Dos poemes de misteri i deu epitafis
25 Gener, 2011 18:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
He de pujar
He de pujar a la barca de les hores,
no hi ha sortida, no tinc remei,
valdria més jaure damunt l’herbei
per deixar anar les notes més airoses.
És el gran ball qui de sobte m’obliga
a prendre cos, tenir mon temps mortal,
deixar el record de la casa pairal,
parlar de tot, sentir sense embranzida.
Un déu petit, un dia se n’ adona
com visc de bé dormint enmig d’un prat,
parla amb els altres, arriba el gran manat:
Aniré a terra, sortint d’un cos de dona!
Tindré bons plors, engegaré el misteri
per poder ser un home infeliç,
adéu el vents, adéu el déu marí,
viuré, ben fosc, cercant mon encanteri.
Qui?
Quantes nobles queixalades
encara hauré de donar,
per saber on han de quedar
les hores mai endreçades?
On trobaré la porta
de fortuna sense sort?
On acabaré tan mort
amb tot l’oblit que pertoca?
Qui ha de plorar sota un arbre
la carta que no ha arribat?
On deixaré mon comiat
amb una carona amable?
Qui recollirà els meus versos,
desfets per un sol punyent?
Ho deixo per a una gent
al carrer dels incompresos.
Epitafis
Us recomano no morir en dilluns.
Suposo que no m’empaitareu.
Conservo un parell de dubtes vitals.
Més cianur, si us plau.
He mort sense trencar l’estadística.
Una vegada, era un home...
No he pogut llegit l’esquela.
No és veritat que me n’he anat sense adonar-me’n.
Què vol dir...? Ens ha deixat.
Per què no heu vingut a l’enterrament?