Pensaments festius (CXXVI)
14 Febrer, 2023 18:24
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Cap noia somia en fer-se vella.
Un ruc pot volar si aprova l’examen.
He tingut força núvies, no n’he conegut cap.
Es va morir asfixiat, no li havien presentat l’aire.
El pare de tres filles treballa per descansar.
Vaig portar la núvia al cine, un dia l’aniré a buscar.
Vaig anar a demanar feina, ara espero que no em trobin.
La mare de la meva dona és qui m’ajuda a tornar tard.
No suporto ser pobre, traieu-me els diners de sobre.
No sé si bec alcohol, però em calço la gorra.
A casa, he posat llum; ara, m’hauré de planxar.
Un voldria ser barquer; però el riu, de vegades, puja.
No penseu mal, no ens acostarem ni de bon tros.
És, pràcticament impossible, viure sense respirar un cop al mes.
És un mal metge, cura més del que necessita.
He provat de pujar al cotxe, el que em costa és posar-me a dintre.
Vaig anar a ciutat, em van fer córrer fins que vaig sortir.
He provat de provar-me uns pantalons, no sabia on posar el cap.
Quan va dir que era lladre, li vaig regalar les claus.
No tinc problemes d’audició, no sento res.
Per perdre el partit van haver de regalar l’àrbitre.
Volia ser una pedra, però em sobraven els peus.
Tinc por, diuen que per morir no cal fer res.
Sempre he dormit sense saber com.
Treballar és tan complicat que dura tota la vida.
El pagès porta el menjar i el cuiner el mareja.
No puc convèncer Déu, però segur que va errat.
No voldria passejar, però el món em porta.
He de morir com sempre, sense massa ganes de menjar.
Em llevo d’hora perquè el son em vol prendre el llit.
Estic disposat a guanyar el cel sense deixar la terra.
Les paraules del mossèn, si van al cel, no solen tornar.
És una sort fer un viatge sol, però ben acompanyat.
Estic disposat a treballar, si la feina em deixa.
Escriure és volar, sempre seguint la línia.
Estic escoltant el cor, no contesta ningú.
Viatjo amb ruc, no solem discutir.
Ha passat un altre any, ni l’he reconegut.
He comprat una setmana per a no fer res.
Anem d’excursió, algú fa moure la carretera.
Procureu no abandonar Déu en un lloc massa pregon.
Déu portava pressa i li va vessar tota la por.
No cal patir pel cos, ell ja té cura de nosaltres.
Sense dubtes, estic per a morir.
Vindrà sant Antoni i set poemes més
14 Febrer, 2023 18:12
Publicat per jjroca,
Poemes
Vindrà sant Antoni
Vindrà sant Antoni
el mes de gener
per tal de saber
on rau el dimoni.
Com la lluita enceten
els dos esperits,
és un mal antic
enmig les tenebres.
I calarem foc,
encendrem les atxes
per fer processó.
Vull mel i mató
per trepitjar brases
sense gran dolor.
L’amic ruquet
Escoltant xerrar
al ruquet valent,
veig que ser innocent
fa de mal portar.
Userda i palla,
un xic de garrofa
i mirar quan toca
fer la revifalla.
Com l’amic ruquet
demana l’estiu
per tal de viatjar.
Cansat de somiar,
voldria altre niu
en un nou indret.
De la feina, res a dir
Mil comandes per a fer
i em canso de seguida,
és llarga aquesta vida
quan et priven el cafè.
Fumaria un bon cigar,
em prendria una copa,
però el metge és tanoca,
comenta que ho tinc clar.
De la feina, res a dir,
puc treballar, tot el dia,
mentre aturi per dinar.
De cigrons, me’n puc estar
i l’amanida em convida
a penar abans de dormir.
El gruix lladrar
Amb converses amb el gos,
ens barallem una estona,
l’albada és cosa bona,
el passeig no és dolorós.
Com el lligo del collar
per eixir per les contrades,
esperem no haver troballes
ni encetem el gruix lladrar.
Carrers amples, carrers estrets
i el gos que ja es cansa,
li posaré una manta
perquè tremola de fred.
La caminada conclou,
no ha estat massa enrenou.
A la branca, una flor
Enmig d’un camp adormit,
l’ametller, de cop, desperta,
diria que porta pressa
per botonar i florir.
A la muntanya, hi ha neu,
a la plana, la rosada,
l’ametller no té aturada
i malparla sense veu.
A la branca, una flor
es llença a l’aventura
d’esclatar i posar color.
Com no hi ha aturador,
espero que la Natura
esperoni l’escalfor.
Demanaria saber
Demanaria saber,
sense esbrinar-ho massa,
per què m’agrada una tassa
prou plena d’un bon cafè?
I parlar, de nou, del temps
per sentenciar la collita:
Aquest any serà de mida
per haver un cistell ben ple!
Donar tombs a la conversa
fins que algun entremaliat
em porti a un lloc estèril.
Com enyoro aquell pretèrit,
el futur em sembla ingrat,
la foscúria és manifesta.
El gran salt
Aigua forta, mala mar
i les barques en el port,
van esclatant en un plor
quan demanen navegar.
El pescador no ha sort,
el peix ja no l’espera,
una angúnia passatgera
com es va endinsant al cor.
Les cases demanen calç,
les places volen el sol
mentre els núvols avancen.
És el vent qui veu com dansen
les fulles velles del bosc
tot demanant fer el gran salt.
La foscúria de la ment
En tan alta solitud
de la tenebra quan passa
sento la noble virtut
quan assoleix altra casa.
Les foscúries de la ment
no són planes ni rialleres,
han de fer-ne de les seves
esmicolant pensaments.
Com jo m’ho miro i veig
damunt d’una nau lleugera
veig com s’enfila l’enyor.
Cap vestit de perdedor
ha de ser d’altra manera
sinó pobre en escreix.
Poemes curts (CXVII)
14 Febrer, 2023 18:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa cases
de pagès,
parlen, parlen
com si res,
estan cansades.
Li he contat al sol,
en el meu passar,
que, si trobo un bou,
millor és trepitjar
altres caminois.
He escrit la carta
als tres Reis,
demano una capa
per si s'esdevé
amagar-me ara.
A les terres
d'enrenou,
no hi ha serres
ni tresors,
només queixes.
No voldria
anar a cercar,
alegria,
on no n'hi ha,
m'espantaria.
Amb la barca nova
no hi vull anar,
quan viatja sola
no se'n pot estar,
més que córrer, vola.
El pastor somiava
dessota d'un pi,
ovelles contava
fins arribar a mil
després les nombrava.
Mai oblido
anar a dinar
i endevino
el que hi ha,
després, critico.
Ni comandes
ni neguit,
tardes, passen
sense crits,
no van maldades.
Al camí
de la dissort,
passen sis
enmig de pors,
xisclen com vint.
Una poma
haig a l'hort,
parla sola
amb tothom,
com li prova.
Si em vols
enamorar
dona'm cols
per a dinar,
ho saben molts.
Les campanes soles,
en el campanar,
les sento com ploren,
voldrien marxar,
però, avui, no poden.
Em pregunten,
en venir,
i m'apunten
al glatir,
però mai curen.
Sense pena
ni neguit,
ve la sega
com he dit:
quan canta l'era.
Quan la bruixa
es riu de mi,
li he de dir
que el cor afluixa
a desdir.
Al carrer
on viu l'enyor,
el primer
és buidar el cor
sense caler.
Quan la flor
vol esclatar,
cal ballar
amb gran dolçor
i rondinar.
Mireu-la con va
tota esblaimada
per si pot trobar
on l'amor s'amaga,
no sé perquè ho fa.
Amb les ganes
de menjar
m'he quedat:
cinc baldanes
fan bon plat.
Si l'estimo
en veritat
mai no miro
si és pecat,
ho endevino.
Com li conto,
cada nit,
que, quan dormo,
no faig crit
ni destorbo.
Epigrames (CXVII)
14 Febrer, 2023 18:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com et deia,
bon amic,
faig la feina
per la nit.
Una bona mossa
no n'està per mi,
li dic: Estàs boja?,
em respon que sí.
A l'hora tardana,
aplega la lluna,
diu que està cansada
d'anar fent la muda.
Si m'estima,
li diré:
que ésser rica
li convé.
Al racó estant,
ben a prop de l'era,
veig el sol com crema,
però no ho fa tant.
Si el núvol vol,
crida la tempesta,
parlaré amb el sol
per si vol la festa.
Quan arriba
el cap del mes,
hi ha fatiga
i poca fe.
D'aventures
i valents,
hi ha més cues
que pas gent.
En el regne
de les flors,
les abelles
van al vol.
Com demano
l'aventura
quan s'atura:
l'anar amb carro.
A la casa
de la mossa,
mai li passa:
la gran joia.
Quan li parlo
i li dic,
com em munta
l'embolic.
Per haver
tan poca sort,
cal saber
com restar sord.
No haig gana
ni il·lusió,
però empaita
i xisclo fort.
Estimat parent:
Quan sigui a l'albada,
diré, altra vegada,
com em vaig fonent.
Quan la joia
em ve a cercar,
sempre diu
que ha de marxar.
Sense massa son,
la lluna parlava
criticant el sol
puix fa mala cara.
En el regne
de la nit,
o alliçono
o estic dormint.
Una rosa sola,
al jardí estant,
el dilluns com plora,
el dimarts no tant.
Haig per vendre
l'ocasió
de ser heretge
si Déu vol.
Per les planes
de l'encís,
van i vénen
els més rics.
El camí de casa
mai el tinc tancat,
sent el temps quan passa,
es fa el desmenjat.
Li diré,
per si de cas,
que, si convé,
faré bondat.
Porto pedres
al sarró
per si em peguen
de debò.
Per cantar les penes,
porto un guitarró,
si apleguen a festes,
empraré el tambor.
M'agradaria sortir
quan s'amaga el sol,
sóc pobre mussol
sense l'avenir.
En el joc,
vindrà la palla,
qui davalla
ja ho té tot.