Pensaments divins (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:47
Publicat per jjroca, Pensaments divins

Aniré al cel si em deixen portar el gos.

He anat a veure l’escultor, vull ser sant.

Si faig un miracle, em canviaran el seient.

He estat profeta, però guanyava poc.

M’he tallat els cabells per a conversar amb Dalila.

Fer miracles, crea dependència?

Jesús és el bon Pastor, de quina mena d’ovelles?

L’arca de Noè, estava registrada?

Adam va deixar el paradís, li agradava pagar.

Si una crema fa miracles, imagina’t jo.

Moisès va separar les aigües, van tornar enfadades.

Si em feu sant, podré tenir amistançada?

Ja he aconseguit tres jocs de claus originals de Jesús.

És hora de fer miracles, estan d’oferta!

Déu ja no jutja, ha perdut el temps.

Déu escriuria un llibre si trobés editor.

Satanàs descarta posar més pecats al mercat.

Sant Jaume farà el camí, però virtual.

Tomàs aprendrà a nedar abans de pujar a la barca.

Si Jesús és el meu pastor, qui farà de gos?

Si trobo la gràcia, a qui li puc oferir?

Déu m’ho ha dit: No et puc seguir!

Jesús només predicarà a l’estiu si ha de dormir al ras.

Si trenco ametlles, m’hauré de confessar?

Ara, ja no sé si els nens són el pa o la sal.

Per a obtenir carnet de pecador, a quants he de subornar?

Si em llevo d’hora, no tinc àngel ni dimoni.

Aprenent de déu regalarà misteris.

Judes ha d’estar malalt, ahir, no va cobrar la feina.

Déu, sense experiència, treballarà de traginer.

El millor que va fer Déu: Treure’s els anys!

Si vaig al cel, vull seient de galliner.

He vist un profeta llegint l’horòscop.

Porteu la bossa buida, avui hi ha miracles.

Satanàs beneeix la carn contaminada.

Necessito un déu menys enfeinat.

Satanàs ha demanat: Treballar sense neguit!

M’agrada aplegar al cel després de les lloances.

Aniria a l’infern, però no tinc cobdícia.

Jesús va anar al desert en classe turista.

Satanàs ha proposat posar intel·ligència a les banyes.

Llucifer no hi és, ha anat a la fira dels pecats.

Déu ha prohibit la pluja en dissabte.

Del cel a l’infern, només hi ha un envà.

Si prenc vitamines, podré pecar més?

Hem d’estar prop de l’infern, hem trobat el collar del gos.

He anat a dues misses, però una era de sucre.

Cerco infern trist i decebedor.

Déu mana al cel, però les regles les posa la Verge.

Si Déu va posar una llengua perquè no la fem servir.

He trobat polsims de gràcia a bon preu.

Tot sovint peco, però sense vici.

Déu va sembrar més errades que encerts.

El millor del cel és que somies debades.

El pitjor de l’infern és el llibre de reclamacions.

Va ser: entrar al cel i perdre les claus.

Per a fer miracles, no cal un martell.

No puc entrar al cel, em noto com a despullat.

No m’agrada el cel, llegeixen el pensament.

Dimoni, sense destí, vol ser imprescindible.

Jesús vol fer un curset de joves promeses.

No dono abast amb les ofertes de salvació.

Jacob vol llogar l’escala els caps de setmana.

He fet un miracle, però no hi havia cap notari.

Les portes noves de l’infern seran més petites.

Em pensava ser al cel però fan mala cara.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Us faig sabedors i set poemes més

15 Abril, 2021 14:43
Publicat per jjroca, Poemes

Us faig sabedors


Us faig sabedors,

amics de tempesta,

que, al cel, hi haurà festa

i, a l’infern, calor.

Que anirem plegats,

per la vall de llàgrimes,

controlant les ànsies,

perllongant la fe.

Us faig sabedors

que enceto conversa

amb moltons i rucs.

Com ells són porucs,

anem a la grenya

per a perdre tots.


