Pensaments festius (CXV)

01 Octubre, 2022 06:45
Publicat per jjroca, Pensaments festius

L’estimava tant que l’odiava massa.

Tinc prou anys per saber que són meus.

Ningú sap en quina ratlla em dormiré.

M’he cansat tant que ni em dol donar-ho a saber.

Les paraules van amb mi, però no em parlen.

Cap mar estima els seus mariners.

Només perdonaré el que ignoro.

No tinc altre pa que el que està cuit.

Morir-se és aprendre a passar gana sense deixar de somriure.

Cap pluja es fa de núvols lleugers.

El ric no té tants ulls per plorar.

El boig no suporta el pes dels pensaments.

És tan difícil com que una cadira es mulli el cap.

Parlava tan poc que es va morir.

No em queixo dels meus mals, ho faig dels que em regalen.

Estava trista perquè només tenia dos peus per portar sabates.

No he guanyat cap batalla ni conegut cap enemic.

Té tant diners que li han de guardar.

És més fàcil trobar arbres que caminants.

Mireu un ric, sempre li podreu trobar alguna cosa de profit.

No tinc enveja dels rics, només m’agraden els seus diners.

Una nit sense estrelles és un sermó sense fidels.

Cada tarda, es cruspeix el matí.

Quan respiro, l’aire ve a saludar-me.

Aprendre és tan bo, que em dol el que sé.

Un home és un llac que camina.

Escric sense pressa i aturo quan puc.

No vull més vent que el que m’adorm.

Cansar-se és tan bo que ho fan els rucs.

Escric menys del que parlo, penso menys del que crec.

No suporto ser gandul, m’agrada no fer res.

Estic provant de no parlar, necessito el títol de mut.

Com tenia altres pensaments, va haver de canviar de sabates.

Estic disgustat amb el veí, diu que se’n refia de mi.

No penso amb la mort, només amb el preu de l’enterrament.

He anat a les rebaixes, m’han penjat un cartell.

De petit volia ser gran, de gran, no.

Un nen pot tenir orelles de ruc, un ruc també.

Si deixes de treballar, busca un camí que et porti tard a casa.

Mitja vida cerques un lloc on anar, l’altra un lloc on no ser-hi.

Del dies de la setmana, per descansar, no en necessito cap.

Cada sogra porta una nora a dintre.

Les dones diuen que els homes són rucs, ells ni s’ho plantegen.

Déu volia repartir, el dimoni li va prendre les taules.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Es va fent el sentiment i set poemes més

01 Octubre, 2022 06:43
Publicat per jjroca, Poemes

Es va fent el sentiment


Vanitat de vanitats

com defuig l’enterrament,

soc pobre home conscient

de temences i maldats.

En una cursa feixuga,

he passat mesos i dies,

em fan penes les formigues

quan lluiten amb vella eruga.

Es va fent el sentiment

entre penes i derrotes

travessant els mons estranys.

En el passar d’aquests anys

he descoberts grans tanoques

qui gaudien de valent.


Amb grans orelles de ruc


Les mancances de nostramo

les he de trobar feinejant,

massa arada i feina gran

per a aprendre mentre planyes.

En el món de la incertesa,

he après a no guanyar

com es fa d’un gran menjar

amb un cabàs ple d’userda.

Amb grans orelles de ruc

i un gran cap ple d’enginy

enceto un gran llaurar.

Quan el sol em vol cremar,

li comento que vull nit,

com ell es queda ben mut.


Enceto l’encís


A la tarda plana,

enceto l’encís,

prop del paradís

on res em fa falta.

Haig les orenetes

xisclant per un cel,

un conco prou vell

que fuig de les festes.

Dessota d’un arbre,

encetem conversa

dilluns i dijous.

Com hem de ser tous,

parlem de la guerra

amb somriure ample.


Un monstre dormia


Un monstre dormia,

abans de les nou,

sense feina ni sou

passava la vida.

Menjava com cal

un cop per setmana,

havia una casa

amb un foc pairal.

Un dia, el bon rei

va foragitar-lo

i, trist, se’n va anar.

Cansat de plorar,

per no trobar amo,

va acabar sent lleig.


Ella avança tota ufana


Una mosca tafanera,

damunt de la taula estant,

em comenta que, sent gran,

no he de guanyar en cap guerra.

Ella avança, tota ufana,

en trobar un plat ben dolç,

com no ha estat convidada,

gairebé li he dit de tot.

Una mosca tafanera

diu que vol passar la nit

a la voreta del bosc.

Prou sovint, en fer-se fosc,

haurà de trobar el seu occit

quan l’empaita l’oreneta.


Gojos d’una vida


Són les festes del pagès:

Matinar i no fer res!

Anar a veure oliveres

tot pensant en el guanyar,

els dissabtes, anar a somiar

dessota de les estrelles.

Els diumenges, és la missa

i, després, a fer el vermut,

per dinar, vol peix amb suc

i un bon tros de llonganissa.

Prendre, més tard, un cafè

i començar la partida,

són els gojos de la vida

que van passant sense més.


Cal prendre el xerrac


Manta fulles de la plaça

van prenent el color groc,

a les vuit, es va fent fosc

i hom demana ser a la casa.

Demà, cal prendre el xerrac,

convertir la branca en llenya,

dos joves van a la grenya,

poc que sé qui ha de guanyar.

La verema ha estat minsa,

el trepitjar complaent,

és el trull qui va creixent

quan el most va prenent vida.

Com va la lluita endavant

esperant el foc pairal.


He de triar un bon lloc


Sense pressa ni atuell,

endevino que em faig vell.

Com va minvant l’escomesa

i es panseixen els amics,

he perdut grans enemics

han de ser en altra festa.

De sa casa al cementiri,

aturant-se a l’església,

com la mort es manifesta

sense por ni prejudici.

He de triar un bon lloc,

si potser de cul al vent,

aniré a l’ajuntament,

vull pagar-ho a poc a poc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CVIII)

01 Octubre, 2022 06:40
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan em trobo

amb el ric,

és quan provo

de ser amic,

no milloro.


Cantava el pagès

en entrar a la quadra,

comprà un mul vell

per fer passejada,

el gaudi és per ell.


No pregunto

a la sort

per si mudo

i estic mort,

així, curo.


A la casa

del gegant,

mengen pa,

però del gran,

els agrada.


Com diria

l'amic ruc:

Ho sabia

que estic mut!,

ho entenia.


Quan el núvol

va a la mar,

diu el sol

que és molt pesat

i un xic brètol.


Com demano

anar a menjar

i proclamo

que ho tinc clar,

és quan mano.


Una mossa

pel carrer

com s'escola

i queda bé,

és molt senyora.


Porta el vent,

ben enfadat,

ser conscient,

no prendre part

ni ésser rabent.


Massa hores

del matí

venen totes

perquè sí,

són prou toves.


Per a fer-se un núvol,

maco i bonic,

cal haver un amic

ben valent i guenyo,

no sé perquè ho dic.


Han pujat al cel

la mar i les ones

amb les ganes poques,

la calor les pren,

després cauran gotes.


En el cel, plorava

el núvol més vell,

sant Pere el manava,

no estava per ell,

llavors, s'enfadava.


A la casa,

hi ha enrenou,

a la plaça,

era el bou,

ara, a la quadra.


Sense ganes

ni vestit,

les germanes

per la nit

somien plegades.


A cavall

de la dissort,

com l'estrall

esdevé mort,

és el topall.


No crida

el rellotge

anant per la vida,

ha perdut coratge,

li falla la pila.


El gegant dormia

a la serralada

ni coixí havia,

feia mala cara

en ser a la fatiga.


En el rostre

dels pastors,

veig el monstre:

maleït llop,

mai serà nostre.


Quan a l'era

es tomba el blat,

la mestressa

vol sa part,

és llaminera.


No volia

per dormir

l'alegria

del nou llit,

no hi cabia.


Els ocells se'n van,

van a casa seva,

allí, han de trobar

l'escalfor primera,

aquí, ja no n'hi ha.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CVIII)

01 Octubre, 2022 06:30
Publicat per jjroca, Epigrames



Sabíeu que el vent
parla amb les fulles
perquè són porugues
i ningú les sent.

Als tres Reis demano:
un sac de carbó,
del dur, del millor,
perquè he de cremar-lo.

En el regne dels cecs,
el dia acaba
quan no es pot més
i el cos es relaxa.

Poseu diners
a la cistella,
si en poseu més
ni ella es queixa.

La més noble
de les sorts,
si hi ha ordre,
ho té tot.

He de demanar 
al petit dels déus
que em deixi anar
per a veure si ho crec.

Massa fantasies,
vanes il·lusions,
la resta són pous
on cauen els dies.

Una nit dormia
sense cap coixí,
així vaig eixir
prop de la follia.

És quan plou
que sento el sol 
com li dol 
llevar-se d'hora.

Haig menja
per passar el dia 
i la resta
em fa cobdícia.

Una vella vella,
a la plaça estant,
pel matí, es queixa,
al vespre, no tant.

Sentinella 
de l'avern
com es perd
entre tenebra.

Una dona jove
demana per mi,
deu saber que així
em tornaré pobre.

Porto penes
a l'engròs
i les meves
mai hi són.

Si manar volies,
pots venir amb mi,
la meitat dels dies
et diré que sí.

Quan mon ase
es torna ruc,
fa un remuc
i vol que parle.

Quaranta nits
a la finestra,
passa l'estiu,
passa i delera.

Mariner,
dalt del llagut,
has perdut
ser mentider?

Van venir amics
a cercar un tresor,
ara, seran rics,
els perdré de cop.

Mireu: si és bonica
i vol parlar amb mi,
de segur que sí,
que perd una mica.

Les rialles
de la nit
són febrades
pel matí.

He d'aconseguir,
en ben poquets dies,
haver alegries
i no fer patir.

Viuen els monstres
al meu jardí,
entre les roses,
parlen de mi.


Mai demano
anar a la font
si ve l'amo
i no sé d'on.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs