Calla i mira i set poemes més
02 Juliol, 2021 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Calla i mira
Una tarda, una nit
i un somni endarrerit.
Nostre heroi no ha fortuna
ni esperança en el fruitar,
avui, el deixaré anar
per si vol guanyar una engruna.
Massa son i poc diner
avancen per la contrada,
és beure el que li agrada,
amples hores de cafè.
Allí, es queixa, sospira,
emprendrà les cent batalles,
passa el temps de les baralles,
quan es cansa, calla i mira.
Li comento al gripau
Li comento al gripau
si vol fer-se una casa,
em contesta com li agrada
mantenir només un cau.
Amb una fulla de col,
com espera meravella,
per a ell, haver estrella
és gaudir d’un ample doll.
Li comento al gripau
com la vida és encisera
i senzilla per als pobres.
Massa hores són mediocres
i obliden que la dolcesa
és un lloc on trobar pau.
Caminant del vell camí
Caminant del vell camí,
sense grenya ni espardenya,
vaig a lloms de la somera
qui mai es queixa de mi.
Haig desig de veure el mar
al bell mig de les muntanyes,
com frueixo a les albades
quan el sol vol viatjar.
Caminant del vell camí,
sense pressa ni enrenou,
com avanço cap al cim.
Amb les eines, que avui tinc,
hauré de guanyar un bon sou
per somiar tota la nit.
El monstre de la saviesa
He trobat, en un desert,
el monstre de la saviesa,
esperava una poncella,
una mossa amb el seny verd.
Volia posar-li, de grat,
una pensada galana,
ja portava una setmana
i, quasi, ho havia oblidat.
És un monstre, de tres caps,
qui pregona dolça pau
quan, algú, passa i aprèn.
Si se n’oblida, s’ofèn
i vol tornar-se’n on rau
el palau del pensament.
Nova primavera
Em comenta el caragol,
en una tarda lleugera,
que la pluja és passatgera
i, algun dia, vindrà el sol.
Les fulles han de ser a punt,
verdes, tendres, eixerides,
n’hi haurà de totes mides
amb bona olor i bon gust.
Sembla nou el caminoi,
ben formosa l’albereda
i ben florits els indrets.
Qui no es troba satisfet
d’aquesta nova primavera
qui avança a poc a poc?
De temences i volers
De temences i volers,
de segur, que n’anem plens.
Em llevo de bon matí
per a enfilar el migdia,
ho faré, sense cobdícia,
a la vora del glatir.
He procurat ser fidel
a homes inconeguts,
a cavalls, corders i rucs
qui dormen al meu carrer.
De bon matí, ens saludem
desitjant-nos passar el dia,
la pena aplega eixerida
tan bon punt ens acostem.
Prenyats de boirina
Aprenent a ser pagès,
treballar sense alegria,
vaig tombant els camps i vida
darrere d’un ruc valent.
Ens llevem a trenc d’albada
quan el sol demana eixir,
prenem la menja, el vi,
el carro portant l’arada.
A la finca, farem foc
per torrar pa i sardina
i una ceba de les tendres.
De dilluns fins al divendres,
anem prenyats de boirina
qui s’esvaeix al record.
La vida esdevé
No clou el vent ni calma la tempesta,
sento, en el cor, un batec pausat,
potser diré que estic cansat
de moure branques mentre el sol crema.
La primavera ha fet un punt i a part,
el déu Èol diu que ha estat de pena,
els mariners, tancats a la taverna,
parlen del seny i el disbarat.
No clou el vent i un ocellet tremola
sortint de l’ou per ésser tafaner,
la mare cerca la menja amb poca fe.
He oblidat com la vida esdevé,
amb uns tons grisos, captiva de poder
on trobarà la joia de la porta.
Pensaments festius (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 05:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tinc tants pocs desitjos que no vull res més.
La meva vida és tan dolça que ja no compro sucre.
He decidit ser un arbre, necessito terra i aigua.
Jugo amb els meus fantasmes i sempre guanyo.
Li he demanat a Déu una mica de por, no me'n quedava gens.
Sóc tan intel·ligent que busco problemes, però no en trobo.
He après a llegir perquè ho tenia massa clar.
No perdo temps festejant, perdo temps empaitant-les.
Li he retornat a Déu: l'àngel de la guarda.
Sóc l'alcalde i busco algú que em critiqui.
M'he menjat el temps i m'ha fet profit.
Busco un dimoni que m'ensenyi a pecar.
Estic tip de què l'amo m'apugi el jornal.
He comprat un cotxe i es neteja sol.
A l'infern, deixaran entrar els dies crus de l' hivern.
He fet esperar a Déu, no s'ha enfadat gens.
La dona m'estima tant que ni em vol veure.
He estat en sis cases i no he fet nosa en cap.
El millor del mal és que ve sense pagar.
És una pena que la nit arribi sense cridar-la.
En un dia, caben hores de tots colors.
Si plou massa, igual el sol s'avorreix.
Podria ser més intel·ligent, però em tindrien enveja.
Tinc un enemic i em fa una ràbia.
Quan vaig arribar al món ja havien tancat l'infern.
He perdut la guerra, sortiré a buscar-la.
Em va dir sí i de poc que no surto volant.
He comprat un llibre i ara ..., què faig?
Menys mal que va arribar el dimoni, de poc que no me'n surto.
Cerco la gràcia de Déu, però que no em faci mal.
Déu digué: Dona-ho a un desconegut!, i m'ho vaig donar.
He quedat amb Déu que dejunaré a mitja nit.
M'han ofert el cel i els he donat les gràcies.
He sortit de casa, ara, visc a l'altre món.
Totes eren boniques, la meva era de veritat.
He estat pensant, prompte tindré un problema.
El millor de ser jove és que tot pot canviar.
Vaig tenir una idea, vaig tenir que treure-la de casa.
Un minut dolent equival a cent anys de penitència.
Evito els pecats, el cos no està fet per a gaudir tant.
A l'infern, estan canviant calderes velles per microones.
Déu m'escolta, però ara té massa feina.
M'estima molt, ja ni ho noto.
Per anar al cel, heu de deixar els diners a la terra.
Poemes curts (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 04:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el regne
de la sort,
cada vespre
és un tresor,
fa de mal vendre.
Potser he demanat,
al millor dimoni,
que em deixi, m'ajorni
fins a l'endemà,
em dirà que ho provi.
En el regne
de les flors
no hi ha setge
ni hi ha por,
només créixer.
Els pastors
cerquen l'estrella,
els somiadors,
de bona mena,
vénen tots.
En els alturons,
on la neu fa dansa
sento la recança,
els moments pregons,
potser penso massa.
La bruixa en demana
ossos de perdiu,
com la porto al niu,
per triar nissaga,
després, va i somriu.
Massa temps per a mi sol
en aquest camí etern,
per la nit, cerco consol
i, a l'albada, resta res,
és el destí del bressol.
Trepitjant corriols,
sense massa pressa,
s'obre una finestra
per on entra el sol
els dies de festa.
I la nova estrella
s'acosta a Betlem,
què passa?, ho sabem:
Hi ha un Josep qui pena
pel bon Jesuset!
En el tarannà,
dels avantpassats,
hi ha un orgull emprat
qui ens porta al demà
prou assedegats.
Vindrà el cavaller
a salvar princeses,
totes seran preses
d'un mal tafaner,
mai seran perfectes.
En el demanar,
mai haurà atura,
el senyor procura
prendre poca part
mai anem a una.
Com penso somiar,
a les hores baixes,
en terres amables
on sobra el menjar,
diran que sóc altre.
En el regne
de la son,
no hi ha metge
ni ocasió
per a perdre's.
Camí de tardor,
trepitjant les fulles,
totes tan porugues,
pensant en la mort,
resten les despulles.
No vull pensar
en terres llunyanes,
les meves són planes,
fan bon sojornar,
i somien debades.
És quan plou
que tot ho veig
més bé tou,
sense interès,
amb massa reis.
Sento el cloure
suau de persianes
quan les nits aclamen
que voldrien moure:
penses i proclames.
És el llop
qui sap on va,
mai sabré com
vindrà demà,
és molt pregon.
El ruquet valent
farà els tres tombs,
els primers són bons,
pesat el darrer,
però el sant el vol.
Epigrames (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 04:55
Publicat per jjroca,
Epigrames
Des de bon matí,
les pobres roselles
parlen de tenebres
quan es perd l'estiu.
Les roses més maques
no són per a mi,
van enriolades
cercant llur destí.
És quan plou
que ballo sol
i em dol
el raure llosc.
Manta de promeses
en un cor ardent,
ningú les corprèn
i acaben desfetes.
Com m'agrada:
el saber,
haver gana
i menjar bé.
A les pedres
del corriol,
les promeses
són condol.
He sentir a dir,
sense massa fressa,
que pensar interessa
si ets a mig dormir.
És el monstre
de la sort
qui vigila
fins la mort.
A hora primera,
quan vaig a dormir,
m'espera la fera
guardant el coixí.
Amb seixanta
mariners,
qui no canta,
no fa res.
La barca gronxava
en sortir del port,
duia una setmana,
lligada, amb un plor.
Sento, al tros,
el vell xivarri,
la gent del barri,
vénen tots.
La més maca,
del jardí,
quan s'espanta,
es riu de mi.
Portaré, a la lluna,
la vana il·lusió,
tornaré quan vulga
dir-me que ho sóc tot.
La promesa
m'ha donat:
la lluerna
i fer bondat.
Em queden fantasmes
per a passar el mes,
amb poc interès,
sense fer miracles.
A la casa
del mai més,
no hi ha gana
ni diners.
Sóc a les fosques
pregones d'un bosc
on viuen tanoques
ben plens de bonior.
He donat la rosa
per si em vol mirar,
parlar-me no gosa
ni peça li faig.
Amb tantes ovelles
vivint a la cleda,
somiem amb estrelles,
mengem quan ens peta.
Ni el mentir m'obliga
a sentir-me rei
ni a posar una llei
amb més por que mida.
Tinc les golfes:
buides, llargues,
amb mil mosques
movent ales.
El ruc em contava
del tot, a pleret,
que l'aigua cantava
i escampava el verd.
Per a ser
tan pobrissó,
m'està bé:
dormir rodó.