Pensaments festius (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:43
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Arribar a sant és qüestió de tenir i oferir.
Estic al corrent, no seria estrany que desaparegués.
No vull ser gran, tinc massa poca roba.
He caminat prou, ara pujaré a la lluna.
L'amo em necessita, li falten els meus diners.
Economista és repetir el mateix nom.
Estic tan casat que ni conec altra casa.
Treballeu més!, algú ha de fer la meva feina.
La senyora volia un gos, li he dit que no vull cap company.
El trist de l'accident és si es fa mal el ruc.
Allí, on treballo, no deixo mai els somnis.
Tinc bona voluntat, em falta tenir-la dolenta.
No vull més vi, he de sortir de la bóta.
Tinc ganes de patir gana, fins ara només he patit fam.
Tinc una tieta rica, els diners els té el tiet.
Ella em festeja, jo només callo.
He guanyat el cel, Déu tenia males cartes.
Vull ser jove, no paro d'intentar-ho.
Fa massa dies que és avui.
No perdeu temps, gairebé no en venen.
Sempre és millor viure que reviure.
Volia ser un arbre, de moment ja tinc la copa.
Tot i sent pobre, el món em porta de franc.
Visc en un país petit, els gegants només són homes carregats.
Em passaria el dia escrivint i la nit plorant.
He comprar un solar, després ja pagaré el sol.
Estic a ciutat, ho sé perquè m'he perdut.
Mireu la mar, descobrireu que encara no té pomeres prohibides.
El vent no s'emporta les fulles, són les fulles les que han après a volar.
És un lladre tímid, només visita per les nits.
He guanyat diners, però m'han dit que no eren meus.
Canvio paraigües espatllat per hores de sol.
Li vaig dir que l’estimava i de poc que s'ho creu.
No vull separar-me, vull un tros més de coixí.
Em va dir ric i jo vaig i ploro.
Li vaig dir que era pobre, em va tractar de borratxo.
Cansat de guanyar diners, vaig decidir continuar.
No us penséssiu que estic viu, només ho faig per enganyar-vos.
Sóc tan maco que no paren de posar-me vitrines.
La vida és bonica, l'home és el lleig.
Si em voleu creure, deixeu de pensar.
He arribat a creure que no creuria més.
El metge em vol prim, li dic que tingui paciència.
Si no sóc necessari, dissimuleu.
Aquell valent i set poemes més
15 Juliol, 2021 00:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquell valent
El dia és clar, la tarda lleugera,
aquí, a la bassa, tot és raucar,
de dalt de l’arbre s’albira una oreneta:
poruga, dolça, qui espera un bon caçar.
No hi ha res més que ganes de lluitar
contra un dimoni qui posa mala pensa,
he demanat anar perdent la pressa
perquè la brisa aplega de la mar.
Aquells instants on va guanyant el somni,
car sóc cofoi i volo alt
trobant palau en un núvol lleuger.
Algú dirà que espero poder ser
aquell valent qui fuig del mal
perquè demana: Millor no el trobi!
Resta tota sola
La clau al pany, la persiana aixecada,
dintre la cuina: enginy i plats,
el foc encès, l’olla destapada,
aquell garbuix amb minso gras.
Farà uns anys que resta sola,
el mariner descansa a la mar,
com va partir un dia enmig de l’ombra,
va passar el dia, no va tornar.
De tant en tant, prepara un rosari,
amb l’esperança del demanar:
trobar-se amb ell un feliç dia.
En primavera, quan clou la crida,
va a la platja per a lliurar
un petit ram i un gran calvari.
El full confós
El full confós, la pensa lleugera
petjant camins del tot entremaliats,
dues roselles vigilen els sembrats
i, en el serrat, un núvol mor d’enveja.
Els seus amic, fa temps, li van fugir
cap altres llars on quasi res es crema,
veig, en el cep, la fulla com verdeja
mentre algú li diu que ha de ser vi.
Hi ha un pagès pensant amb la verema,
amb quatre cups que caldria emplenar
perquè, a casa, fan falta els doblers.
Escric així: amb caire compromès
puix un bon déu em mira cel enllà
car vol saber quan eixirà la fressa.
El fet d’escriure
El fet d’escriure, veieu, em portarà
a moments closos de tendresa i de presura,
no cal saber on resta la cordura,
ha de ser lluny, muntanyes més enllà.
Llevar-se d’hora és feina matussera,
els grans prohoms no els trobo pel camí,
per un instant, el món sembla venir
a aturar el temps i perdre tota fressa.
No vol saber on trobaré els guanys
puix el meu cos demana: cols i bledes,
poques sardines per a fer un bon plat,
sense més menja, m’acosto al disbarat
per demanar: llegir, callar i aprendre
en una terra on viuen els paranys.
L’oreneta ha de menjar
Oreneta, qui a l’albada
cerca un bri de palla i fang,
mentre la vila és un clam
de solitud i aturada.
El viatge va ser llarg
amb un deure profitós,
no cal dir que el bon espòs
sembla dispost a ajudar.
Noves mosques i mosquits
omplen plans i terrasses,
són a punt d’estiuejar.
L’oreneta ha de menjar
i posaran males cares
fins a l’hora de finir.
Pensades del bon pagès
Pensades del bon pagès
al dessota la figuera,
a migdia, el sol crema
encara que és fugisser.
El ruc suporta a la sínia
el deure vell de rodar,
l’aigua vol el davallar,
però es queixa i s’enfila.
Com riuen les tomateres
amb la galta ben vermella,
esperant el viatjar.
Mes un monstre les durà
a dormir a la palla
i penetrar a les tenebres.
Llevar-se prompte
Llevar-se prompte i albirar el dia
quan ni el sol demana ajut,
llençar-se al món sense l’ensurt
tot esperant trobar alegria.
Serem nosaltres, els bons humans,
els sabedors d’un gran secret,
vaja la pensa pel desconcert
tot i esperant els jorns galants.
Passen les hores de la incertesa
per navegar en el desert
on regirem planes i cims.
Volem saber on hi ha amics
per a jugar i anar perdent
mentre cerquem la gran feblesa.
Lloances i vanitats
Anar endavant sense embolics
per a lliurar-nos a la pobresa,
no us pregaré per la fotesa
perquè m’aplega d’un mal antic.
Sorgiran monstres des de l’ahir
quan van provant l’avinentesa,
he de trobar una mà estesa
per deslliurar-me sense glatir.
M’agraden temps de silencis llargs
on em distreu, sense fer nosa,
un petit gos esmaperdut.
El sentiment es torna eixut
i vaig, de pressa, buidant la bossa
de grans lloances i vanitats.
Poemes curts (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:37
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com m'agradaria
ser un animaló
amb manta alegria
i ocupar el meu lloc,
mai el deixaria.
Li vaig dir
com l'estimava
i, al matí,
feia una cara
de sofrir.
Esperant el fred,
neu a la muntanya,
un sol ens proclama
que som a l'hivern,
és tímid encara.
Com demanaria
poder anar a dormir
dessota d'un pi,
ben prop de l'alzina
és quan em sento ric.
En el regne
de la por,
cada setge
es plany de tot
i no vol rebre.
Sento el vent de la follia
quan traspassa els carrers
porta sempre els guerrers
qui mai cerquen companyia.
En el greu passar
d'aquests vells fantasmes
noto que em demanen,
però no arribo mai.
Quan gener decandeix
i el fred s'allunya
sento, una a una,
les punyides veus,
són d'una altra lluna.
Quan el tren traspassa
la tranquil·la vall,
sento com el grat
arriba a la cara
quan xiula i se'n va.
Nostre amic
el caragol
mai sap qui
li porta el sol,
però li dol.
La mosca demana,
en ser a la tardor,
que vol una casa
amb una llar de foc
on passar l'estança.
I xiula el vent
punyent de la follia,
cerca companyia
quan ningú el veu,
mai sabrà la mida.
En el gran desert,
ni les ones ploren
ni les mosses troben
l'heroi qui les perd,
prou que s'esvaloten.
Quan el cànter
va a la font
com demana
beure poc,
té poca gana.
He cercar al vent
les noves ones,
semblen prou bones,
però després
es queixen totes.
Mireu-la com va
entre mil colors
camí del somiar
amb dolces llavors,
com les vol menjar.
Quan el premi
sigui lluny,
vull que plegui
l'aldarull,
després, que torni.
Mai sabré perquè,
quan el sol se'n va,
sento aquell penar
qui em porta on no sé
enllestir el demà.
Les joies petites
són de tal anar
que les vull trobar
on rauen marcides
esperant guanyar.
En el curt camí
de les fulles seques,
és quan sento qui
demana les tendres,
com les vol gaudir.
Epigrames (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:31
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta cases,
quan ve el sol,
s'esbatanen,
fan bon foc.
És la reina
qui ve amb mi,
sempre es queixa,
ha el neguit.
Per haver
tan poca sort,
cal saber
on trobar el lloc.
Ni pany ni clau
ni regne de l'oblit,
saber on s'escau
lluitar amb l'esperit.
Un dia gris
i un mestralot punyent,
sentir la gent
per a posar-se trist.
Amb el record,
les ombres fugisseres
cercar boniors
de mosques i d'abelles.
No he de pensar
com filen les aranyes,
són mosses ben estranyes
puix ni gosen cantar.
Amb un capvespre,
he de trobar el silenci,
li dec un vici,
es mostra tou i tendre.
El meu amic
arriba a deshora,
parla, esbronca
i torna al llit.
No sé trobar
els somnis a les golfes,
vénen i tornen,
tips de plorar.
No vull res més
que llarga lletania,
morir m'obliga
a restar quiet.
Per haver
tan minsa sort
ni cal viure
ni ésser mort.
Amics i parents:
Us hauré de dir
que he perdut el bens,
el seny i el gaudir!
Com m'estima
a tort i a dret,
li encomano
estar despert.
Una jove mossa
com passa i diu:
En ser a l'estiu
vull tornar-me rossa!
El pagès tenia:
vinyes i oliveres,
vingué la collita
i perdé les terres.
A la cambra,
una finestra
s'esbatana
si hi ha festa.
He perdut el seny
per haver fatiga,
el guanyà un rei
qui, a festes, m'oblida.
Maria cantava
la dolça cançó,
el riu es gronxava,
li feia un petó.
Trenta cases
del carrer
semblen calmes
quan convé.
Parlant amb el llop,
tot a cau d'orella,
m'ha dit que l'ovella
és ximple del tot.
Al racó
de melangies,
és quan crides
que ho veus prop.
El gegant del pi,
quan va pel corriol,
parla amb el sol
des de bon matí.
Tinc per pretendents
tres amics maldestres
em parlen els vespres,
pel matí, fan dents.