortuna llarga

i bon averany.

Em plaurà aquest any

si la vida enganya

aquest cos corprès.


A la sínia, plora el ruc


A la sínia, plora el ruc

mentre l’aigua s’esvalota,

va pujant, a poc a poc,

i, quan surt, tot ho sadolla.

Com se’n riuen els enciams,

una ceba obre la boca,

una festa s’endevina,

el pagès gairebé vola.

A la sínia, plora el ruc,

com s’espanta sense mida,

vaig passejant per l’ensurt

tot sentint l’aigua com crida.

A la sínia, plora el ruc,

escoltar-ho duu regust.


Que em porti el vent


Que em porti el vent

de nou a la infantesa,

com vull ésser amatent,

per viure en la tebiesa.

No vull palaus

on regni la fortuna,

no vull cataus

ni joia inoportuna.

Que em porti el vent,

sense ràbia ni fressa,

a mon volgut paradís.

I, si fóra precís,

que deixi la neciesa

dormint a cel obert.


Aquest petit desig


On raurà el seny

perdut de l’olivera

quan no hi ha més

que vius guarnits amb pensa?

Com l’home va

darrere la follia

i el seu anar

ni cerca companyia.

La gran ciutat

com menja deslliurada

d’aquest petit desig.

No he de sentir

la veu enamorada

qui oblida eixe combat.


El vell fumeral


Tardes hivernals d’un futur incert

amb un sol proper, vingut a maldestre,

no em portéssiu, ara, rancúnies de mestre

anant a l’escola per trobar l’encert.

Els nens tafaners acomiaden l’any

pensant en històries i llargues vacances,

les dones no solen anar per les places

per buscar aixopluc i trobar l’engany.

Tot d’una, m’atura el petit teuladí

dessota un fanal qui espera el llum,

ser malaguanyat és haver el costum

de cercar, a les ombres, penses d’un botxí.

M’agrada el capvespre quan s’enfila dalt

per veure com parla el vell fumeral.


Assegut, faig la becaina


Assegut, vora la taula,

amb un llapis a la mà,

sento fressa fins a l’alba

mentre el somni es desfà.

L’estimaria, al capvespre,

quan eixia a comprar,

aprenent per no ser mestre,

fredolic per ésser humà.

Aquella fada encisera

com trascola pel carrer

avançant com una daina.

Assegut, faig la becaina,

però em sento matusser

per bastir una nova empresa.


El perd, el neguit.


He viatjat, avui,

per estrets carrers,

sense calabruix,

amb ben poca fe.

En els alturons,

la neu com renilla,

demana una filla

de poques raons.

El monstre adormit

somia amb més menja

i lluna en el cove.

És talment mediocre,

espera revenja,

el perd, el neguit.


Un seient en banc de fusta


A resultes de no ser,

escolto les hores baixes,

com em trobo matusser

per anar entre grimpaires.

Un seient en banc de fusta,

una boca entre embolics,

un núvol qui vol la tusta

per trobar-me ensopit.

Som nosaltres, pobrissons,

qui lluitem, entre temences,

per trobar-se en el gran clos.

Si el dimoni se n’adona

com posarà, en aquest solc,

les tebieses al darrere.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Primer mes de l'any: