Pensaments festius (CXXI)

14 Desembre, 2022 11:26
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He tingut converses intel·ligents que han resultat ser monòlegs.

Fer un llibre es trobar prou paraules que no s’escampin.

No hi ha sorra al desert, és que hi viu allí.

M’han donat diners, deuen voler que pensi.

Les dones no ens volen, però ens estimen.

El pitjor que li pot passar a un home és trobar dos camins.

Déu va crear la dona per despistar-nos.

El dia sempre acaba a l’hora que ha començat.

Tinc por de morir, no deixen demanar ajut.

Tinc una idea, busco un pou on guardar-la.

El bo de ser miop és que tens menys coses clares.

Per què criden? Que no ho saben que estic sord.

Tinc un nas, però té dos forats.

Proveu de trobar un núvol que porti vent.

Soc sociable, però segueixo escrivint sol.

No vull premis, encara segueixo caminant.

És una sort ser dropo, tens menys temps per fer coses.

Treballar està bé, et porta suficients problemes.

Tinc casa mentre dormo i no hi ha res per fer.

L’únic bo d’estar malalt és el recolliment.

Puc regalar el meu temps, però prefereixo guardar-lo.

El món, sortosament, està ple de mancances.

Cap enginyer de camins sap posat els sots a la carretera.

Vull plantar un arbre, però em dol aixecar el terra.

Tinc prou nits per poder-ne perdre una.

La vida es fa de petites coses, mai podrà ser gran.

Volen que els ensenyi i em moro de vergonya.

Tinc dubtes, però el deixo dormir al meu llit.

Per molt que li explico a un bitllet, assegura que no em coneix.

Crec que al cel es va amb avió i a l’infern amb tren de carbó.

El pobre Déu no sap mai a quina casa descansarà.

Som més del que volem i menys del que pensem.

Si tingués fe, me la guardaria.

Un llibre, pel cap baix, pesa.

Estan tan ben educats que quasi no hi són.

És una sort estar casat, no cal manar quasi mai.

Parlaria amb el vent, però em costa parlar corrent.

Hi ha tanta aigua a la mar que ni es pot vendre.

L’home ha millorat; ara, paga per no fer res.

Té el cap tan endreçat que no s’atreveix a pensar.

Té dos ulls i encara se li cansen.

He trobat tres salvadors, dos estan d’oferta.

He anat al banc i ni m’han deixat seure.

No és pobre, però no té gens de salut.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Van guanyant les pors i set poemes més

14 Desembre, 2022 11:23
Publicat per jjroca, Poemes

Van guanyant les pors


Amics i sabedors

com venen les pensades,

se n’entren a les cases

per a trobar els enyors.

Són temps entremaliats

farcits de mil promeses,

haurem només les festes

per a gaudir del grat.

D’ofici salvadors,

n’havem el cove ple

i més que ha no hi caben.

Convé que em distreguen

perquè no em trobo bé,

com van guanyant les pors.


Xerrar amb Llucifer


A la casa de l’oblit,

no calen ni finestres

ni esbrinen les recerques

de precs mal repartits.

Allí, han de venir

venturosos fantasmes,

com colpegen les canyes,

com em trauen del llit.

Espero poder ser

un home de miracles

per poder esbrinar.

A l’infern, he d’anar

quan em plau escalfar-me

i xerrar amb Llucifer.


Venturosa virtut


Venturosa virtut

qui em fas sabedor

de les meves mancances

i del meu demanar.

Han vingut les tenebres

a ocupar el dolç lloc

on sentia el calfred

més viu i enriquidor.

No em deixis a soles

per trobar la buidor

de les hores passades

ben plenes de coïssor.

I res més he de dir

si t’allunyes de mi.


El senyor aconsella


Al terrat, el guanya el fred

i s’entafora a les golfes,

amb quatre sacs de garrofes,

podria passar l’hivern.

Però el senyor aconsella

que és millor prendre la carn,

veig un moltó enfurismat

puix s’ha quedat sense esquella.

A la plana, quatre herbes

s’han posat el vestit blanc,

potser han començat la festa.

Veig el fred a la finestra

i li he dit que estic pensant

en encendre branques seques.


Pobrissó i innocent


A les voltes de Nadal,

qui tremola en el corral?

Les ovelles enfadades

perquè ha arribat el fred,

els ha dit un corderet

que li agraden les nadales.

Pobrissó i innocent

que poc sabrà de la vida:

Quan la festa és amanida,

algú perd l’enteniment!

L’ovella resta cansada

i plora sense caler,

en el cel, hi ha un corder

qui ha entrat per a fer estada.


On és el porc?


Si l’escalfor pren estada

i s’amaga dintre el foc,

en el poble hi ha l’enyor

quan la festa és acabada.

Botifarres i salsitxes

hem d’aprendre a l’engròs,

dieu-me: On és el porc

qui demanava set vides?

A la sala del pagès,

he vist gran olla ballant,

intentant guarir els cigrons.

