Altiu el cap i set poemes més

08 Abril, 2021 17:40
Publicat per jjroca, Poemes

Altiu el cap


Altiu el cap, el pensament mediocre,

va, els dissabtes, a cercar entrellat,

és a la seixantena i el seu treball:

seure al cafè i ensenyar el pobre.

Va ser traginer en temps miserable,

va trobar fortuna en país llunyà,

un dia enllestí, després es casà

amb una pubilla de nom innombrable.

Va tenir un fill, el va desterrar

perquè un matí l’obligà a ser savi

i novell doctor en milers de lletres.

Passada la sort i les bestretes,

esdevingué vidu i lleuger de llavi

quan la consciència l’abandonà.


Escalfat i prou begut


Escalfat i prou begut,

nostre llop ni es desvetlla,

fou conco sense parella,

mariner d’un vell llagut.

Amb hores minses de somiar,

nostre home recerca els cims,

fora mar, terra endins,

ha oblidat el treballar.

A la taula, atrafegat,

sense ganes ni parella

va repassant els seus dies.

Com el gat de les set vides,

com voldria haver una esquella

per saber on l’han deixat.


On rau la promesa?


Primavera enceta:

formigues i flors,

milers de colors

i ganes de festa.

Si em deixen anar,

de dalt de la serra,

hauré una finestra

per guaitar la mar.

Una barca blanca,

amb ales al vent,

avança lleugera.

On rau la promesa

d’un cel, ben etern,

on res entrebanca?


Sentinelles de l’infern


Sentinelles de l’infern,

com demano hora plana,

aparteu-me de la flama

puix ha finit vell hivern.

Amb un cove de pecats,

qui enyora hores perdudes?,

sense joia, sense mudes,

tot descobrint l’entrellat.

Sentinelles de l’infern,

estic cercant la senyora

per a anar a passejar.

Massa temps no ha de tardar

puix aplega l’hora dolça

i el marró es torna verd.


Aprendre és complicat


Escric així: del tot dolgut,

esperant cel i monotonia,

passa la nit, s’apropa el dia

com vaig emprant pausa i ensurt.

És la llibreta de cara blanca

amb massa solcs per a sembrar,

sé, de ben cert, que he de lluitar

amb monstres vells de mala cara.

Escric i vaig, per carrers amples,

a cercar sol fins al migdia

i un rajolí d’enteniment.

Aprendre, avui, és compliment,

vull trobar un món de fantasia

on lluiré si ho fan els altres.


He sentit com un calfred


He sentit com un calfred

i una ràbia manifesta,

ben arran de la finestra,

estic cansat de l’hivern.

Primavera és així:

més viva i eixelebrada,

però amb rauxa a la mirada

i mil somnis al coixí.

He sentit com un calfred

recorre tota la plana

i, a la vida, s’entafora.

Per demanar la penyora,

com em va passant la gana

car em sento insatisfet.


Quatre velles fan un rogle


Casa, runa i tebi sol

per a passar la jornada,

el poble fa mala cara,

diria que està de dol.

El batlle diu que mai més

tornarà a les pensades,

ha rebut manta vegades

les promeses de l’infern.

Quatre velles fan un rogle

perquè, avui, han de quedar

per a marxar al cementiri,

de flors, portaran lliris

i un poc d’aigua per rentar

els quatre nínxols de pobre.


Llarga lliçó


Faci vent i faci fred

puix l’hivern vol ser despert.

Però un sol, sorrut, s’allunya

i l’escalfor tornarà,

poques barques per pescar

quan, pel Montsià, ix la lluna.

El minyons van a l’escola,

les finestres mig obertes,

només somien amb les festes

per a fer la xerinola.

Ara, els toca aprendre

aquella llarga lliçó:

vindrà l’estiu, la tardor

i, altre cop, hauran de rebre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs