Han de venir les hores menyspreables i set poemes més
21 Abril, 2021 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Han de venir les hores menyspreables
Han de venir les hores menyspreables
a cercar un lloc petit en el meu cor,
ni sé ni sóc el més gasiu culpable
qui viu, com pot, en un neguit de por.
Mes, d’altrament, encendré la foguera
per mantenir una cabana guardada
fins a saber si vindrà, una altra vegada,
aquella mossa qui es mostra sorneguera.
El dolç amor estima altres contrades
on poder estar gaudint del tebi sol,
anar trescant els prats i fondalades.
Potser m’enyora, com ho fa de vegades,
i riu alhora que em vesteixo de dol
quan descobreix que porto només nafres.
Corredisses de núvols
Corredisses de núvols van per la plana,
és el vent qui els empaita sense aturar,
veig brandar a les branques en un plorar
demanant, al seu déu, tornar a la calma.
Uns follets, a la cova, demanen pau
i les fulles s’enlairen fins tocar el cel,
en el poble, el batlle viu al recel
esperant tornar enrere menant la nau.
Corredisses de núvols i un llarg pregar,
les velletes enceten un nou rosari
per trobar protecció del millor sant.
Un pastor, mig esquerp, com va cantant,
demanant, al patró, allunyar el calvari
sense perdre esperança ni claudicar.
Torneu-me el fred de l’esperança
Torneu-me el fred de l’esperança,
perquè, avui, l’estimo i no em fa cas,
quelcom hauré de dir del meu fracàs
sense perdre el llum d’una recança.
La vaig veure, somià i li demanà
un somriure curt i entremaliat,
li oferí la força d’un gran soldat,
però li feu gràcia i esclatà.
L’amor tocà el dos i envellí,
cada vespre arribà la festa magra
per a seure, callada, vora del foc.
La joia ha passat i tot és fosc,
avui, he demanat el restar a casa
per parlar de misèries en ser a la nit.
Parlarem del demà
Parlarem del demà, captius i bojos,
esperant trobar, al cel, nou tarannà,
dedueixo que, avui, no esdevindrà,
avancem, a pleret, els cecs i coixos.
Caçadors d’il·lusions dormen al ras
perquè ningú els vol oferir sostre,
ben dolguts i empipats, tornen al poble
on ningú els ha de rebre per si de cas.
Hem vingut per tornar i comentar-ho
als veïns d’un carrer, prou isolat,
on els gats fredolics cerquen el sol.
Els faré assabentar com aplega el condol
tot fugint, per un temps, del gran ramat
per haver dolça joia o esbrinar-ho.
Llarga lletania
Dieu-me amor en llarga lletania:
On són les forces que un dia vaig haver?,
segurament hauré perdut la fe
tot i lluitant per aplegar al nou dia.
Seran empreses d’un passat gloriós
on feia fred i el vent de dalt bufava,
vaig sentir el temps com lluny em portava
d’aquelles terres on havia de ser espòs.
Amb pocs diners, qui no demana fortuna
per perllongar un caire somrient
entre temences de perdre or i glòria?
He de saber on hi ha una nova història
de grans amants enmig d’una gent
qui mengen poc i planyen cada engruna.
La força
Avança l’albada i guanya la tempesta
damunt d’un terra prou erm i assedegat,
els garrofers diria que hauran la festa
bastint, amb ombra, el caminoi i el prat.
I les garrofes, tan dolces, flairoses,
poc que voldrien anar al daltabaix,
tanqueu la porta, deseu, en el calaix,
aquell escrit damunt d’un llit de roses.
Deixeu que la campana faci el primer tomb
i que la palla s’alliti, en el paller,
per a esperar la pluja matussera.
En un racó, una ànima lleugera
obre l’enginy puix voldria saber
com ve la força qui fa rodar el món.
S’enfilen al calvari
Em deixo anar mentre el sol m’acompanya
per uns camins, de sobte, entremaliats,
són els minyons qui volen prendre part
d’aquell seguit de lluites de campanya.
Són les vacances de nova primavera
on un Jesús porta sa feixuga creu,
no és bona feina ser Fill de Déu,
sempre, ha de trobar un Judes qui l’espera.
Les tendres flors s’enfilen, al calvari,
per a bastir, de colors i perfums,
a aquells fidels conscients d’aquella feta.
Hem de guanyar la gràcia manifesta
del gran lluitar sense perdre el costum
d’esperonar els fulls del calendari.
El rei feliç
El rei feliç refent les tombarelles
enmig jardins que envolten el palau,
no vol saber el deure que li escau
i vol viatjar enllà de les estrelles.
Com tot s’avé a un deure contrafet
fa passar el temps en un món esquifit,
no sap, per cert, quin déu li haurà dit:
que cal sofrir un cop passi l’hivern.
La primavera ha de ser al tocar,
així, ho conten les roses i els colors,
aquell brillar del sol al dematí.
No massa lluny, el poble ha de gaudir
perquè, sotmès, haurà la bona sort
d’aconseguir el plànyer i claudicar.