Pensaments festius (CXX)
01 Desembre, 2022 06:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
No faig falta en cap altre lloc que en el meu.
Els que aniran després sabran el que els he deixat.
Cal aplegar a la nit amb tot el cansament del dia.
No necessito més palau que el que no m’obliga.
La casa pot ser gran, però els habitants no creixen.
He fet treballar cent homes per trobar el meu equilibri.
Si moro, hauria de ser després d’un punt i seguit.
Ben pensat, al cementiri no hi ha manifestacions.
Tinc una lluita absurda amb un cos que m’acompanya.
Pocs em coneixen i cap sap on puc sobreviure.
Poques paraules fan un cap més endreçat.
Parlo perquè, d’alguna manera, he d’obrir la boca.
El mossèn vol que vagi al cel i ja hi soc.
No necessito res, però he de comprar alguna cosa.
El botiguer em saluda perquè sap que menjo.
Procuro ser invisible i suportable.
Si voleu que m’enfadi, m’haureu de pagar bé.
Soc d’un país petit amb homes imprescindibles.
El meu premi és que pugueu compartir aquest silenci.
Si Déu m’estima, em farà sortir sense que me n’adoni.
No hi ha hores dolentes, és el temps qui no les pot pair.
Necessito més aigua que vi, però no la prefereixo.
Massa dones maques farien un poble inhabitable.
Perdre sempre és millor que no poder-ho fer.
Obriu, amb moderació, el vostre cap; no necessita tanta llum.
Podem considerar que la bogeria és la imatge del seny.
No deixaré de treballar per si tinc mandra.
Els diners em fan créixer, però no m’engalanen.
He assolit que la meva vida és dels altres.
El fet de menjar no requereix assistir a tota la cerimònia.
Déu em va posar la veu per a saber on podia arribar.
No cal parlar, ningú perd el temps escoltant.
El pitjor que li pot passar a un déu és necessitar que l’adorin.
No puc creure amb Déu si primer Ell no creu amb mi.
Qui ha posat la creació a la caixa de l’obediència.
Déu sap que la creació és la primera passa d’una llarga caminada.
Sé que Déu em matarà, almenys que em doni temps per aprendre-ho.
Seria savi, però necessito més bones bateries.
El món és el vestit a mida que hem de saber portar.
Massa sabates no vol dir: Tenir més de dos peus!
Puc escriure més, però és el paper qui es queixa.
Porto els anys al damunt, no hi ha manera de deixar-ne cap.
Sé poques coses per omplir totes les pàgines.
El meu món és tan petit que no para de créixer.
Les ganes de ser enlloc i set poemes més
01 Desembre, 2022 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes
Les ganes de ser enlloc
Al déu qui em portà aquí,
he de demanar-li comptes,
les ganes hi són totes,
vull perdre perquè sí.
Quan era en altre lloc,
no calien promeses
ni curtes les empreses
ni capsa on posar l’or.
Al déu qui em portà aquí,
millor que no el molesti
perquè haurà un motiu.
Somio en altre niu
on la gran por no cremi
les ganes de ser enlloc.
En el racó madur de la incertesa
En el racó madur de la incertesa,
on tot esclata i resta mut,
he vist passar ma petita fermesa
cercant la pensa de l’aixopluc.
Escarafalls em porten a la vida
on tots somien en dolç anar,
el camí és ample no té ni enganyifa,
és costerut, es fa pesat.
He de trobar els meus amics fantasmes,
veïns de sempre, plens de buidor,
qui s’entaforen en golfes i armaris.
Estic cansat d’anar per mon petit calvari,
allí, on els homes somien amb pors
i s’entretenen bastint mil coses vanes.
He empaitat el meu amic fantasma
He de gaudir del to menyspreable,
potser culpable d’haver nascut,
encara sento el gran regust
que m’ha donat l'ésser culpable.
Com cada dia, em llevo i la peresa,
qui s’entafora dintre del llit,
em diu que soc escanyolit,
de poca llei i gens profeta.
Com vaig a peu, sovintejo les herbes
qui s’esvaloten en ser a prop
i que se’n riuen d’aquesta minsa traça.
He empaitat el meu amic fantasma
qui plora, trist, perquè no haig por
ni sé estimar les seves malifetes.
La fulla plorava en ser a la tardor
La fulla plorava en ser a la tardor,
deixarà sa casa de dalt l’alturó.
Pobre fulla vella de caire conscient,
anar per la vida poc que li ha fet goig,
ha passat del verd al marró i al roig
tot i maleint el ferotge vent.
La fulla plorava en ser a la tardor,
cansada, descansa enmig del camí,
espera, amatent, que algú la trepitgi
sense dir-li res, sense compassió.
Albira un nou món on no hi ha tardor,
on un vent suau, sovint, l’acaroni,
espera que, algú, un cop se n’adoni,
li doni fermesa i un futur millor.
En el racó preciós de l’infinit
En el racó preciós de l’infinit,
allí, on comencen les noves meravelles,
he de recloure’m mirant les mil estrelles
que han de brillar de dia i de nit.
No trobaré la dèria dels tambors,
ni el to feixuc de grans esquelles,
no hauré ramat menat per cent pastors
ni reietons eixint de les tenebres.
En el racó preciós de l’infinit,
dormiré, a gust, després d’empresa vana
complint l’eterna fugida de l’absurd.
Deixeu-me anar, car, ara, ja no puc
volar corprès ni endevinar la fama
per descobrir a quin déu he traït.
Albirar el regne dels meus avis
Amor, amat i tot és pertinença
car soc a un món estèril i feixuc,
us contaré on haig el meu maluc
per si ens manca la meva fortalesa.
Per albirar el regne dels meus avis,
he segrestat mon cos a la muntanya,
he de restar on el silenci m’escampa
per a lliurar-me a mans de petits savis.
Per perllongar aquesta vida eterna,
em faig heroi del vici i la fortuna
fins descansar un cop a cada segle.
He de menjar el pa amb oli i pebre
i deslliurar-me, d’aquella enclusa,
per volar alt seguint aquella estrella.
Noves empreses
Per prendre un glop de la beguda dolça,
he manllevat fortuna i tradicions,
assedegat per oblidar els turons,
per cercar, a prop, la darrera resposta.
Anar, begut, de nou al cementiri
per saludar amics i coneguts,
han de venir els dies més rabiüts
per fer-me fora de l’estimat seguici.
He de restar, oblidant promeses,
ben assegut, amb un futur incert,
tot esperant recaure en el meu vici.
Ofegar amb vi no és sacrifici
i com em plany seguir despert
mentre s’acosten noves empreses.
Mentre va entrebancant
Amics i coneguts
pendents de l’improperi,
haver el poc senderi
d’aquells nobles eixuts.
Cansats de batallar
amb poble baix i tropa,
pensant amb la revolta
que els portarà el guanyar.
De dalt del cim estant,
m’ho miro cada dia,
al vespre, en fer-se tard.
Esbrino el disbarat
puix va a la gosadia
mentre va entrebancant.
Poemes curts (CXII)
01 Desembre, 2022 06:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si no plou
en tot el mes,
no hi ha son
ni hi ha diners,
quin pobre jou!
Massa riures
sense flors
com descriuen
mals d'amor
i s'obliden.
Quan el sol
fuig de la nit,
ve la por
de l'esperit,
haurà raó.
Ni el llum
de la follia
ha discurs
ni humilia,
és prou sorrut.
Mai escolto
quan ve el vent,
quan el noto
està present,
si fuig, ni ploro.
A la plaça
de ponent,
hi ha qui passa
en tot moment,
després, ve calma.
És quan toca
el treballar
quan la rosa
vol ballar,
és que no hi toca.
Com he de demanar,
si l'amor em vessa,
una altra princesa
per anar a ballar,
no escolteu la queixa.
És la jove
qui m'escau,
però a un pobre
no li cal
ser tan mediocre.
Amb les ombres
de la nit,
mai van pobres
pel despit,
són massa nobles.
La tenebra
es riu de mi,
diu que és plena
per la nit,
és molt seva.
Quatre joves
a la font
cerquen totes
mals d'amor,
sempre en sobren.
Si m'estima,
li diré
que gotima
sense fre,
és gran amiga.
No haig menges
per donar
ni vull setges
per penar,
sóc prou heretge.
Una jove
em demanava:
Torna prompte,
seré a casa!,
encara corre.
Una tarda
vaig haver:
massa gana
i poca fe,
perdé la calma.
Massa dies,
sense nits,
com em priven
de dormir,
porten fatigues.
A la casa
del valent,
quan hi ha gana
ni se sent,
riuen encara.
Si una tarda
vull menjar,
posa'm gana
per portar
a l'albada.
La casa per endreçar,
el rebost gasiu de llum,
massa hores per dinar,
massa tardes amb ulls clucs,
mai ho provo d'encetar.
Seguts a la la plaça
fins que el sol se'n va,
la tardor com passa,
fa de bon passar
si la nit és calma.
En el regne
de la por,
no hi ha metge
entenedor,
falla sempre.
Epigrames (CXII)
01 Desembre, 2022 06:12
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com anava
cap a la mort,
avançava
més bé poc.
Com esclata
el capellà:
De pecats,
massa n’hi ha!
Vell dimoni
com ha dit:
Els més joves
han de ser rics!
Les paraules
són així:
Més lleugeres
pel dematí!
Com comenta
el meu ruc:
Llauraria
si és que puc!
El més pobre
va al mercat
per a veure
qui ha guanyat.
A la festa
ja se sap:
La paella
i el ballar!
Com la jove
ha demanat:
Vull vestits
i festejar!
Cada ratlla
duu un neguit
i s’apaivaga
quan escric.
A la guerra
de les flors,
hi haurà flaires
i coïssors.
La campana,
ja se sap,
des de dalt
veu l’entrellat.
Com comenta
el caragol:
Poca aigua
i massa sol!
Mon amic
en Llucifer
menja massa
i poc verd.
Amb el llum
d’aquest matí,
hi ha menys ganes
que camí.
Moriria
si de cas,
un matí
sense lluitar.
Les cebes,
quan són al plat,
ja no ploren,
han fet tard.
Manta fulles,
en morir,
com demanen
tornar al si.
Massa núvols
al serrat
com voldrien
anar més alts.
Hi ha una pausa
a l’enrenou
quan s’allunya
el tebi sol.
És la pensa
qui va a peu:
damunt l’aigua,
per la neu.
No he trobat
la solució,
però empaita
de debò.
Quan les lletres
van al joc,
com m’escolten
ben bé poc.
Tot sent pobre
i matusser,
un dolç somiar
m’aniria bé.
Les revenges
de la sort
han de finir
en ser mort.