En un regne cridaner i set poemes més

22 Juliol, 2021 21:43
Publicat per jjroca, Poemes

En un regne cridaner


En un regne cridaner,

he posat les caixes buides,

vull emplenar-les de bruixes

de malícies i volers.

Sense enveja per donar,

com s’apropen les despulles,

no portaran pampallugues

ni penses de mal emprar.

En el regne cridaner,

veig com es gronxa el silenci

tot pensant en el gaudir.

De sobte, de bon matí,

he de fer l’estudi previ

per oblidar el que no sé.


Noves mentides


Perdut amor com haig la flama encesa,

lluny de la riba, tot és fredor.

A dalt dels núvols, veig bategar mon cor,

com vol fugir, gaudir en altra terra.

Ple d’esperança, viurà l’orgull,

sempre al recull de la venjança,

si era tebi, perdé la gran mancança

i les tenebres van al seu brull.

Perdut amor, trascolen els meus dies

entre amanides i crostons de pa,

ben assecats, per no haver gana.

En un batec, recobro l’hora vana

en la que solíem mirar i callar

per no albirar noves mentides.


El nou esclat


El dia és gris, la lluna vella,

dintre la barca, ni hi ha neguit,

sento el batec fins a mitja nit

quan cau, al son, el sentinella.

Passades les guerres, vingué la pau,

la vella espasa serà corbella,

el gra madur, ampla cistella

on posar empresa per a un babau.

El dia és gris, buida la plana,

van els pastors pel bon indret

per a gaudir del curt ramat.

De sobte, arriba el nou esclat

d’aquell vell llop vingut a menys

qui no vol lluitar quan ve la gana.


El gat miola


El gat miola, a la nit,

al damunt de la teulada,

voldria taula parada

amb menjars amples i fins.

Però un déu saberut

el fa estar a mitja via,

haurà la menja amanida

sense condiments ni suc.

El gat miola, vora els pins,

i un ratolí, qui el veu,

espera que sigui lleu

el sentiment de glatir.

De cop, la festa s’acaba

i cadascú va a sa casa.


En el gran reialme


En el gran reialme,

on el temps es perd,

mai passa l’hivern

fins que en ve un altre.

En els alturons,

la neu s’entafora,

no anirà a l’escola

a aprendre raons.

Els grans benestants

lliuren, al cafè,

lluites mai enteses.

Porteu-me promeses

per a quedar bé,

sense vanitats.


Un nuvi ben compromès


Una núvia demanava:

un nuvi ben compromès,

n’ha trobat: o cap o res

i se sent ben trasbalsada.

Passa les hores feixugues

al davant del gran espill,

en deu portar més de mil,

totes li semblen porugues.

Ha comprat vestits de seda,

de cotó o de velló

per a mostrar-se imponent.

Però clou el pensament

i mai sap quan tornarà

a gaudir del dolç amor.


A la casa de llevant


A la casa de llevant,

dos petits i cinc de grans.

Qui mana és la mestressa,

la qui es lleva pel matí,

la cuina ha d’estar encesa

i la llet ha de bullir.

Les àvies vinga a xerrar

i l’avi, qui va a la seva,

diu que va anar a la guerra,

però no en vol parlar.

A la casa de llevant,

mengen ous i botifarra,

el metge fa mala cara,

els altres no li fan cas.


La bona estada


La mare sap i el pare endevina

com els minyons es tornen grans,

a casa, viu la resta de boirina

d’un temps feixuc amb dubtes i parany.

Ell, bon pagès, maleint el seu negoci

de ceps furtius esdevinguts a menys,

el terra és fort, eixut, amb massa seny

per a voler ser el millor dels socis.

Passats els anys, s’allunya la mainada,

van ser estudiants de colzes i glatir,

aprenent més del tot i del permès.

Viuen prou lluny i vénen cada mes

per saber dels vells i el seu sentir

quan fuig l’hivern i ve la bona estada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs