Altiu el cap i set poemes més
08 Abril, 2021 17:40
Publicat per jjroca,
Poemes
Altiu el cap
Altiu el cap, el pensament mediocre,
va, els dissabtes, a cercar entrellat,
és a la seixantena i el seu treball:
seure al cafè i ensenyar el pobre.
Va ser traginer en temps miserable,
va trobar fortuna en país llunyà,
un dia enllestí, després es casà
amb una pubilla de nom innombrable.
Va tenir un fill, el va desterrar
perquè un matí l’obligà a ser savi
i novell doctor en milers de lletres.
Passada la sort i les bestretes,
esdevingué vidu i lleuger de llavi
quan la consciència l’abandonà.
Escalfat i prou begut
Escalfat i prou begut,
nostre llop ni es desvetlla,
fou conco sense parella,
mariner d’un vell llagut.
Amb hores minses de somiar,
nostre home recerca els cims,
fora mar, terra endins,
ha oblidat el treballar.
A la taula, atrafegat,
sense ganes ni parella
va repassant els seus dies.
Com el gat de les set vides,
com voldria haver una esquella
per saber on l’han deixat.
On rau la promesa?
Primavera enceta:
formigues i flors,
milers de colors
i ganes de festa.
Si em deixen anar,
de dalt de la serra,
hauré una finestra
per guaitar la mar.
Una barca blanca,
amb ales al vent,
avança lleugera.
On rau la promesa
d’un cel, ben etern,
on res entrebanca?
Sentinelles de l’infern
Sentinelles de l’infern,
com demano hora plana,
aparteu-me de la flama
puix ha finit vell hivern.
Amb un cove de pecats,
qui enyora hores perdudes?,
sense joia, sense mudes,
tot descobrint l’entrellat.
Sentinelles de l’infern,
estic cercant la senyora
per a anar a passejar.
Massa temps no ha de tardar
puix aplega l’hora dolça
i el marró es torna verd.
Aprendre és complicat
Escric així: del tot dolgut,
esperant cel i monotonia,
passa la nit, s’apropa el dia
com vaig emprant pausa i ensurt.
És la llibreta de cara blanca
amb massa solcs per a sembrar,
sé, de ben cert, que he de lluitar
amb monstres vells de mala cara.
Escric i vaig, per carrers amples,
a cercar sol fins al migdia
i un rajolí d’enteniment.
Aprendre, avui, és compliment,
vull trobar un món de fantasia
on lluiré si ho fan els altres.
He sentit com un calfred
He sentit com un calfred
i una ràbia manifesta,
ben arran de la finestra,
estic cansat de l’hivern.
Primavera és així:
més viva i eixelebrada,
però amb rauxa a la mirada
i mil somnis al coixí.
He sentit com un calfred
recorre tota la plana
i, a la vida, s’entafora.
Per demanar la penyora,
com em va passant la gana
car em sento insatisfet.
Quatre velles fan un rogle
Casa, runa i tebi sol
per a passar la jornada,
el poble fa mala cara,
diria que està de dol.
El batlle diu que mai més
tornarà a les pensades,
ha rebut manta vegades
les promeses de l’infern.
Quatre velles fan un rogle
perquè, avui, han de quedar
per a marxar al cementiri,
de flors, portaran lliris
i un poc d’aigua per rentar
els quatre nínxols de pobre.
Llarga lliçó
Faci vent i faci fred
puix l’hivern vol ser despert.
Però un sol, sorrut, s’allunya
i l’escalfor tornarà,
poques barques per pescar
quan, pel Montsià, ix la lluna.
El minyons van a l’escola,
les finestres mig obertes,
només somien amb les festes
per a fer la xerinola.
Ara, els toca aprendre
aquella llarga lliçó:
vindrà l’estiu, la tardor
i, altre cop, hauran de rebre.