Un ingrat misteri


Ni un riure llunyà,

em dóna alegria,

vaig passant la vida

d’avui al demà.

Un ingrat misteri

em duu fins al sot,

tan poruc com sóc,

m’hauré tornat tebi.

Espero, el dilluns,

per haver nou somni,

sempre diligent.

Esclata la ment

demanant que torni

als meus dies bons.


Esclato quan puc


Com hauria de dir,

sense massa enveja,

que espero revenja

abans de partir.

Esclato quan puc

deixar l’afonia,

la rauxa m’obliga

a patir de gust.

Tot un sentinella

va trobant l’encert

en un món distant.

Espero, entretant,

retrobar el concert

de la meravella.


Torneu-me la pausa


Torneu-me la pausa

del passat gloriós,

quan era gelós

d’una febre eterna.

Posat a l’infern,

els caps de setmana,

feia filigrana

amb un cap prou verd.

Els dilluns lluïa

somnis a l’engròs

per a anar endavant.

Anar endevinant

el marró i el groc

de la vella fulla.


En el vell país


En el vell país

de malenconia,

un geni dormia

lluny del paradís.

En el regne fosc,

hi ha un cel llunyà,

com podria anar

a trobar ma sort?

En el vell país

ens llevarem d’hora

per a anar endavant.

He de saber quan

pagaré penyora

sense cap avís.


Poseu-me’n una dotzena


De pobres i saberuts,

poseu-me’n una dotzena,

vull una cambra ben plena

per gaudir d’aquells ensurts.

Els pobres seran rabiüts,

fets a la gràcia primera,

hi ha una lluita encisera

per tal de tornar-nos muts.

Els saberuts, ja se sap,

avancen pel camí pla

i prou lluny de la muntanya.

Faré la feina de l’aranya

posant fil on només hi ha

ignorància i maldecap.


Empaitar la lluna


Per perllongar la rauxa de la vida,

un nan gepic m’obliga al fet de treballar,

on són el vells qui avancen sense mida

en temps porucs cansats fins l’endemà?

M’agrada el sol, serà el darrer culpable

d’arribar d’hora per prendre’n part,

estimo el seny perdut del miserable

quan endevino que el vespre ha d’arribar.

No sóc res més que flaire de llacuna

qui viu a l’ombra d’aquells arbres gegants

bastits de fulles i d’ocellets inquiets.

Com he d’anar, per a restar despert,

a un regne trist on no hi ha vilatans

perquè han fugir per empaitar la lluna.


Al clar país


Al clar país on dormen els fantasmes

i les aranyes van treballant l’ordit,

he sentit dir les més curtes proclames:

No et llevis d’hora, espera la mitja nit!

És quan, llavors, vénen els mentiders

a ocupar un lloc gasiu i menyspreable,

parlo amb el vent i el trobaré culpable

enmig de penses de pobres tabalers.

Al clar país, espero mars de dubtes,

muntanyes velles on vol dormir el corb

mentre la lluna, de nou, me l’acompanya.

De tant en tant, s’atura una banya

amb el desig fervent del primer amor

saltironant per riscos prou abruptes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epitafis (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:39
Publicat per jjroca, Epitafis

Posa’t com vulguis, però no et contestaré.

Demà vull començar a anar amb globus.

Pràcticament dormo sense plorar.

Vull saber com va un rellotge.

Oblideu-vos d’invertir diners.

Cerco soci per a muntar un negoci.

El de menys és quan pensem.

No hi sóc, he anat d’enterrament.

Va ser morir-me i deixar de pagar.

No em puc morir, han tancat el registre.

Si et mors en dimarts, porta el rebut a la mà.

Als tres que arribin primer, els pagarem un sopar.

M’han pres la bossa del temps.

Dubto del moviment variable.

Quan plou em relaxo més.

Encara no sé quan vindràs.

He arribat prompte per si cas.

Darrerament, ni tinc febre.

Ja torno a ser un animal de sang freda.

A partir de la propera setmana, només rebré els dijous.

Em dolen els diners que vaig gastar en dietètica.

Estic perdent les ganes de fastiguejar.

Com era ric, llogà pallassos a l’enterrament.

Poden fer ball, m’he quedat sord.

Per fi he trobat la brúixola.

Dormo menys, però no em capfico.

No es moria per por de perdre la pensió.

Ara, resulta que el taüt era emprat.

Si us plau, les queixes per escrit.

Estic aprenent a no pensar.

Avui, no estic per regalar res.

Si surto, em manaràs feina?

Passo setmanes sense plantejar-me res.

Si has de tornar, porta’m un somriure.

Ja estic content, tenim batlle.

Espero sortir i trobar una botiga.

Necessito un gos que sigui de metall.

He entès que vol dir: Estar despullat!

Us atendré si no em feu matinar.

Ja t’ho vaig dir que no hi seria.

No me’n vaig per mandra.

No acostumo a sortir sense avisar.

Tinc un número de la grossa.

Es demana: abreujar els comentaris.

Per falta de lloc, només admeto bitllets.

En cinc minuts, comença l’hora del pati.

Estic pendent que arribi la senyora.

Hauré de sortir a regar les flors.

Mai endevino quan tornes.

Necessito escala, he trobat núvia al nínxol de dalt.

Estic esperant la carta d’acomiadament.

El metge em va dir que m’hauria de moure més.

He descobert que ja no tinc febre.

De segur que plou, no sento ningú.

Viatjo amb tren pel descompte.

Els dilluns escric al diari.

Només respondré si no m’escoltes.

Si no surto prompte igual em deprimeixo.

Suposo que saps que estic disponible.

M’han donat festa per bon comportament.

Si treballo, no serà pel jornal.

Provaré de pensar sense cap.

Sortiré quan tingui el permís.

Estic estudiant un pla d’evacuació.

He aconseguit un amic desinteressat.

Qui té el meu coixí?


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:36
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Mira si viu lluny que té pols al camí.

És un mentider, diu que els escuradents van viure en un arbre.

El metge m'ha recomanat canviar d'aires, he comprat un altre ventall.

Si puc triar planta, vull un camp de petroli.

Al poble, en lloc de metro tenim llambrics.

Va matar sis ocells intentant donar-los corda.

L'alcalde i sis regidors van intentar reduir a la pol·lució.

L'alcalde diu que encara que mai, existeix.

El polític afirmà: El tren que us vaig prometre, si no guanyo, l'estriparé.

O és hivern o els empaita la policia.

No, home, no; un ruc no és el veí del quart.

Tenien tan bon cor que van decidir segrestar a Déu.

El dimoni em fa creure que tinc més pinta de déu que d'home.

El que menys l'importa al pobre és la qualitat dels coberts.

Milloro, compro menys i encara trobo defectes.

Les dones viuen més perquè trepitgen millor.

Menjo sense treballar i el cos em reny.

No puc ser massa ruc, em falten orelles.

Voldria ser savi. però perdo massa temps xerrant.

No patiu per mi, jo no ho faria.

El millor de ser vell és que erraràs menys temps.

L'economia és atrevir-se a no comprar.

He tombat molts carrers sense fer mal a cap casa.

Voldria ser pagès, però els arbres no sé si em deixaran.

Treballo massa per al poc que faig.

No cal confessar-se, Déu ja s'ho esperava.

La mestra de la vida mai mana fer còpies.

La música m'agrada perquè mai la podré tenir.

He estat boig i m'ha complagut.

Ploreu per mi perquè no us podré pagar.

Aniria despullat, però estic impresentable.

Viuria més anys, però odio fer-me esperar.

He estat en cent guerres, però només signaré una pau.

El meu somni és tan real com innecessari.

Estic viu, però no sé on realment sóc.

Fer-se espavilat és saber comptar els cops.

La dona em té, però vol ser lliure.

Portar pantalons és només posar-te'ls el primer.

Mireu si mana la dona que sap que no la crec.

Les dones busquen un home, els homes la troben.

Ser feliç és no comptar mai.

Al carrer de la son, les persianes estan baixades.

No puc pensar, tinc el cervell ple.

El meu país és petit, els homes massa grans.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:32
Publicat per jjroca, Poemes curts

Cada dia

al dematí,

he de dir:

demanaria

un altre llit


Si la Parca

arriba d'hora,

vull la barca

per mi tota,

sense rauxa.


En comprar

el pa i el vi,

mon destí

es deslliurà,

va fugir.


Maleït el seny

quan, sent tan tanoca,

em deixa a la porta

tou i desllibert,

em plau la revolta.


No parlaré més,

en temps de tempesta,

de sortir de festa

més lluny del carrer,

haig poca saviesa.


En el reguitzell

de les hores baixes

no menem ni nafres

ni el goig dels poncells,

estem al desert.


Manta somnis

a la nit

ni un dimoni

a qui oferir:

pensaments necis.


A la casa vella,

no sento res més

que sospirs i enveja,

dèries de pagès

enmig de tenebra.


Quan les pedres del camí

conten mentides,

sento pena i és per mi

car les noto amanides

a la burla i a l'encís.


El cavaller

em demana

una espasa

sense fil,

és prudent.


Una casa sola

penjada del cim

sent com mai li prova

aquell vent de nit,

és quan ve que plora.


No hauré menges

per donar

si les rendes

van com van,

tan esquerpes.


A la casa

del mai més,

qui no acaba

ho té bé,

lleuger marxa.


Sento ploure

al carreró

i he de creure

que és prou bo,

com el seure.


En el regne

de la por,

cada gendre

és estirabot,

no vol creure.


Quan el cànter

va a la font

com es queixa

de tothom,

és molt trapella.


Si la jove mossa

demana per mi

dieu-li que sí,

que sóc poca cosa,

ni tan sols sóc ric.


He venut el vent

a un vell lladregot,

el vent és al bosc

on dorm a pleret

quan el cel és fosc.


No hi ha hores

a la nit,

les tinc totes

sota el llit

per si volen.


Mai hi ha mosques

quan el fred

de l'hivern

les posa a totes

a bon cobert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:22
Publicat per jjroca, Epigrames


A la plaça,
hi ha tres bancs,
dos amb gana,
l'altre no tant.


Mai demano pa
per menjar del dolç,
però si no n'hi ha
em manca de tot.


Quan el regne
vingui a casa,
vull ser a plaça,
sense ofendre.


Mengen plat
amb sis costelles,
meravelles
de la carn.


Mou el vent,
sense tenebres,
malifetes
de l'hivern.


M'agrada volar
damunt les estrelles
per si les poncelles
volen festejar.


La temença
fa volar,
sense pressa,
sense llar.


Una noia jove
no n'està per mi,
em pregunta si
encara sóc pobre.


A les ombres,
hi ha paranys,
massa joves
de pocs anys.


Albiro el meu món
des de la finestra,
haig la porta oberta
per si aplega el sol.


Amb els mariners
cantant a la barca,
sento plorar el peix,
no vol ser prop casa.


He sentit a dir
que, quan surt el sol,
diu que vol dormir,
però el vent el mou.


He de segellar
els quatre vells versos,
ben porucs, dispersos,
farcits de pensar.


És un bon regal:
passar les setmanes
totes ben ufanes,
tipes de viatjar.


Si vols haver 
manta de somnis,
paga els dimonis
i deixa'ls fer.


Per haver
gran penitència,
cal saber:
apropar l'enveja.


Doneu el prec 
de la follia,
m'agradaria
menjar-lo fred.


Vint-i-quatre
hores són
les culpables
del meu jou.


Les comandes
de la nit
s'encomanen
al coixí.


Poseu-me el dolç
de la muntanya
en cada aranya
qui viu al bosc.


He de demanar:
manta de paciència,
m'agrada la festa
però no n'hi ha.


A la sínia,
plora el ruc,
l'aigua xiscla,
clou l'eixut.


Una nota sola
no posa remei
al plorar d'un rei
quan el regne vola.
 

Per a ser 
tan malparlat,
cal saber 
estar callat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs