Pensaments festius (CV)
01 Juny, 2022 10:24
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He comprat un cotxe potent, almenys tindré maldecap.
Déu ha posat moltes estrelles, però el cel encara és fosc.
Déu té problemes per falta de vanitat.
Aprendre és més fàcil que trobar lloc on desar-ho.
No tinguis por d'anar al cel, allí no trobaràs ningú.
Tots estem allí on ens han deixat els déus.
No penseu amb mi, no m'agraden les línies ocupades.
El millor de ser mestre és que no plores si no aprens.
Tinc sort, un sol enemic m'ocupa tot el dia.
Procuro parlar poc, estic tip de no dir res.
No voldria espantar-vos, però necessito sortir de casa.
Per què em voleu salvar? No sabeu que us puc prendre el lloc.
Estic aprenent a viure, només porto cinquanta anys.
He provat d'anar-me'n, però no em puc deixar.
Jesús té la casa gran, però sol viure dalt d'una creu.
Sé escollir molt bé, mai em toca la loteria.
Diu que té calor; segurament, s'ha comprat un termòmetre.
Tinc una porta poc espavilada, no em reconeix sense clau.
Vaig provar de comprar-me un gos; ara, és més intel·ligent que jo.
La vida només és un problema de forces.
He aprés dels avis a provar de viure molt temps.
Tinc bona sort, encara em deixen tenir deutes.
A quaranta graus, més val ser dropo.
No compris aquest llibre, ofereix-te‘l.
Traieu -li l'olfacte a un home i començarà a ser déu.
Va venir la mort a veure'm i no es va quedar a sopar.
Les dones estan intentant posar-li un llaç a la lluna.
Mirant com va el món, les dones han decidit aprendre a nedar.
Només necessito dormir i ja estic de festa.
M'estimava tant que volia entrar en el meu somni.
Si ella s'emborratxa, qui em portarà a casa?
He decidit ampliar la casa, ja no em puc amagar.
Les dones volen llibertat, però que les portin al ball.
És una amant perfecta, mai la trobareu a casa.
Em posaria a festejar si fos més difícil.
Vaig provar de comprar-me sol una camisa, no ho he tornat a intentar.
Déu anava creant el món fins que una dona es posà enmig.
Abans de contar-li una mentida, provaré de contar-me-la a mi.
Les dones tenen les idees clares fins que comencen a decorar-les.
El cel és la pau dels fadrins.
Ho vendré car perquè no serveix per a res.
He provat d'enganyar el meu estómac dient-li que sóc un déu.
Per governar aquest cos em sobra la meitat del cervell.
Si Déu ens estimés, faria les hores més curtes.
Sóc una animeta i set poemes més
01 Juny, 2022 10:21
Publicat per jjroca,
Poemes
Sóc una animeta
Us faré saber,
amics del corriol,
que, quan surt el sol,
em troba despert.
Sóc una animeta
qui pensa ben poc,
de l’herba faig mos
i visc prou discreta.
Parlo amb la formiga
del meu avenir
i riem plegades.
Amb poques pensades,
me’n vaig a dormir
fins que la gana crida.
Buscant enemic
Buscant enemic,
l’he anat a cercar,
prou de la mar,
en un poble antic.
Les quatre velletes,
segudes al sol,
pensen com l’amor
fugí de puntetes.
Buscant enemic,
recorro parets
i cerco finestres.
Poques malifetes
em faran saber
que mai seré ric.
Aplega el malviure
Aplega el malviure
lluny del gran condol,
com em trobo sol
amb ganes d’escriure.
Ploma i paper,
em poso al viatge,
haig per equipatge:
dèries de saber.
Ratlla rere ratlla,
avança l’escrit
per noves senderes.
Poseu-me les penses,
prou a ran del pit,
per a fer troballa.
Així ho sento
Comento, ho he dir,
que, si el núvol passa,
espero que arribi a casa
per retrobar-se amb el llit.
Les herbes, del camp veí,
són més altes i joioses,
es barallen amb les roses,
malparlen del romaní.
La Natura, ja se sap,
és una guerra ferrenya,
qui la fa amb espardenya
aplega al maldecap.
Així ho sento, així ho dic
i ho poso per escrit.
Al desert dels nouvinguts
Al desert dels nouvinguts,
menjaran pa i carbassa,
per a postres, una tassa
de paraules sense embuts.
Si és pobre, li anirà bé
estalviar els comentaris,
però si és ric o notari
ben prompte el perdonaré.
Al desert dels nouvinguts,
s’alcen a hora primera
perquè toca el treballar.
Ai mare, no hi vull anar,
cerca’m una altra drecera
per si em toca viatjar.
Presidint des de l’alçada
Somio, sense neguit,
puix he trobat nova estrella,
allí, seré rei o reina,
esposa rica o marit.
Havent deixat vella vida,
ara, dormo a cor què vols,
ni plantaré més fesols
ni menjaré l’amanida.
Presidint des de l’alçada
quasi tot m’estarà bé
i regnaré dels meus gojos.
En un regne sense bojos,
he de dir com em convé
fer la primera volada.
Entra la nit
A les golfes de la casa,
he trobat un llibre vell,
ben esgroguit de paper,
esperant fer la contalla.
A la voreta del foc,
mentre crema l’olivera,
vaig avançant per la lletra
bé de gust o a contracor.
És un viatge planer
entre rius, camins i pobles,
hi trobo pelats i nobles,
algun pobre menjant verd.
Passo el full, entra la nit
i ens disposem a dormir.
Primavera viu al camp
Primavera viu al camp
i jo sojorno a la casa,
com em conta, de passada,
que l’hivern surt del combat.
Les formigues fan corriol,
les abelles porten pressa,
a l’abeller, nova reina
vol pondre de sol a sol.
Primavera viu a plaça,
al tancat d’un vell jardí
entre el lliri i la rosa.
La rosella, que no hi toca,
vol canviar-se en gessamí
i fa, a tots, la gara-gara.
Poemes curts (C)
01 Juny, 2022 10:19
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com podré saber
que si l'amor passa
és que no convé
saber on proclama:
Un dia vindré!
No hi ha cases
sense seny
ni fiblades,
sense renys,
esberlades.
Amb les roses
del jardí,
van les mosses
enllestint
quatre tanoques.
Amb la força
dels valents,
mengem d'hora
abans del fred,
tardor s'acosta.
A la sínia,
plora el ruc,
el planyia,
però no puc,
no és el meu guia.
El capità Bartomeu
menja poc i no del seu,
quan aplega a la taverna,
qui no fuig, sofreix la queixa,
cadascú porta sa creu.
No voldria
altra sort
que aplegar
a la bona mort
sense cobdícia.
He demanat
a l'amic:
Menjar tard
sense glatir!,
de segur que ho sap.
Quan aplegui
un xic de son,
que em segresti
a l'altre món,
al món del pou.
Des de bon matí,
la formiga crida:
Vull anar a dormir!,
deu ser mala vida,
no se'n pot eixir.
Com les ombres de la por
s'endinsen pel fumeral,
sense saber que, en el foc,
mai trobaran vent de dalt
ni tempestes ni ocasió.
Estimada lluna,
des de mon coixí,
cerco aquella engruna
que em deixi una nit
més callada i bruna.
És quan plou que ballo sol
i endevino, una a una,
les converses de bressol
mentre somiava amb la lluna,
però em despertava el sol.
Haig per demanar,
al bon déu del vent,
que em deixi anar
on no hi ha res més
que mar on viatjar.
Les cansades barques
dormen tot gronxant
al cel demanant
que vinguin les falles
si, després, se'n van.
Com m'agradaria
anar a la font
per veure si hi són:
el seny i la ràbia,
guanyen a tothom.
En el regne dels cansats,
no hi ha promeses,
les he trobat ben esteses
en el cim dels condemnats,
és on són sempre.
Les sobtades alegries
no vénen més,
sembla que no hi ha interès
en el pas rabent dels dies
a la casa del pagès.
La mula em contava,
en el seu anar,
que haurà de llaurar,
però no li agrada,
voldria marxar.
Les comandes van al vent
a parar casa,
quan la primera s'enfada
la segona ni la sent,
porta recança.
Epigrames (C)
01 Juny, 2022 10:13
Publicat per jjroca,
Epigrames
Pel caminoi
que porta al castell,
pujo ben cofoi
en ser a l'hivern.
Una jove
diu que porta
la resposta
dintre el cove.
Si l'amor primer
em ve a visitar,
dieu-li que hi ha
tot un món sencer.
Mil dimonis
per a mi,
els més bornis
per glatir.
La mula jove,
en veure el pagès,
li dirà que és
el més ric i noble.
Posaré al cistell,
per anar a la plaça,
les ganes, la traça,
el petit farcell.
La més minsa
de les flors,
en ser a missa,
ho vol tot.
Poseu-me la rosa
ben endins del cor,
allí, no fa nosa
ni escolta remors.
En el vent, la pluja
parla d'enrenou,
escolta la bruixa
com parla del sol.
Bon amic, el sol
no porta mai pressa
ni parla ni es queixa
del seu minso sou.
Per a ser tafaner
cal ser trapella,
com no podia ser,
vaig anant d'esma.
A la casa vella,
quan ve el gran hivern,
s'obre la finestra
per si entra el fred.
Sóc captaire
i somiador,
passo d'aire
i no el vull tot.
Na Maria demanava
que es volia casar amb mi
com no vaig dir-li que sí
quan em veu: calla i s'enfada.
Amb quaranta joves
i un crostó de pa,
mengem quatre hores,
a cops, fins demà.
Em plau el son
quan aplega a casa
i parla, amb la fada,
al peu del bressol.
A la casa
del pagès,
qui no es cansa
no diu res.
Manta pedres
al coixí
estan fetes
per a glatir.
A la rosa,
parla el vent
i es mostra
tal com és.
Quan la lluna
va al Montsià,
es torna muda
mirant la mar.
Les cases llunyanes
fan de bon manar,
són netes i maques,
fàcils de pagar.
En haver
tan bona sort,
faig saber
que resto mort.
Quan la feina
em ve a buscar,
és quan l'eina
fa el que fa.
He comprat entrada
per tal de somiar,
passo bona estada
sense badallar.