He de callar i set poemes més
23 Juny, 2022 06:27
Publicat per jjroca,
Poemes
He de callar
Essent pobre i entossudit
en viatjar a la lluna,
em queixaré de l’escuma,
de la mar i de l’oblit.
Poques llums per encertar
on ens portarà la vida,
haig la febre amanida
per si el llop em ve a cercar.
He de guanyar un tros de pa
on allitar una sardina
o una negra botifarra.
Perdre poc, gens que m’agrada
i m’enfado amb la veïna
perquè diu que he de callar.
Enllestint i procurant
L’aventura de saber
precisa la cuina encesa,
una menja a la nevera,
un desig mig barroer.
Avançar en nou hivern,
aplegar a la primavera,
encetar la gran bestreta
de lliurar-se al no poder.
Tot i així, anar endavant
entre valls clares i fosques
per a aplegar a nostra casa.
Som els fruits de la nissaga
qui lluitava, amb les mosques,
enllestint i procurant.
En una part del corriol
En una part del corriol,
he vist formigues airoses,
van viatjant, sense noses,
al dessota del gran sol.
Les papallones volant,
les flors enmig de les festes,
poncelles a les finestres
tot i l’amor esperant.
En una part del corriol,
dues pedres com raonen
sense deixar de mirar.
L’oreneta, en el passar,
gairebé ni deixa ombres,
ha pressa de fer el bressol.
El bon drac ens ha deixat
El bon drac ens ha deixat
mig ferit i avergonyit,
ha un somni espaordit
tot fugint de l’ample prat.
En el bosc, ha de trobar:
noves forces i encanteri,
el seu posat s’ha fet tebi,
ni ha ganes de lluitar.
El bon drac ens ha deixat:
decebut, sense il·lusió,
ben lluny de la mort propera.
No vol regne ni bandera
ni un cavallet de cartró
que li recordi el passat.
Vella barca i temporal
Vella barca i temporal,
com la mar gronxa que gronxa,
en el port, no hi ha revolta
de peixos ni d’aviram.
Els pescadors, pocs diners,
amb les il·lusions perdudes,
les dones voldrien mudes
en aplegar al tombar el mes.
El cel sembla davallar
i el vent infla la vela,
la barca ni pot, quequeja,
terra endins voldria anar.
Però el temporal decau
quan l’angoixa encara rau.
Primavera és gran encís
A la festa de les flors,
han convidat les abelles,
vindran totes per parelles,
guiades per les olors.
Primavera és gran encís,
les marietes rodolen,
de menja, segur que en troben
en aplegar al paradís.
Un cuc més llaminer
com recerca fulles tendres
en un arbre eixerit.
Potser convida l’amic
per a eixir de les tenebres
tan fosques de l’ample hivern.
Al barri de solitud
Al barri de solitud
ni les ombres són eternes,
van fugint quan les lluernes
grimpen, totes, més amunt.
Com nostramo s’ha fet vell
cerca una pobra cadira:
callada, ben amanida
per a servir d’escambell.
Al barri de solitud,
s’encallen els nous desitjos
fins a l’hora de sopar.
La mestressa ho té clar:
Sense festes ni anissos,
cal preservar la virtut!
Era un poble
Era un poble, que us diré,
cansat de ses hores baixes,
quatre pagesos, vuit caixes,
de menjar, ni mal ni bé.
A la missa, només dones,
els seus homes al cafè,
poques cartes, mala fe
i pagaven els tanoques.
En cada hort, voltava el ruc
una sínia dissortada,
mentre creixien les plantes.
Les diumenges amb sabates,
al cine, amb bona cara,
lluita amarga els dilluns.