Lluny de la penombra i set poemes més
07 Juliol, 2021 11:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Lluny de la penombra
En el racó precís, oblidat el temps,
he vist paisatges verds de primavera,
com l’amor deleix, una mossa espera:
aquell príncep blau qui somia i es perd.
Ella ha de ser guia i senyora,
princesa d’un regne on mai farà fred
perquè sempre hi ha una llar encesa,
un vianant cofoi i un rei entès.
Doneu-me la clau nova de la porta
on cada matí esperen el sol
i poder passar sense haver història.
Ben, de tard a tard, trobo la memòria,
asseguda a un banc, cercant el condol
per poder gaudir lluny de la penombra.
Dona dels meus somnis
Suposo que saps, dona dels meu somnis,
que haig de fruitar nova primavera,
s’ha amagat el fred, deu ser a casa seva,
entre palla seca, millor que no el trobi.
La deu de muntanya mana a cor què vols,
el Montsià proclama la força del cel,
són quatre pagesos qui odien el verd,
qui van dibuixant entre solc i solc.
Suposo que saps que les margarides
van omplint de festa el si del jardí
on la marieta va cercant la menja.
Proveu de sentir el vent com oneja
i farà ballar les fulles del vi
qui voldran volar en ser amanides.
Ni somnis haig
En mon encert, com guanyen les promeses
sempre van preses de condiments,
és la follia qui em duu a pensaments
un molt difosos amb un xic de presses.
Ni somnis haig de noves primaveres,
eren les meves enmig les flors,
dalt del cel, lluna i estrelles,
sota, en el terra, dubte i boniors.
Passaré, avui, com de puntetes
puix el meu monstre és adormit
tot preparant les noves guerres.
En el sotrac de les desfetes,
veig el meu regne enmig l’oblit
de benestants i de profetes.
Sentinelles tafaners
És la lluna qui ve amb mi
per la vall i la muntanya,
amb la pensa prou m’enganya
tot dient qui sóc o estic.
Sentinelles tafaners
em porten per la desfeta,
una lluita em comenta
que, perdent, no perdo res.
Sentinelles de l’avern
no em féssiu la contalla
abans que siguin les nou.
Menjo sopes amb un ou
i estalvio la baralla
fins que sigui nou hivern.
Va conèixer un donzell
Na Mariona del meu cor,
de poc, ha estat que no es mor.
Va conèixer un donzell
camacurt i mig lleganya,
indecís com una canya
amb menys pensa que un penell.
Però l’amor la ferí
i va construir castells,
cap ni un, era dels bells,
no els va poder conquerir.
Na Mariona del meu cor
em demana, de vegades,
que li parli de mil fades,
d’aquelles de gran dolçor.
Són mar endins
Vora del mar, ni viuen les sirenes
puix totes elles són mar endins,
no hi ha esperança per als veïns,
massa demandes rauen esteses.
Potser va ser que les lloances
fins al seu regne no han arribat,
no hauran més festes, han fet salat
perquè han perdut: força i ganes.
Com cada vespre, els mariners
volen el seny, prenen el rom,
sestejaran per una estona.
En el carrer, hi ha una dona
qui ha demanat llum per a tothom
i foc, a casa, sis cops al mes.
Doneu-me vi
Doneu-me pa i tres fantasmes
puix el present no ha futur,
el blat espès ni està madur,
però el gran sol lluu a les contrades.
Doneu-me pa i un xic de gana
per a guanyar: lluita i guerra,
en un racó, un crit s’esguerra
fins aplegar a la galvana.
Doneu-me vi per a somiar
puix la temença és oportuna,
el got és buit i fredolic.
Com bastiré un món antic,
un llogaret sense engruna
on tot és nou per a oblidar.
Massa dolgut
Quan ve l’estiu i el rabadà
demana pa i melmelada,
com esperava trobar un demà
on vella ovella precisa estada.
Moments de por són enlairats,
van avançant per la contrada
fins que estavellen prou enfadats
amb els vells vents de cada casa.
Llavors, em llevo, de bon matí,
per si la llet és a la vora,
les vaques dubten de ser importants.
Mai deixo engruna i, mentrestant,
veig com s’esmuny somni mesquí
massa dolgut per ser a la plaça.