Hi ha un infant fent somicons

enmig de la classe estant

amb quatre lletres i poc més.


Bon vent


L’any avança, prompte el perd

l’aplegar a una altra casa,

ens ha deixat un hivern

on el sol diu que es cansa.

Sense olives en el tros,

sense encendre la foguera,

la collita és ben lleugera,

els doblers volen del tot.

Però ens queda un got de vi,

el cridar de la taverna

i aquella bella promesa

qui s’enfada i m’ha dit:

Si prou prompte no ens casem,

aigua fresca i bon vent!


Caragol, prenent el sol


Caragol, prenent el sol,

com malfia de l’hivern,

sent nostre rei tan proper,

per què ens manca l’escalfor?

El misteri de la vida

és complicat d’explicar,

va ser un déu qui va deixar

una ment gens amanida.

Caragol, prenent el sol,

com demana primavera

per viatjar pel gran jardí.

Una rosa li ha de dir

que, tot i sent la primera,

encara no ha cap condol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIII)

14 Desembre, 2022 11:21
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la mare

va al mercat,

veu el pare

ensinistrat

en fer recapte.


La pluja venia

carrer endavant,

ella no ho sabia

que estava esperant,

potser la traïa.


Amb més eines

que diners,

com les feines

fan saber

nostres misèries.


Si l'esperes,

has de dir

que haig presses

pel matí,

quan hi ha quimeres.


A la núvia,

li he contat

que, si estima,

ha fet salat,

faig l'enganyifa.


Com li deia,

al meu amic,

si haig feina,

ni t'ho dic,

perds l'alegria.


Per escriure,

cal saber:

que el viure

és el primer,

abans del lleure.


En la festa

de demà,

una orquestra

cal llogar,

volem més gresca.


Els més pobres,

pobrissons,

són ben nobles

amb tacons,

estan per sobre.


A la casa

dels parents,

només mengen

els valents

i qui passa.


Mai demano,

a l'infantó,

el que planyo

de debò,

fer cas a l'amo.


No és tan mala

solució:

cridar la gana

i dormir un poc

per si li agrada.


Al reialme

dels valents,

en surten quatre,

en fugen cent,

massa culpables.


Quan el vent

porta follia,

l'innocent

ha poca tria,

en surt perdent.


En el regne

del morir,

cal llevar-se

pel matí

per si no et criden.


L'he comprat

a l'alturó,

l'he deixat

en un racó,

diuen que no és bo.


És la guerra

del pagès:

comprar terra

i no fer res

fins que es crema.


Quan anava

al dolç llaurar,

m'emportava

l'entrepà

de cansalada.


Un dilluns

he de finir:

sense llums,

sense oferir

manta de fums.


M'ofereix

anar al mercat,

comprar peix

del més barat,

no em coneix.


Sense riures

a la font,

fa mal viure

en aquest món,

volem ser lliures.


A la banda

de ponent,

qui no parla

va perdent:

el cos i l'ànima.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXIII)

14 Desembre, 2022 11:15
Publicat per jjroca, Epigrames



He demanat ,
si la mare em deixa,
manta de sopar
sense massa bleda.


Porteu-me la ceba,
peleu-la primer,
no sóc tafaner
ni vull sentir queixa.


El meu avi
pren el sol,
ple de dol,
va pel calvari.


No vull arbres
al camí,
es despullen
perquè sí.


Quan demano:
plata i or,
el meu amo 
es plany del tot.


No vull cases
al carrer
si s'enfaden
quan fa fred.


En el regne
dels gegants,
quatre nans
són menys que setze.


Menjo per menjar:
quatre botifarres,
les trobo salades,
però tant m'hi fa.


Quan el cor demana
anar a passejar
mai el deixo anar
puix després s'enfada.


Mai demano,
a la sort,
perdre el viu
per a ésser mort.


A la vella riba,
canta el rossinyol,
ho fa i convida
a sortir el sol.


Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a quedar bé.


A les hores toves,
gronxa la tardor,
després ve la por
i creixen les fosques.


No demano
altra cosa:
fugir d'amo,
no fer nosa.


Quan l'amor primer
demani per mi,
dieu: No pot ser,
mai ve fins aquí!


Sento lluny
la llunyania
quan la vida
pren ensurt.


No he de perdre
altra cosa
que el bon beure
el vi de bóta.


Cavaller
dalt del cavall,
gairebé
és almirall.


No confio
que la sort
faci via
en ser mort.


Quan l'ombra poruga
demani marxar,
és millor cantar
per si es torna muda.


El més noble
dels veïns,
en ser al poble,
és enemic.


Manta melangies,
a la casa estant,
com van penetrant
en el si dels dies.


Quan l'amor se'n va
a cercar altra gent,
deixeu-lo marxar:
callats, dolçament.


I per no tenir
ni la núvia em queda,
diu que no hi ha empenta
ni ha de venir.


Les vint cases
del carrer
mai em parlen
quan les veig. 

La Parca s'enduu,
riu Estix enllà
a l'amor pagà
qui em portà refús.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs