Pensaments festius (CXX)

01 Desembre, 2022 06:26
Publicat per jjroca, Pensaments festius

No faig falta en cap altre lloc que en el meu.

Els que aniran després sabran el que els he deixat.

Cal aplegar a la nit amb tot el cansament del dia.

No necessito més palau que el que no m’obliga.

La casa pot ser gran, però els habitants no creixen.

He fet treballar cent homes per trobar el meu equilibri.

Si moro, hauria de ser després d’un punt i seguit.

Ben pensat, al cementiri no hi ha manifestacions.

Tinc una lluita absurda amb un cos que m’acompanya.

Pocs em coneixen i cap sap on puc sobreviure.

Poques paraules fan un cap més endreçat.

Parlo perquè, d’alguna manera, he d’obrir la boca.

El mossèn vol que vagi al cel i ja hi soc.

No necessito res, però he de comprar alguna cosa.

El botiguer em saluda perquè sap que menjo.

Procuro ser invisible i suportable.

Si voleu que m’enfadi, m’haureu de pagar bé.

Soc d’un país petit amb homes imprescindibles.

El meu premi és que pugueu compartir aquest silenci.

Si Déu m’estima, em farà sortir sense que me n’adoni.

No hi ha hores dolentes, és el temps qui no les pot pair.

Necessito més aigua que vi, però no la prefereixo.

Massa dones maques farien un poble inhabitable.

Perdre sempre és millor que no poder-ho fer.

Obriu, amb moderació, el vostre cap; no necessita tanta llum.

Podem considerar que la bogeria és la imatge del seny.

No deixaré de treballar per si tinc mandra.

Els diners em fan créixer, però no m’engalanen.

He assolit que la meva vida és dels altres.

El fet de menjar no requereix assistir a tota la cerimònia.

Déu em va posar la veu per a saber on podia arribar.

No cal parlar, ningú perd el temps escoltant.

El pitjor que li pot passar a un déu és necessitar que l’adorin.

No puc creure amb Déu si primer Ell no creu amb mi.

Qui ha posat la creació a la caixa de l’obediència.

Déu sap que la creació és la primera passa d’una llarga caminada.

Sé que Déu em matarà, almenys que em doni temps per aprendre-ho.

Seria savi, però necessito més bones bateries.

El món és el vestit a mida que hem de saber portar.

Massa sabates no vol dir: Tenir més de dos peus!

Puc escriure més, però és el paper qui es queixa.

Porto els anys al damunt, no hi ha manera de deixar-ne cap.

Sé poques coses per omplir totes les pàgines.

El meu món és tan petit que no para de créixer.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Les ganes de ser enlloc i set poemes més

01 Desembre, 2022 06:21
Publicat per jjroca, Poemes

Les ganes de ser enlloc


Al déu qui em portà aquí,

he de demanar-li comptes,

les ganes hi són totes,

vull perdre perquè sí.

Quan era en altre lloc,

no calien promeses

ni curtes les empreses

ni capsa on posar l’or.

Al déu qui em portà aquí,

millor que no el molesti

perquè haurà un motiu.

Somio en altre niu

on la gran por no cremi

les ganes de ser enlloc.


En el racó madur de la incertesa


En el racó madur de la incertesa,

on tot esclata i resta mut,

he vist passar ma petita fermesa

cercant la pensa de l’aixopluc.

Escarafalls em porten a la vida

on tots somien en dolç anar,

el camí és ample no té ni enganyifa,

és costerut, es fa pesat.

He de trobar els meus amics fantasmes,

veïns de sempre, plens de buidor,

qui s’entaforen en golfes i armaris.

Estic cansat d’anar per mon petit calvari,

allí, on els homes somien amb pors

i s’entretenen bastint mil coses vanes.


He empaitat el meu amic fantasma


He de gaudir del to menyspreable,

potser culpable d’haver nascut,

encara sento el gran regust

que m’ha donat l'ésser culpable.

Com cada dia, em llevo i la peresa,

qui s’entafora dintre del llit,

em diu que soc escanyolit,

de poca llei i gens profeta.

Com vaig a peu, sovintejo les herbes

qui s’esvaloten en ser a prop

i que se’n riuen d’aquesta minsa traça.

He empaitat el meu amic fantasma

qui plora, trist, perquè no haig por

ni sé estimar les seves malifetes.


La fulla plorava en ser a la tardor


La fulla plorava en ser a la tardor,

deixarà sa casa de dalt l’alturó.

Pobre fulla vella de caire conscient,

anar per la vida poc que li ha fet goig,

ha passat del verd al marró i al roig

tot i maleint el ferotge vent.

La fulla plorava en ser a la tardor,

cansada, descansa enmig del camí,

espera, amatent, que algú la trepitgi

sense dir-li res, sense compassió.

Albira un nou món on no hi ha tardor,

on un vent suau, sovint, l’acaroni,

espera que, algú, un cop se n’adoni,

li doni fermesa i un futur millor.


En el racó preciós de l’infinit


En el racó preciós de l’infinit,

allí, on comencen les noves meravelles,

he de recloure’m mirant les mil estrelles

que han de brillar de dia i de nit.

No trobaré la dèria dels tambors,

ni el to feixuc de grans esquelles,

no hauré ramat menat per cent pastors

ni reietons eixint de les tenebres.

En el racó preciós de l’infinit,

dormiré, a gust, després d’empresa vana

complint l’eterna fugida de l’absurd.

Deixeu-me anar, car, ara, ja no puc

volar corprès ni endevinar la fama

per descobrir a quin déu he traït.


Albirar el regne dels meus avis


Amor, amat i tot és pertinença

car soc a un món estèril i feixuc,

us contaré on haig el meu maluc

per si ens manca la meva fortalesa.

Per albirar el regne dels meus avis,

he segrestat mon cos a la muntanya,

he de restar on el silenci m’escampa

per a lliurar-me a mans de petits savis.

Per perllongar aquesta vida eterna,

em faig heroi del vici i la fortuna

fins descansar un cop a cada segle.

He de menjar el pa amb oli i pebre

i deslliurar-me, d’aquella enclusa,

per volar alt seguint aquella estrella.


Noves empreses


Per prendre un glop de la beguda dolça,

he manllevat fortuna i tradicions,

assedegat per oblidar els turons,

per cercar, a prop, la darrera resposta.

Anar, begut, de nou al cementiri

per saludar amics i coneguts,

han de venir els dies més rabiüts

per fer-me fora de l’estimat seguici.

He de restar, oblidant promeses,

ben assegut, amb un futur incert,

tot esperant recaure en el meu vici.

Ofegar amb vi no és sacrifici

i com em plany seguir despert

mentre s’acosten noves empreses.


Mentre va entrebancant


Amics i coneguts

pendents de l’improperi,

haver el poc senderi

d’aquells nobles eixuts.

Cansats de batallar

amb poble baix i tropa,

pensant amb la revolta

que els portarà el guanyar.

De dalt del cim estant,

m’ho miro cada dia,

al vespre, en fer-se tard.

Esbrino el disbarat

puix va a la gosadia

mentre va entrebancant.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXII)

01 Desembre, 2022 06:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si no plou

en tot el mes,

no hi ha son

ni hi ha diners,

quin pobre jou!


Massa riures

sense flors

com descriuen

mals d'amor

i s'obliden.


Quan el sol

fuig de la nit,

ve la por

de l'esperit,

haurà raó.


Ni el llum

de la follia

ha discurs

ni humilia,

és prou sorrut.


Mai escolto

quan ve el vent,

quan el noto

està present,

si fuig, ni ploro.


A la plaça

de ponent,

hi ha qui passa

en tot moment,

després, ve calma.


És quan toca

el treballar

quan la rosa

vol ballar,

és que no hi toca.


Com he de demanar,

si l'amor em vessa,

una altra princesa

per anar a ballar,

no escolteu la queixa.


És la jove

qui m'escau,

però a un pobre

no li cal

ser tan mediocre.


Amb les ombres

de la nit,

mai van pobres

pel despit,

són massa nobles.


La tenebra

es riu de mi,

diu que és plena

per la nit,

és molt seva.


Quatre joves

a la font

cerquen totes

mals d'amor,

sempre en sobren.


Si m'estima,

li diré

que gotima

sense fre,

és gran amiga.


No haig menges

per donar

ni vull setges

per penar,

sóc prou heretge.


Una jove

em demanava:

Torna prompte,

seré a casa!,

encara corre.


Una tarda

vaig haver:

massa gana

i poca fe,

perdé la calma.


Massa dies,

sense nits,

com em priven

de dormir,

porten fatigues.


A la casa

del valent,

quan hi ha gana

ni se sent,

riuen encara.


Si una tarda

vull menjar,

posa'm gana

per portar

a l'albada.


La casa per endreçar,

el rebost gasiu de llum,

massa hores per dinar,

massa tardes amb ulls clucs,

mai ho provo d'encetar.


Seguts a la la plaça

fins que el sol se'n va,

la tardor com passa,

fa de bon passar

si la nit és calma.


En el regne

de la por,

no hi ha metge

entenedor,

falla sempre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXII)

01 Desembre, 2022 06:12
Publicat per jjroca, Epigrames



Com anava
cap a la mort,
avançava 
més bé poc.


Com esclata 
el capellà:
De pecats,
massa n’hi ha!


Vell dimoni
com ha dit:
Els més joves
han de ser rics!


Les paraules
són així:
Més lleugeres
pel dematí!


Com comenta
el meu ruc:
Llauraria
si és que puc!


El més pobre
va al mercat
per a veure
qui ha guanyat.


A la festa
ja se sap:
La paella
i el ballar!


Com la jove
ha demanat:
Vull vestits
i festejar!


Cada ratlla
duu un neguit
i s’apaivaga
quan escric.


A la guerra
de les flors,
hi haurà flaires
i coïssors.


La campana, 
ja se sap,
des de dalt
veu l’entrellat.


Com comenta
el caragol:
Poca aigua
i massa sol!


Mon amic
en Llucifer
menja massa
i poc verd.


Amb el llum
d’aquest matí,
hi ha menys ganes
que camí.


Moriria
si de cas,
un matí
sense lluitar.


Les cebes,
quan són al plat, 
ja no ploren,
han fet tard.


Manta fulles,
en morir,
com demanen
tornar al si.


Massa núvols
al serrat
com voldrien
anar més alts.


Hi ha una pausa
a l’enrenou
quan s’allunya
el tebi sol.


És la pensa
qui va a peu:
damunt l’aigua,
per la neu.


No he trobat
la solució,
però empaita
de debò.


Quan les lletres
van al joc,
com m’escolten
ben bé poc.


Tot sent pobre
i matusser,
un dolç somiar
m’aniria bé. 

Les revenges
de la sort 
han de finir
en ser mort.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs