Quasi m'atreveixo a dir i set poemes mes

22 Febrer, 2023 05:09
Publicat per jjroca, Poemes

Quasi m’atreveixo a dir


Quasi m’atreveixo a dir

que, en aplegar la tempesta,

al cel, demanaré festa

fins ben entrada la nit.

Vull els somnis, a l’engròs,

amb cullera i forquilla,

he d’aplegar a una illa

on el seny és més galdós.

Quasi m’atreveixo a dir

que porto els anys ben lligats

amb una corda d’espart.

Us deixaré aquella part

on venen els convidats

a despullar el gaudir.


Demano com el cargol


Demano, com el cargol,

vent suau i ample sol.

Passejar amb sa casa

per a trobar una fulla,

ben tendra, dolça, poruga,

disposada a ser menjada.

Per demanar-li al bon Déu,

he d’avançar, a poc a poc,

fins arribar a la finestra.

Ben disposat a la festa,

he d’oblidar que la por

és el fruit de ser ateu.

Demano, com el cargol,

menjar tost i restar sol.


Com a home tafaner


Com a home tafaner,

viuria amb una engruna,

fora aquesta ma fortuna

per fruir i poder ser.

Amb nas, orelles i ulls

eixiria a la contrada

per sentir com l’estimada

anava viatjant pels fulls.

Com a home tafaner

li contaria, al dimoni,

les mil coses que he de fer.

Com gaudiré el plaer

ben a pleret, quan no es nota

que vaig somiant sense fre.


Demanaré tardor


Al racó de l’ampla sort,

qui no somia és que no pot.

Per caminois i averanys,

passo les tardes senceres,

no vulgueu altres dreceres

quan només demanen planys.

Amb la vida assedegada,

a poc a poc, vaig al tros;

com li falta una llaurada,

demanaré un tractor.

Si el tractor no feineja,

perquè no ho puc pagar,

he de demanar que l’herba

a altre camp vulgui anar.


L’olla vol bullir


Essent pobre i innocent,

no he guanyat en cap guerra,

la lluita m’està permesa

i s’acaba un poc després.

A la casa del veí,

al capvespre, calen foc;

es remullen amb bon vi

i no es queixen de la sort.

A ma casa, ja se sap,

ni salsitxes ni baldanes

la paella vol fregir.

Veig com l’olla vol bullir

tota tipa de patates,

només li manca la carn.


Na Mariona com s’enfada


Na Mariona, del meu cor,

diu que sóc home de por.

Amb aquestes, mes misèries,

mai aplegaré a ser ric;

vaig muntant un embolic

que dura tardes senceres.

Na Mariona com s’enfada

i em posa en un calvari,

diu que menjo a diari

puix no em privo de la gana.

De tant en tant, la conversa

esdevé mal averany,

porto així quasi mig any,

mai demanarà ser meva.


El viatge etern


Les paraules van al vent,

el vent trascola per terra,

com s’apropa a una guerra

on vol guanyar l’innocent.

Bon ofici és mentider

si pot enganyar a la Parca;

li he d’enllestir la barca,

però mai em trobo bé.

Ha de ser, el viatge etern,

la darrera aventura

de la que no es pot tornar.

Com que, avui, no vull anar,

he demanat altra cura

per si la joia es perd.


Un lloc per a anar


Cansat de somiar

amb la incerta glòria,

cerco, a la memòria,

un lloc per a anar.

He de ser captiu

de tots els afanys,

he passat massa anys

afora del niu.

Vull ser un reietó

en regne ignorat

i dalt de la serra.

Per fer el que peta

sense demanar

nou deslliurador.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs