En un regne cridaner i set poemes més
22 Juliol, 2021 21:43
Publicat per jjroca,
Poemes
En un regne cridaner
En un regne cridaner,
he posat les caixes buides,
vull emplenar-les de bruixes
de malícies i volers.
Sense enveja per donar,
com s’apropen les despulles,
no portaran pampallugues
ni penses de mal emprar.
En el regne cridaner,
veig com es gronxa el silenci
tot pensant en el gaudir.
De sobte, de bon matí,
he de fer l’estudi previ
per oblidar el que no sé.
Noves mentides
Perdut amor com haig la flama encesa,
lluny de la riba, tot és fredor.
A dalt dels núvols, veig bategar mon cor,
com vol fugir, gaudir en altra terra.
Ple d’esperança, viurà l’orgull,
sempre al recull de la venjança,
si era tebi, perdé la gran mancança
i les tenebres van al seu brull.
Perdut amor, trascolen els meus dies
entre amanides i crostons de pa,
ben assecats, per no haver gana.
En un batec, recobro l’hora vana
en la que solíem mirar i callar
per no albirar noves mentides.
El nou esclat
El dia és gris, la lluna vella,
dintre la barca, ni hi ha neguit,
sento el batec fins a mitja nit
quan cau, al son, el sentinella.
Passades les guerres, vingué la pau,
la vella espasa serà corbella,
el gra madur, ampla cistella
on posar empresa per a un babau.
El dia és gris, buida la plana,
van els pastors pel bon indret
per a gaudir del curt ramat.
De sobte, arriba el nou esclat
d’aquell vell llop vingut a menys
qui no vol lluitar quan ve la gana.
El gat miola
El gat miola, a la nit,
al damunt de la teulada,
voldria taula parada
amb menjars amples i fins.
Però un déu saberut
el fa estar a mitja via,
haurà la menja amanida
sense condiments ni suc.
El gat miola, vora els pins,
i un ratolí, qui el veu,
espera que sigui lleu
el sentiment de glatir.
De cop, la festa s’acaba
i cadascú va a sa casa.
En el gran reialme
En el gran reialme,
on el temps es perd,
mai passa l’hivern
fins que en ve un altre.
En els alturons,
la neu s’entafora,
no anirà a l’escola
a aprendre raons.
Els grans benestants
lliuren, al cafè,
lluites mai enteses.
Porteu-me promeses
per a quedar bé,
sense vanitats.
Un nuvi ben compromès
Una núvia demanava:
un nuvi ben compromès,
n’ha trobat: o cap o res
i se sent ben trasbalsada.
Passa les hores feixugues
al davant del gran espill,
en deu portar més de mil,
totes li semblen porugues.
Ha comprat vestits de seda,
de cotó o de velló
per a mostrar-se imponent.
Però clou el pensament
i mai sap quan tornarà
a gaudir del dolç amor.
A la casa de llevant
A la casa de llevant,
dos petits i cinc de grans.
Qui mana és la mestressa,
la qui es lleva pel matí,
la cuina ha d’estar encesa
i la llet ha de bullir.
Les àvies vinga a xerrar
i l’avi, qui va a la seva,
diu que va anar a la guerra,
però no en vol parlar.
A la casa de llevant,
mengen ous i botifarra,
el metge fa mala cara,
els altres no li fan cas.
La bona estada
La mare sap i el pare endevina
com els minyons es tornen grans,
a casa, viu la resta de boirina
d’un temps feixuc amb dubtes i parany.
Ell, bon pagès, maleint el seu negoci
de ceps furtius esdevinguts a menys,
el terra és fort, eixut, amb massa seny
per a voler ser el millor dels socis.
Passats els anys, s’allunya la mainada,
van ser estudiants de colzes i glatir,
aprenent més del tot i del permès.
Viuen prou lluny i vénen cada mes
per saber dels vells i el seu sentir
quan fuig l’hivern i ve la bona estada.