Pensaments festius (CXVI)
14 Octubre, 2022 05:18
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mireu si és gran el món que es desinfla i no es nota.
Tinc més sort que els penjats, no em queda cap corda.
No patiu per les escales, sempre trobareu qui les pugi.
Si Déu va posar plomes a les aus, que li hagués costat posar rodes als homes.
Em faig vell sense saber on he guardat els meus dies.
No és que no vulgui ploure, és que els núvols obliden el camí.
Hi ha tant per fer que un prova no escollir.
Fer-se vell és començar a estimar les pedres del camí.
No us dono la vida, però no en penso demanar cap altra.
Estimo el terra perquè em suporta els peus.
Només heu de perdre una guerra, les altres deixeu-les anar.
Era tant savi que no perdia el temps demostrant-ho.
He provat de ser dropo, però em donen feina de franc.
Els homes perden cabell perquè han decidit no mirar-se’l.
Seguia vivint perquè odiava que li portessin flors.
No vull morir-me sense un bon pla de salvació.
Déu creà el món i es descuidà donar-li més corda.
Tinc la corda, però ningú sap on s’ha de lligar.
La nit és el dia sense piles.
Podria menjar-me el món, però té massa pedres.
El món és una guerra eterna de bombolles.
La nostra foscor es perdrà durant la vida.
L’important no és saber fer moltes coses, és acabar-ne unes poques.
Quan Déu ens va donar la paraula sabia que no la conservaríem.
Diu tantes paraules que no n’encerta ni una.
El cos és el cove de les queixes.
La mar us crida, sempre té gana.
No entenc perquè els guanyadors s’emborratxen.
Les dones volen la igualtat, no saben el que els espera.
Tinc un problema, mantenir-me viu.
Necessito un món que ni jo sé oferir-me.
Mireu el vent i el bé que suporta la pols.
Si les dents es fan velles, que serà dels queixals.
Un vol ser un bon animal, de vegades es queda amb la segona part.
Feliços els veïns que no conec.
Si vens les pedres, t’ompliràs de pols.
No ho tinc clar, hauré de parlar amb el sol.
Massa monstres no et portaran al paradís.
El cor es cansa, qui el sabrà consolar?
Tinc el cos per a patir i la ment per a viatjar.
Si voleu anar a cel, deixeu el cos a la consigna.
Tots ho troben malament, han oblidat la brúixola.
El món no és una injustícia, però la suporta prou bé.
La sort surt pel matí i gairebé mai sap tornar a casa.
Pare pagès i mare ofesa i set poemes més
14 Octubre, 2022 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Pare pagès i mare ofesa
Pare pagès i mare ofesa
perquè ningú li ha de fer cas,
voldria haver un matalàs,
llargues nits de lluna plena.
Quatre germans i gran paller
on no hi ha foc ni primavera,
el pitjor lloc per al darrer,
lluny d’escala, prop la finestra.
Pare pagès parla amb la vaca,
vol que li doni la dolça llet,
cada matí, quan va a munyir-la.
La mare, al foc, sento com crida,
aquest com riu, pica l’ullet,
amb els sis bols s’omple la taula.
Ha plogut
Avança tardor i l’arbre s’adorm,
les fulles porugues van perdent color,
el núvol espanta i s’amaga el sol,
quatre ocellets cerquen menja al bosc.
A casa el pagès, guanya l’enrenou,
el ruc desperta , espera la feina,
avui toca fer: anar a la verema
el tallar el raïm, enllestir el vi nou.
Avança tardor i l’escola és plena
amb joves aprenents a viure millor
i cercar fortuna en terres llunyanes.
Dalt de l’alturó veig les quatre banyes
de vaques que esperen trobar un bon mos
perquè ha plogut i l’herba és prou tendra.
Altre demà
En el reialme
dels nans perduts,
ens quedem, ben muts,
esperant els altres.
Som els humans:
petits, mediocres,
amb massa ogres
prou benestants.
Bastim batalles
que no hem de fer
ni hem de guanyar.
Altre demà,
porta a l’infern
i a les febrades.
Si he de ser ric
Si he de ser ric,
vull ésser jove,
vestit de pobre,
no haig cap amic.
Vull un palau
amb cent finestres:
netes, obertes,
plenes de pau.
Vull un jardí
amb quatre fonts
on ragi l’aigua.
Poseu-me taula
plena de flors
amb un bon vi.
Pensament antic
No hi ha paraules vanes
ni cobriment de cor,
diria que ho té tot
en noses prou estranyes.
Gran amant de mentider,
aprenent de deu mil homes,
com li agrada quedar bé
però li manquen les hores.
Quasi etern i fredolic,
ha despertat farà anys
d’un vell somni ben ferotge.
Voldria ésser un noble
mes s’acosten els paranys
d’un pensament quasi antic.
En el reialme immens
Suposo que ja saps
que, en una nau lleugera,
la mort és passatgera
i esbrina a cada cas.
En el reialme immens
on rau el cementiri
mai ha de mancar un ciri
ni roses ni clavells.
El dia de difunts
serà la festa grassa
on tots som convidats.
Els concos, els casats
i aquell de mala traça
qui pena com ningú.
Una formiga es queixava
A la vora del corriol,
una formiga es queixava:
Em trobo més que cansada
i, demanant, ningú em vol!
És la fulla massa gran
per a estirar-la ella sola,
el formiguer lluny es troba,
totes venen i se’n van.
Els plors de nostra heroïna
aplegaren fins al cel
i un bon àngel els sentí.
Arribat el nou matí,
li porta un polsim de mel
amb un retallet de figa.
Pobrissona ma marona
Pobrissona ma marona
no deixa de badallar,
a la platja, vol anar
per a banyar-se una estona.
Va casar-se un mes d’abril
amb un nuvi endreçat,
com li va eixir salat
va sofrir les dèries mil.
Pobrissona ma marona
qui, avui, està malalta
i no para de plorar.
Al bon Déu vol demanar
que la curi sense falta,
que li doni nova força.
Poemes curts (CIX)
14 Octubre, 2022 05:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sense casa
i sense rei,
massa gana
i poc verd,
l'ovella clama.
A la porta
del convent,
qui no toca
no se sent,
parlen alhora.
La campana
de la sort
com proclama
qui s'ha mort:
una altra ànima.
Mai demano
per a mi
ni proclamo
el meu destí:
empènyer el carro.
Com la lluna
esdevé
una bruixa
quan convé,
toquem fusta.
A la casa
del parent,
quan hi ha gana,
sobra gent,
després, els passa.
Quan demano
un xic de llum,
el meu iaio
posa fum,
ben sol em planyo.
Hi havia un temps,
potser llunyà,
on ser valents
i guerrejar
era anar fent.
A la porta del castell,
el cavaller com plorava,
no hi havia més consell
que raure, altra vegada,
fins al vespre, sense ell.
Mai demana
per a mi:
beure aigua
i plànyer el vi,
la haig per fada.
Si m'estimes,
et diré
que gaudir-me
no et convé,
ni cal que crides.
A la plaça
hi ha una font
on hi són
els qui encara
no saben per on.
Mentre passa
la tardor,
la carbassa
pren color,
s'engreixa massa.
En el cim
dels desvalguts,
els qui pensen
són sabuts,
de res, entenen.
Mai acabo
d'esmorzar
si hi ha deure
i he d'anar,
estimo el creure.
Si em demanes
per venir,
poso excuses
de glatir,
són més segures.
Com voldria
ser un ocell
i volar
com ho fa ell,
m'agradaria.
Per a viure
sense por,
cal ser ric
i haver de tot,
fins a pervindre.
Poques menges
a l'infern
amb vestit
de color verd,
ens manquen sempre.
O de dia
o de nit,
cal haver
prou apetit,
consell de metge.
Si m'estimes
de valent,
quan em crides
ni se sent,
són altres mides.
He dormit
vora del cep,
per si estic
amb molta set,
és un encert.
Epigrames (CIX)
14 Octubre, 2022 05:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la llarga guerra,
planyen els vençuts,
guanyen els sabuts
i tots van per terra.
Mare, on vols
deixar la bossa?,
ja no hi ha escola,
som al juliol.
No vindran demà
noves orenetes,
hi ha massa tempestes
per poder volar.
El cuc s'empatolla
en voler marxar,
no porta ni olla
ni sap on cuinar.
La formiga surt
del seu formiguer,
l'hivern és molt curt,
però ha molt fred.
En el vell camí,
a la primavera,
la rosella espera
que es faci la nit.
Manta alegries
nota el meu ruc
en trobar aixopluc
quan els llops el criden.
Per a ser
home de bé,
ser el primer
en no passar fred.
Ella, que és tan maca,
per què vol xisclar?,
ningú li demana,
no ho sé perquè ho fa.
Massa nits
per no dormir,
sento el glatir
profund del llit.
A la casa
del mai més,
el que passa
és quasi res.
Em dirà que em vol
quan em faci vell,
quan senti el flagell
de sentir-me llosc.
Amb quaranta
cavallers,
sempre guanya
qui no hi és.
Per començar
a veure món,
cal pujar
al pis segon.
Si amor volia
venir amb mi,
potser follia
diria: Sí!
A la casa
dels amics,
el temps passa
sense nits.
He de demanar
a la bona mossa
per si es vol casar
o, almenys, fer nosa.
Manta roses
al jardí,
al dematí,
veig com ploren.
Ni vull patge
ni remei,
sols demano
un xic de fe.
Les més nobles
intencions
no suporten
tants minyons.
Porta pressa
al dematí,
en ser al llit,
demana enveja.
Les contalles
del carrer
són amables
quan convé.
Per haver
més bona sort,
cal saber:
guanyar-ho tot.
Tard aplego
a dormir
si ensopego
un altre llit.