Pensaments festius (CVI)
14 Juny, 2022 06:05
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Com estava empipat amb la dona, suportava millor la calor.
Estic aprenent a ser home, de moment encara no penso.
Si Déu no volia que treballés, m'hauria amagat la feina.
No sé si sóc un número, el faig o el suporto.
He estat pensant, m'hauré de confessar?
Com he de confessar-me, m'afanyaré a fer pecats.
Déu és el meu pare, potser Ell no ho sap?
Tinc una crisi de valors, no jugaré més a la borsa.
Em vaig enamorar tant, que vaig passar sense ella.
Si he d'anar a l'infern, necessitaré un pot de crema.
El mossèn predica el cel, potser haurà d'anar-hi d'hora?
El gos lladra, té por que el confongui amb algú.
La intel·ligència és massa tímida per eixir.
Si heu de pensar, feu-ho abans de morir.
L'important és el resultat de la darrera guerra.
He tingut més dies de por que de pena.
M'estimo el cos, encara que no li regali flors.
Com puc ser gandul i comentar-li al meu cor.
Els carrers són les sobres de les cases.
Almenys, poseu-me un entrepà dintre el taüt.
Em va prometre el cel i em va prendre la casa.
Sempre he estat l'ombra del meu cos.
No vull ser pobre, però m'empenyen.
El miracle més antic és la paciència de Déu.
Volia un miracle, però només la van operar.
Sé on tinc el cap, però no el que pensa.
Vaig trobar un home segur de si mateix, s'havia mort.
Si Déu creu que em salvaré és que és molt optimista.
No tinc por de morir-me, ni em fa massa goig.
Puc creure amb el demà, també ho vaig fer amb la democràcia.
No tinc opinió pròpia, almenys reconeguda.
Creu amb la bellesa interior, se li acaben els pretendents.
És un ric penedit, també és poc espavilat.
Per què anem al cel si tenim dos peus?
Ella volia una casa, li he comprat una clau.
És molt estúpid, no hi ha manera d'ensarronar-lo.
Em van regalar un ruc, ara ja no raono sol.
És un bon home, continua sent més pobre que jo.
No us puc deixar els diners, m'enyorarien massa.
Estic aprenent a ser sord, vaig pel tercer silenci.
Ha estat un plaer veure-us, ja el puc perdre.
Tinc una vida ensopida, no desitjo deixar-la.
Un somni és un camí sense aturada.
L'esperança és la solitud d'una via sense tren.
A la sínia, plora el ruc i set poemes més
14 Juny, 2022 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
A la sínia, plora el ruc
A la sínia, plora el ruc
en sentir com brolla l’aigua,
com demana trobar pausa
quan li aplega el son perdut.
A la sínia, dóna tombs
sense contar-los pas massa,
com es queixa a cada passa
per no albirar un altre món.
A la sínia, hi ha un cargol,
ben endinsat a la closca,
qui demana menjar verd.
La pluja falsa fineix
i treu el tel de la porta
per a veure si fa sol.
Estimar en desmesura
Estimada del meu cor
quan apleguem a les fosques
haurem d’encendre les torxes
i asseure’ns prop del foc.
Primavera ha arribat,
però la neu l’acompanya,
en el prat, s’adorm l’aranya
tot pensant que arriba tard.
Estimada en desmesura
no haig més plata per donar
puix la resta és emprada.
Et diria que m’agrada
prendre el llit per a estimar
fins que creixi la cordura.
Una pau eterna
A la casa de ponent,
he posat la poca feina,
com fa temps que no haig eina
plego prompte i vaig fent.
Els altres fruiten com jo
d’una pau diria eterna,
és una existència lleugera
quasi posada en el joc.
No parlem ni ens barallem
per haver mars de diners
i recollir la collita.
Hi ha un ésser qui predica,
però no l’escolten gens,
tot i així, quasi avancem.
Un xic entremaliat
Essent un xic entremaliat,
robo les peres de l’hort,
em menjo els albercocs
i cireres a grapats.
El pagès em persegueix,
m’empaita, em diu de tot,
com ja estic un xic més sord
quasi ric quan, vell, el veig.
Em pregunta per ma casa,
qui és, de fet, mon pare
o si haig un avi gran.
Corro més, ja no sé quant,
i, en aplegar al gros arbre,
m’amago a dalt la branca.
Aprendre del bé
Aprendre del bé
i passar a estones,
són les noves proves
amables del ser.
Anar cap avant
per a mirar enrere,
córrer com un llebre
si van empaitant.
En aplegar a vell,
cercar bon caliu
en cambra petita.
Pertànyer a l’estima
amable del niu
on sentir-se rei.
El núvol creix
El núvol creix i el vent el porta,
amb un xic de pressa, al cim del Montsià,
és allí quan passa que es posa a plorar
en deixar la mar tan maca i marona.
No sabré quin déu governa Natura
ni la voluntat posada en obrar,
és la pertinença al voler agradar
qui el fa servent quan el cel procura.
El núvol creix i el vent li demana
que no es queixi tant i es deixi anar
per a viatjar a terres llunyanes.
Però un seguit de forces estranyes
li demanen prompte el gran aturar,
és així, en el punt, on el terra es banya.
Els pagesos
Els pagesos són així:
Malparlats i bons amics!
Assumeixen que eixir d’hora
és complicat i agradós,
junyir el matxo, cridar el gos
i dir adéu-siau a la dona.
Anar al tros com cada dia
amb estris i bon menjar:
dos ous, tomata, sardina.
Arribar com qui endevina
que hauria de treballar
sense pena ni alegria.
I, al capvespre, ja se sap:
Tornar a casa sense esclat!
He de lluir amb la pena
He de lluir amb la pena
i les ganes d’arribar,
el viatge curt i clar,
ser, al capvespre, a casa seva.
He trobat les melangies
a la vora del camí,
totes eren amanides
per a burlar-se de mi.
Molta son i poc negoci
van passant pel meu carrer
i, a la plaça, fan estada.
Mentiria altra vegada
si hagués guany en saber
on em trobarà el nou soci.
Poemes curts (CI)
14 Juny, 2022 05:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la pensa és nova
i, avui, vol pouar,
el poal és car
i no és massa cosa,
fa de mal llençar.
Mai demano
per a mi
ser cap amo
i haver de dir:
el poc que guanyo.
A la casa
de ponent,
manca gana
i sobra gent
fent mala cara.
Com demanaria,
si l'amor volgués,
sentir la follia,
perdre, a cada mes,
rajolins de vida.
M'agrada volar,
segut, a l'estança
per a anar a la dansa
de moure aquest braç
quan el cap li mana.
Mai voldria
anar a la mar
quan em parla
de la follia,
del gran gronxar.
Mariner,
sense taverna,
com enceta,
pel carrer,
sons de feblesa.
Recordo la tarda
captiva del bosc
parlant amb la fada
d'un reialme fosc
on tot encantava.
Les hores perdudes
no tenen ni son
ni es mantenen mudes
quan els vent les mou,
són massa porugues.
És la lluna qui s'espera
quan demano anar a dormir,
parla poc, és mentidera
i m'enganya perquè sí,
és després quan riu planera.
Hauré de morir
una altra vegada,
morir tant m'agrada
que ploro, a mitja nit,
per si aplega i passa.
Amb tres menges,
quatre flors,
com et demano paciència,
el festejar és una ciència
mai donada a l'amor.
Quan segava el blat,
deia la rosella:
Essent tan vermella,
haig enamorat!
El pagès vol menja.
M'agradaria oblidar
l'escalfor del llit,
el clam de la nit
quan ignora on va,
no sé perquè ho fa.
Quan la llarga agonia
va prenent les flors,
com recordo la bonior,
la bellesa d'aquell dia,
poc després, haig mal de cor.
Hauré de saber
si l'amor primer,
a l'era, m'espera,
haig una promesa,
però no ho sé ben bé.
Porteu-me al morir
sense massa pressa,
haig la cuina encesa
i un lluç per fregir,
la mort riu i espera.
No hi ha cases per buidar
ni secrets inabastables,
els vellets van marxar
sense prendre aigua ni aire,
la resta la van deixar.
L'escalfor del foc,
aquell foc quan crema,
prompte la verema
vestida de most
riurà mentre pena.
El desert comença
al darrer carrer,
mai ho pogué ser
d'una altra manera
al poble sever.
Epigrames (CI)
14 Juny, 2022 05:49
Publicat per jjroca,
Epigrames
A meitat gener,
quan el fred és viu,
em sento lleuger,
captaire i aspriu.
Si l'amor demana
que vagi a dormir,
li diré que sí,
que dormir m'agrada.
L'aranya portava
tela per donar,
no se'n sap estar,
però fila amb calma.
Manta cartes,
sense amor,
van per taules
ferint cors.
Al portal, no hi és
el bon rabadà,
espera el demà,
vol dormir un xic més.
Quan la lluna parla
i escriu el camí,
sento com esclata
i voldria eixir.
No hi ha somnis
ni enrenous
si els dimonis
ixen bons.
Es farà saber
que la dona creix
i cerca volers
quan li deixa el rei.
En el caminoi,
parlen les formigues
d'un estiu cofoi
amb poques espigues.
Quan la jove
va al mercat,
porta un cove
i un esclat.
Si fa sol
i ampla nit,
cal sortir
i tornar tost.
Els dos abellots
rondant pel coixí
em demanen si
faré estirabots.
Estimat amic
a l'hora primera
tinc la cuina encesa
per si cal fregir.
Els captaires
d'il·lusió
cerquen l'aire
sense por.
En una temença
vivia el meu cor,
com es manifesta:
esglaiat del tot.
Trenta riures,
a la font,
són ben lliures
de fer un plor.
Quan estigui
mariner:
menjar bé,
dormir qui pugui.
En el regne
de les flors,
els falciots
volen aprendre.
I la núvia
prou bonica,
més bé rica,
sense angúnia.
Et caldrà saber,
estimat veí,
que l'amor sencer
mai viurà aquí.
A les flors demano,
ho faig de bon cor,
que quan vingui l'amo
no s'apagui el foc.
Per a ser
bon pecador
és menester:
el beure a doll.
En mon equipatge
no porto cançons
puix el meu viatge
va per altres llocs.
En el centre
de la ment,
em cal rebre
i ser conscient.