Parlo del meu amor i set poemes més
08 Febrer, 2023 06:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Parlo del meu amor
La marona em diu que sí
i prompte vaig a dormir.
Vull tenir mil somnis vers
amb joioses ocasions,
pocs moments han de ser bons
si no em mires ni em sents.
He comprat, per a tenir,
un ruquet ple de bondat,
a la feina, fem salat,
però mai hem de glatir.
Sentinelles del meu cos
no em féssiu la contalla:
Ella és freda, badalla
quan parla del meu amor.
Vull la muda
Amb la pensa d’aviram,
qui demana una poncella?,
a l’estiu, la vida és bella,
a l’hivern, potser no tant.
M’agradaria tenir
un bosc ben farcit i espès,
la vida sense interès,
una mort sense glatir.
Però apleguen males hores
i venen els caçadors
a fer una festa feixuga.
És llavors quan vull la muda
i em planyo, entre les flors,
per trobar-me un temps a soles.
Aniré ben dret al cel
És la vida qui m’empeny
per senderes lluminoses,
com voldria passar hores
sense, mai, parlar del temps.
Sóc d’ofici llaurador
i caçador quan em plau,
he de trobar algun babau
per a fer-li un bon sermó.
Aniré ben dret al cel
sense emportar-me els pecats
ni el dret de la follia.
És un bon àngel qui em guia
i li mano, en veritat,
quan considero que es perd.
Li comento a la gallina
Clou la pluja, parla el vent,
de segur que ningú el sent.
Es queixa del nostre enginy
per a fer-lo córrer massa,
com que l’home ha prou traça
tot el món es farà gris.
Hem de buidar la ciutat
i tancar els pobres negocis,
hem de pensar que ser socis
no ha de ser un resultat.
I tornarem a dinar:
ous ferrats i una sardina,
li comento a la gallina
i s’atipa de plorar.
A la casa del davant
A la casa del davant,
viu una gràcil poncella,
hauria de ser princesa,
però príncep no n’hi ha.
Com somia pel matí
quan el sol li porta el llum,
el dormir és bon costum,
s’hauria de mantenir.
La mare li ha demanat
que vagi, d’hora, a l’escola
per a aprendre de llegir.
Les lletres no han de patir
puix ella mai fa la prova
d’assolir el deure emprat.
Na Mariona és així
Na Mariona, del meu cor,
prou m’estima, però poc.
Com demana un príncep blau,
al meu goig, mata l’encís;
és un amor fonedís
que mai deixa el catau.
Li he portat rams de flors,
mil versos i alguna joia;
ella ni em vol ni gosa
de sentir el meu clamor.
Na Mariona és així:
mig poncella, mig deessa;
pel mati, no porta pressa,
però demana la nit.
M’he tornat prou mentider
Quan la pensa m’acompanya,
em porta pel carrer estret,
és quan aplega el desert
on m’oblida i m’enganya.
He treballat les mil lletres,
cap ni una m’ha fet cas,
hauré de ser l’escarràs
carregat de malifetes.
Oblidat del dolç amor
d’aprendre un nou poema
més amable, més lleuger.
M’he tornat prou mentider
per si, a l’angoixa, faig pena
i s’emporta el meu enyor.
Les paraules dolces
Les paraules dolces,
el mirar encongit,
els sospirs tanoques
en ser a la nit.
Massa m’acompanyen
en un món reclòs,
naveguem els dos
per tèbies muntanyes.
Les paraules volen
cercar el remei
de saber-se nobles.
En tornaran poques
a cercar la llei
per saber on es troben.