Pensaments festius (CXXV)
01 Febrer, 2023 06:30
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La missió del cap és fer patir les cervicals.
No li fa falta ser meravellós, ja li direm.
Necessita pujar escales, es pensa que és baixet.
El més pesat és posar-te a un tros de món que no et pertoca.
No tinc por de la mort, però no li trobo cap hora bona.
A cada ratlla, és millor demanar-li excuses al full.
Netejar és saber canviar les taques de lloc.
La mare Terra és la reina de les bugaderes.
No cau, és que torna a casa de pressa.
Ells no em veuen i jo els ho agraeixo.
No us porto el meu món, no trobaríeu la casa.
Déu és, però mai arriba.
Estimo tant a Déu, que ni m’acosto a casa seva.
No envejo Déu, només he de passar comptes amb un.
Els nens són macos, no els deixeu fora de l’ampolla.
No és un borratxo, només li agrada saber que guarda l’ampolla.
He estat pensat deu segons, hauré de medicar-me.
La llibertat té el dret de no ser-hi.
He comprat una goma després de demanar perdó per les errades.
Ensenyar és tan senzill que no cal ni posar-s’hi.
Ens posen la moda perquè algú ha de dir que els anys passen.
Podria tenir servents, però qui em serviria?
Hi ha dos mons, el que tinc i el que desitjo.
No puc creure en els vells, s’hi han fet sense esforç.
És un home enfeinat, encara no sap on vol anar.
Estic treballant per provar d’arribar a no fer res.
No sé creure, deu ser perquè la meva presó és petita.
Està condemnat, ha de viure tots els dies.
Viure és tan bonic com curtes són les hores.
Morir-se vell és una història desvalguda.
Li dono temps al cos per a què em conegui.
Estic sorprès, mirava el mirall i m’he reconegut.
Déu vol para el món, té símptomes de vertigen.
Porto prou anys com per fer-ne cabre un més.
És bonic viure si pots suportar la meitat dels maleficis.
Estic preocupat, les hores segueixen sent prou llargues.
No em preocupen els segons, només els batecs del cor.
Estic buscant les partícules de tinta útils.
Massa paraules amaguen el que volien dir.
Tindria més fantasmes, però no tinc on exhibir-los.
La poca intel·ligència de l’home ho demostra la seva evolució.
M’agrada treballar menys del que es pensa el veí.
Posar una escala és assolir la nostra mediocritat.
Cap rei vol pasturar les vaques alienes.
Mana el meu cos i set poemes més
01 Febrer, 2023 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Mana el meu cos
Manta hores de la nit,
he passat amb ull obert,
no m’agrada estar despert
quan és hora de dormir.
Però mana el meu cos,
del cervell no en fa cas,
em comenta el matalàs
que voldria estar més tou.
Em llevo amb poca gana
i m’assec vora la llar,
el vell tronc està cremat,
però llença espurna encara.
Al bell mig de tanta sort,
hauré de queixar-me un poc.
Treballa sense sou
Deixeu-me gaudir un moment
quan estic a recer del vent.
Comprenc la mare Natura,
puix no atura ni un moment,
només soc un innocent
qui trafega entre la runa.
Les fulles com s’agombolen
en el reclau del camí,
ella plora perquè sí
i, si ve l’ensurt, com volen.
És fort aire el que es mou
perquè, ara, porta pressa,
li deixaré fer escomesa
puix treballa sense sou.
La mare soledat
Com la mare soledat
mai demana companyia,
diria que es passa el dia
per l’estança feinejant.
I ben poc que s’avorreix
sense tenir convidats,
poca cosa li han donat
i mai plora en escreix.
Com la mare soledat
es dedica a fer comanda
sense aturar per somiar.
Un dia, sola va restar,
asseguda a la plaça,
per trobar un enamorat.
Tanta flaire
Com el pare ha comentat:
Ja vivim al disbarat!
Sentinelles sense nord,
reietons sense remei,
per a enllestir una llei,
posarem rauxes i pors.
Mai sabré si avancem
o anem cap a la cova,
m’agrada seure a la vora
per a veure com anem.
Els rics volen ser més rics
i lluiten per tenir aire,
de segur que tanta flaire
els deixarà estabornits.
Ja m’ho deien
De gandul a pidolaire,
he passat la gran fermesa,
ara, soc a la feblesa
i tan sols demano aire.
De derrotes i batalles,
n’hauré trobat més de cent,
cap ni una, havia seny,
totes foren mal donades.
Els amigots ja m’ho deien
que així no anava bé,
vaig acabar com pogué
mentre la resta se’n reien.
A la fi, fou veritat
i perdé el que havia emprat.
Els manaments
És a l’hora de sopar
quan em va empaitant la gana,
com deu fer una setmana
que prego per no menjar.
El metge, amb posat seriós,
m’ha posat els manaments:
Has de guarir-te les dents
i endrapar només un mos!
Vaig, pel món, bocaterrós
amb una paciència curta,
menjaria des de l’albada.
Com no haig enamorada,
em vaig perdent per la runa
per si trobo un plat d’arròs.
Com l’aviram
Ben amunt de la muntanya,
he trobat un vell pagès,
allí, la festa no enganya,
pots trobar-ne: massa o més.
Les oliveres concises,
els desvalguts ametllers
i matins de no fer res
amb ses tardes amanides.
La dèria de passar fam
és gasiva i temptadora
puix mai sap on aturar.
Ho deixo per al demà:
poder sortir-ne a la vora
tot volant com l’aviram.
Tal com soc
Amb dues-centes queixalades,
ja hauré la feina feta,
no aturar és una promesa,
però venen les maldades.
Em llevo prompte del llit
per si aplega mala feina,
el pare va comprar l’eina,
ha de ser amb gran delit.
Les comandes de la sort
a una casa són properes
i ben d’hora han d’aturar.
Em deixaré per demà:
afaitar-me, fer les celles
i mostrar-me tal com soc.
Poemes curts (CXVI)
01 Febrer, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb la feina
que jo tinc,
porto l'eina
tot sovint
i sense beina.
En sentir
tan dolces veus,
vaig glatir
com qui veu Déu
i l'avenir.
I si ho fas
amb poca cura,
procura
passar pel sedàs
per si muda.
Cada dia
al dematí,
l'alegria
em cerca a mi,
poc que ho sabia.
En el regne
de la sort
cada vespre
duu sa dot
o la vol rebre.
Manta cases
a l'estiu
com demanen:
la xiu-xiu
i les rondalles.
Si la jove
em ve a cercar,
faig el pobre
i deixo anar:
Soc molt mediocre!
Han de seure
els quatre amics
per a creure
que soc ric,
ho he de vendre.
És quan regna
primavera,
quan la desfeta
ni clama
ni se l'espera.
Sense llenya
ni carbó,
ella espera
un xic d'amor,
vindrà de pressa?
En el regne
mana el rei
i és heretge
qui no creu
ni sent la llei.
Qui demana
ser valent,
quan esclata,
com el vent,
la mà a la cara.
És qui mana
a la vila
qui ens demana
prendre til·la
per si ens agrada.
Per trobar
el darrer vers,
cal penar
i plorar més,
després se'n va.
La veïna
del meu cor
diu que aprima
el mal d'amor,
tot és boirina.
Massa cases
del carrer
tenen ombres
sense fe,
són ben tanoques.
Enllesteixo
un bon dinar
i no em queixo
del demà
ni l'avorreixo.
Na Maria diu,
quan dorm i somia,
que es troba a l'estiu:
Posa'm un nou dia,
vull fugir del niu!
Les més joves
tenen son,
les més velles
ni saben com
dormien elles.
És si plou
a mitjanit
quan es mou
mon esperit,
deu ser nou.
Vaig creixent
per ésser gran,
vaig pendent
l'arribar a sant
vora l'infern.
Massa tip
per a menjar,
massa gris
per a somiar,
ho deixo anar.
Epigrames (CXVI)
01 Febrer, 2023 06:16
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sense hores,
sense llei,
van les tornes
en escreix.
Cada vespre
o matí,
en el regne,
es vol dormir.
Contava les hores
des del fons del llit,
com li porten totes
manta d'esgarips.
La lluna volia
festejar amb el sol,
li diu que no vol
i plora encongida.
Quan al regne
no hi ha son,
és que tenen
mals records.
El pastor volia
anar a la cleda,
però diu l'ovella
que poc li convida.
Com sento plorar
la busca quan roda,
diu que es troba sola
i no pot parar.
I un dimoni fredolic
posa llenya a la caldera,
la caldera quasi crema,
no li seré més amic.
És quan parlo amb la flor
quan noto la flaire dolça,
ella es cansa i no hi toca
perquè no ha vingut el sol.
Benvolguda lluna
si no estàs per mi,
vés a saber qui
romandrà poruga.
Al castell
dels compromesos,
com més vells
més prompte ofesos.
Quan la casa dorm
i el vent li trascola,
la sento com plora
i no sap per on.
Sense eines
per segar,
massa feines
han de plegar.
En el riu
de l'alegria,
el més viu
és qui no crida.
Estimada son:
deixa'm al coixí
aquelles cançons
per a passar la nit.
En el sac
de les tenebres,
no he posat:
ni sol ni estrelles.
Avui, et confessaré
que, quan passes per la plaça,
el meu cap es fa carbassa
i el meu cos no ha ni pes.
Quan m'estimi,
li diré:
Que haig vici
i no faig res!
Si em demana
per sortir,
li he de dir
que no tinc gana.
A la rambla
de les flors,
hi ha qui mana
o qui no pot.
Doneu-me, si cal,
un xic de condol,
ha marxat el sol
ni m'ha dit on va.
No demano
per a mi:
haver amo
fins a morir.
Ensopego
amb els fanals,
és quan prego
un carrer pla.
Es farà saber
que, a dos quarts de cinc,
en serem uns vint
per a no fer res.
Mireu si
ella m'estima
que s'oblida
del coixí.
A la sínia,
diu el ruc:
Cal ser eixut
i prendre via!
Si la nit
em ve a cercar,
he de trobar:
altre camí.