Pensaments divins (LXXII)

01 Abril, 2021 06:27
Publicat per jjroca, Pensaments divins

La condemna ha estat lleu: dormir sense sopar.

Seré sant quan trobi un altre desmemoriat.

Jesús, tot i la poca memòria, no vol tornar.

Al cel, la Setmana Santa, dura mesos.

La Verge està netejant, va servir detergents ecològics.

Déu presenta símptomes de claustrofòbia.

Satanàs necessita pecats amb poca infraestructura.

Satanàs temptarà a Jesús pel twitter.

He trobat un altre déu al damunt de la figuera.

Déu no envelleix, quina crema es posa?

Jesús tornarà si només ha d’anar a sopar.

Faré punts per anar a l’infern, aniré a missa els dilluns.

La Verge m’ha dit que faci de bo per al seu Fill.

Jesús volia dir: Doneu a Déu el que era del Cèsar!

Sense pecats, puc arribar a penedir-me.

Jesús va baixar del cel, no sé si sabia on anava.

El que més m’empipa és haver de pecar de pressa.

Si vaig al cel, he d’encomanar ales?

Satanàs m’obliga a saltar-me el dejuni.

He demanat misses de cinc minuts.

Ésser pecador et dóna cert atractiu.

He deixat el cel per a no tractar amb Déu.

A l’infern, han obert una sucursal del banca.

M’he apuntat a un curset per a fer de dimoni.

Satanàs afirma que, una mica de fred, és saludable.

Amb sis pecats més, et regalen un creuer.

Demà, presenten la nova temporada d’ales.

Dos deixebles estudiaran: comprensió de paràboles.

Al cel, només fan servir bombetes de led.

Per cada dos miracles, me’n compten tres.

Per a ser sant, donen ajuts?

Judes em recomanarà si el substitueixo.

Anar a Jerusalem, ho deixo per a la tardor.

Si Jesús ha de tornar a l’hort, vol un matalàs.

Noè va demanar a Déu que salvés les vinyes.

Volia ser déu, però és massa car.

Judes vol contractar un assessor d’imatge.

El millor de l’infern és la manca de salvadors.

Si aplego a sant, hauré de viure en una església?

Jesús demanarà disculpes a les colles de veremadors.

Satanàs em demana, a saber qui l’aconsella?

Va ser: entrar al cel i perdre l’ànima.

A l’infern, posaran catifes a la vora de les calderes.

Conec a Déu, però acostuma a viatjar sol.

Si peco més, podré triar plat.

Porto tres minuts sense ofendre a Déu, ja puc somiar.

Judes, en pràctiques, temptarà ocasionalment.

Si aplego a sant, hauré d’anar a les processons?

El cel ha de ser prop, sento les campanes.

Cerco una núvia que em porti a l’infern.

Sant Pere no admetrà ningú sense pecats venials.

Satanàs canvia calderes velles per matalassos de punxes.

Dimoni, en pràctiques, temptarà als cecs.

Va ser: entrar al cel i començar les queixes.

Volia ser sant, però estalviar-me el dejuni.

Em proposa anar al cel, però tinc vertigen.

He demanat cinc minuts de pausa al dimoni, m’estic fent les ungles.

Això de la glòria, tampoc és gran cosa.

Jesús és bon pastor, són les ovelles les qui no creuen.

Venbinguts a l’infern.

La Verge ha prohibit tallar les flors.

Va ser: aplegar a l’infern i triar caldera.

Estic cercant a Jesús per a què em regali una túnica.

El dolent del cel és que ja no et creu ningú.

Satanàs està cercant un home d’idees.

He demanat a Llucifer que em faci de padrí.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El cuc dintre la poma i set poemes més

01 Abril, 2021 06:24
Publicat per jjroca, Poemes

Un cuc dintre la poma


Com un cuc dintre la poma

es queixava de la sort:

Poc que m’agrada ser a l’hort

quan el pagès se n’adona!

Com només tinc una casa

me’n podria deslliurar,

els dilluns voldria anar

a passejar mitja tarda!

Enmig de tan gran sentiment,

nostre cuc plora a desdir

fins que aplega la marieta.

Aquesta ve satisfeta

perquè ha sentit a dir

que, demà, no farà vent.


Mariner de mare dolça


Mariner, ben abatut,

va menant la barca vella,

en sortir, veu una estrella

sense joia, sense ensurt.

En el port, gronxen les ones

en un present benestant,

han estat mullant les roques

procurant un bon resguard.

Mariner de mare dolça,

ben posat en pensaments

d’una llibertat llunyana.

Menjarà peix de la canya

si li aplega el pretendent

de la filla de la dona.


He guanyat petit castell


No suporto, altra vegada,

el somriure de la gent,

és ben curt l’enteniment

i ben llarga la mirada.

He guanyat petit castell

on poder desar els meus somnis,

vaig entre penes, desoris,

a cercar un bon penell.

No suporto ésser covard

i traginar la feblesa

entre bones intencions.

He de trobar els moments bons

per mantenir la riquesa

d’afartar-me sense plat.


Era un arbre qui plorava


Era un arbre qui plorava

enmig del gran fred estant,

com volia anar endavant

i fruitar de bona gana.

L’anomenen ametller,

arbre magre, assedegat,

com demana ser al mercat

per trobar homes de fe.

Nostre heroi no haurà or

ni victòries a desdir

en lluites inenarrables.

Viuria a prop de les cases

fins aplegar a l’occit

i cremar en un bon foc.


Són ben alts els gran senyors


És el vent de la infantesa

qui quequeja pel terrat,

cadascú lliura sa part

a una vida mentidera.

Són ben alts els grans senyors

i avancen per la vida,

vull guanyar una partida:

La de veure’m prompte mort!

En guerres inabastables,

he posat l’esforç i el seny,

gairebé, les he perdudes.

Mai em faltaran els dubtes

quan aplegui el moment

de les falles innombrables.


La divina providència


La divina providència,

endinsant-se a la consciència,

una lluita m’oferí:

Si no vols ésser mesquí,

demana la dolça ciència

de viatjar lluny d’aquí!

Massa portes he de veure

per poder passar a la glòria,

endevino que la història

gairebé ni la puc creure.

Som nosaltres, els humans,

els sempiterns pidolaires,

massa tous per ser profans

i porucs quan manca l’aire.


I tu te’n vas


Poseu-me el seny

vora de la finestra

per si la queixa

ve pel carrer.

Poseu, també,

una mirada fresca

de jove entesa

al quedar bé.

Estimo tant

com el cos em permet

gaudir del goig.

Em torno boig

quan somio, a pleret,

i tu te’n vas.


Hi ha una finestra


El camí, que porta al mas,

ahir, s’omplí de neu,

podria dir: Quina creu!,

ni un déu faria cas.

És quan oblido les mesures

que em sento un xic perdut,

les converses amb el ruc

mai prendran noves altures.

És un discutir pel treball

qui ens porta al desencís

i a una foscor inconcreta.

A la quadra, una finestra

ens porta al paradís

sense angúnia ni retall.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXII)

01 Abril, 2021 06:21
Publicat per jjroca, Pensaments festius

El règim d'aprimar és un èxit, m'he quedat sense diners.

La millor oferta que vaig trobar va ser un creuer per la banyera.

Fa un mes que festejo, de moment li conec la mà.

És un banquer molt despistat, va perdre l'interès.

Volia aprendre de gandul, però és massa pesat.

Em diu que m'estima, però es deu confondre.

És un vidu: Animal racional fosc i estrany.

És ric, però se'n dóna vergonya.

El millor que m' ha passat avui ha estat perdre el coneixement.

Ha estat sempre fadrí per la gràcia de Déu.

El millor del meu gos no és el que diu, és el que comenta.

Em diu: Ets molt mascle!, i em llença cacauets.

Em costa fer-li entendre que el cotxe no dorm a la saleta.

No home, no; els arbres no porten ciment!

Ofereix àtic amb vistes a dues antenes de mòbils.

Ofereixo servei funerari, en el bon sentit de la paraula.

El metge volia curar la sogra, però li vaig llevar del cap.

Ofereixo jornada única dels vint als vuitanta anys.

Les vacances, cap problema, no em fem mai.

Si t'has de morir, afanya't, tenim ofertes fins el dia vint.

El temple romandrà tancat fins que Déu torni de vacances.

Aneu estalviant, el dia quinze tornaré a robar.

És un home polit, viu al carrer per no embrutar la casa.

La ciutat és petita, no sap dormir a la fosca.

A ciutat, tinc més amics que coneguts.

Us podria dir el nom d'almenys tres dels cent veïns del replà.

El millor conegut que tinc és l'autobús.

Un bosc és com una avinguda, immòbil, en hora punta.

Dubto de la salut de la ciutat, hi ha massa hospitals.

Sé endevinar el color del cel, però no puc amb el de la terra.

Mireu si és ruc, es pensa que l'aigua no té clor.

Li vull explicar, a un pagès, el que és el camp.

És gairebé impossible que una fruita pugui viure fora del supermercat.

Si moro a ciutat, igual em perden pel camí.

Un home de ciutat és un ésser entre cues.

El que més admiro de les ciutats és el bons que són els lladregots.

Després de sis anys de casats, vaig descobrir que vivia en el meu carrer.

Ves a saber on fabriquen les closques dels ous!

És la quarta vegada que em saludo, ja em dec conèixer.

Un banquer és com un bruixot, però amb més mala idea.

Si el cirurgià em canvia el nas, qui és quedarà el meu?

Vaig veure una noia, no descarto retrobar-la abans de deu anys.

Si trobeu un colom, no dubteu, és un caganer!

Li vaig explicar, a un de poble, el que era un embús.

Si vas a la platja, mira el semàfor de la Creu Roja.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epitafis (LXXII)

01 Abril, 2021 06:17
Publicat per jjroca, Epitafis

De la feina, no em queixo.

Ja he començat un pla d’evacuació.

Avui, ja porto dues eixides.

Poseu-me al dia!

De segur que somio.

He provat d’endreçar el taüt.

Porto uns dies que no descanso.

He vingut d’hora per a sorprendre la senyora.

Em va costar molt entrar el matalàs.

A partir d’ara, on he d’anar?

Em faran perdre la paciència.

He anat a comprar una cadira plegable.

No entenc què vol dir: Trencat de color!

Cada cop, m’empolaino menys.

Fa dues nits que somio que estic viu.

Ara, faig por, però sense ganes.

No us comento on vaig anar ahir.

Bé, però el condol ja me l’ha donat fa una estona.

Si em voleu content, emporteu-vos el veí.

Ho sento, però ja he venut el cos.

Ara, festejo sense contar mentides.

La darrera vegada, la Parca, m’agafà dormint.

Si mors més vell, fan descomptes.

Prompte, perdré la paciència.

Avui, ha estat un dia sense història.

No tenen respostes, les hauran perdut.

Ha passat el revisor, ja puc sortir?

Una estoneta més i m’escapoleixo.

Per a queixes, el nínxol de l’esquerra.

Procuro estar mort a les hores feineres.

Només he vingut a descansar.

He decidit llençar el rellotge.

Si ve la sogra, no penso enfadar-me.

Mort, amb experiència, acceptaria feina a l’aire lliure.

Sortiria, però tinc la grip.

Necessito silenci, ahir vaig fer tard.

Haig llit, però em falta la tauleta.

No he sortit, tinc mandra.

M’estic recuperant del son.

Un dia d’aquests, cridaré.

Estic esperant piles noves.

Quan arribis, ja ho tindré tot fet.

Necessito un coixí més tou.

Es van descuidar de posar-me les ulleres.

Estic perdent l’hàbit de llegir.

M’he alliberat prou de pressa.

Deu ser diumenge, encara no ha eixit ningú.

No sabria dir-te perquè he vingut.

Estic esperant un xic de llum.

He obert un consultori sentimental.

Tornaré en acabar el permís.

No vingueu en dilluns, estic meditant.

Ara, sóc més positiu.

Com a somni, és un pèl llarg.

Us prego: recolliment.

No he vingut per les vistes.

Darrerament, no escolto ningú.

No sé on he deixat la por!

Ara, em medico menys.

He somiat que em moria.

És la primera vegada que m’ha tocat.

Has fet sort, avui, no puc parlar.

El que em dol és no poder fer més teatre.

Si ressuscito, vull padrins.

A la caldera, triaré els ingredients.

He comprat un nínxol, a les rebaixes, per a la sogra.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXII)

01 Abril, 2021 06:14
Publicat per jjroca, Poemes curts

Parlaré demà

amb nobles fantasmes,

sense massa ganes,

sense demanar,

ho faig de vegades.


En el carreró

de les hores toves,

les portes hi són totes,

però no ve el sol

ni passen les joves.


El vent de dalt,

en ser a la tempesta,

diu que, avui, té pressa,

no fa mitja part,

no sé perquè es queixa.


Escriuré un poema

de tot inapetent,

sóc fet a anar perdent

vivint enmig d'aquesta

raó d'ésser prudent.


Quan la mar marona

em demana anar,

li dic que demà

aniré una estona,

després ve el callar.


En un cove

ple de peix

el menys noble

com es creix,

menja el doble.


La vella olivera

voldria plorar,

les noves olives

es deixen anar,

volen dormir a terra.


En el petit mas,

entre les gallines,

poques sóc amigues

no volen jugar,

parlen aterrides.


Massa dies

sense nit

no serien

per a mi,

no em voldrien.


En aplegar

el Nadal

mai fa mal

un bon dinar,

és natural.


Manta hores

de la nit,

diuen totes:

A dormir!,

són ben llosques.


He de demanar,

a les belles fades,

que vull festejar:

dimarts i dissabtes,

m'ho voldran donar?


Els fantasmes

són així:

menyspreables

per la nit

i culpables.


En un dia

sense nit

tot seria:

esperit

i melangia.


Quan la pluja aplega

al meu carreró

sento un agredolç

qui em treu la pena,

cosa de l'enyor.


Vull anar a jugar,

a les hores dolces,

amb les quatres coses

que em van deixar:

terra, aigua, aire i noses.


Quan la jove

va a la font

ja no hi són

ni rics ni pobres,

és molt dejorn.


Manta cases,

sense foc,

són tancades

a tothom

i gelades.


He portat els anys

al cim del pujol

i diuen que els dol

el que es queda avall,

mai tindran consol.


En el cor amic

he trobat consol,

voreta del foc

i podent llegir

històries de por.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXII)

01 Abril, 2021 06:09
Publicat per jjroca, Epigrames


No he de sentir
la llarga agonia
d'aquell seny qui crida
demanant sortir.


Quan hagi retut
els deures emprats
torneu-me al passat,
vestiu-me de mut.


De la joia
de les flors,
vull el dolç,
més del que toca.


Seré amatent 
del vostre desig
per si cal dormir
mentre vaig perdent.


Quan el sol, qui crema,
em daura la pell,
em sento mesell
mancat de saviesa.


He d'albirar,
prenyat de follia,
el pas de la vida
sense saber on va.


Com un gegant,
qui plany infantesa,
sento la feresa
mentre vaig somiant.


No he de prendre
aquest neguit,
vull la nit
per a malvendre.


Per a ser
bon tafaner:
ser lleuger
i escoltar bé.


A l'estiu, corrandes,
a l'hivern, cançons,
primavera, albades,
res a la tardor.


Quan demano
pel matí,
em diu l'amo
que és ben nit.


A la sopa,
culleretes
i, si parles,
tot mongetes.


Amb seixanta
mariners,
qui s'espanta
no ve més.


Una rosa volia
el meu amor,
li donà un dia,
ho perdé tot.


Una mosca,
al bol de llet,
diu que és mossa
i té fred.


I quan faci
més calor,
que demani
baixar al pou.


La mare cantava
gronxant el minyó,
el minyó plorava
al fons del bressol.


En el fons
del gran coixí
he trobat
qui riu de mi.


Porteu-me al demà
sense massa pressa
vora la finestra
fa de bon passar.


El senyor,
tan mentider,
diu que l'enyor 
em senta bé.


Quan el cànter
va a la font
no vol nafres
ni condol.


Una amistançada
demanava amor
no n'hi havia encara
no en trobava enlloc.


Les comandes
del senyor
mai són agres
ni fan por.
 
A la casa vella,
quan s'apaga el foc,
s'acaba la pressa,
comença el record.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs