Quasi m'atreveixo a dir i set poemes mes
22 Febrer, 2023 05:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Quasi m’atreveixo a dir
Quasi m’atreveixo a dir
que, en aplegar la tempesta,
al cel, demanaré festa
fins ben entrada la nit.
Vull els somnis, a l’engròs,
amb cullera i forquilla,
he d’aplegar a una illa
on el seny és més galdós.
Quasi m’atreveixo a dir
que porto els anys ben lligats
amb una corda d’espart.
Us deixaré aquella part
on venen els convidats
a despullar el gaudir.
Demano com el cargol
Demano, com el cargol,
vent suau i ample sol.
Passejar amb sa casa
per a trobar una fulla,
ben tendra, dolça, poruga,
disposada a ser menjada.
Per demanar-li al bon Déu,
he d’avançar, a poc a poc,
fins arribar a la finestra.
Ben disposat a la festa,
he d’oblidar que la por
és el fruit de ser ateu.
Demano, com el cargol,
menjar tost i restar sol.
Com a home tafaner
Com a home tafaner,
viuria amb una engruna,
fora aquesta ma fortuna
per fruir i poder ser.
Amb nas, orelles i ulls
eixiria a la contrada
per sentir com l’estimada
anava viatjant pels fulls.
Com a home tafaner
li contaria, al dimoni,
les mil coses que he de fer.
Com gaudiré el plaer
ben a pleret, quan no es nota
que vaig somiant sense fre.
Demanaré tardor
Al racó de l’ampla sort,
qui no somia és que no pot.
Per caminois i averanys,
passo les tardes senceres,
no vulgueu altres dreceres
quan només demanen planys.
Amb la vida assedegada,
a poc a poc, vaig al tros;
com li falta una llaurada,
demanaré un tractor.
Si el tractor no feineja,
perquè no ho puc pagar,
he de demanar que l’herba
a altre camp vulgui anar.
L’olla vol bullir
Essent pobre i innocent,
no he guanyat en cap guerra,
la lluita m’està permesa
i s’acaba un poc després.
A la casa del veí,
al capvespre, calen foc;
es remullen amb bon vi
i no es queixen de la sort.
A ma casa, ja se sap,
ni salsitxes ni baldanes
la paella vol fregir.
Veig com l’olla vol bullir
tota tipa de patates,
només li manca la carn.
Na Mariona com s’enfada
Na Mariona, del meu cor,
diu que sóc home de por.
Amb aquestes, mes misèries,
mai aplegaré a ser ric;
vaig muntant un embolic
que dura tardes senceres.
Na Mariona com s’enfada
i em posa en un calvari,
diu que menjo a diari
puix no em privo de la gana.
De tant en tant, la conversa
esdevé mal averany,
porto així quasi mig any,
mai demanarà ser meva.
El viatge etern
Les paraules van al vent,
el vent trascola per terra,
com s’apropa a una guerra
on vol guanyar l’innocent.
Bon ofici és mentider
si pot enganyar a la Parca;
li he d’enllestir la barca,
però mai em trobo bé.
Ha de ser, el viatge etern,
la darrera aventura
de la que no es pot tornar.
Com que, avui, no vull anar,
he demanat altra cura
per si la joia es perd.
Un lloc per a anar
Cansat de somiar
amb la incerta glòria,
cerco, a la memòria,
un lloc per a anar.
He de ser captiu
de tots els afanys,
he passat massa anys
afora del niu.
Vull ser un reietó
en regne ignorat
i dalt de la serra.
Per fer el que peta
sense demanar
nou deslliurador.