El monstre clou i set poemes més

18 Març, 2021 19:06
Publicat per jjroca, Poemes

El monstre clou


El monstre clou i tot és meravella,

hi ha una estrella guarnint el meu coixí,

estic al punt, m’afalaga dir

on res em pot i avanço sense pressa.

Seran els cims casa on sojornar

i amorosir a les tendres poncelles,

però és el seny qui no ho ha prou clar,

em fa saber on hauré les promeses.

Preneu-me, puix, el nèctar celestial

per a pujar enllà de la fermesa,

per seure, un poc, només per celebrar.

Si aneu, després, al fet del gran somiar

no us oblideu de trobar la porta oberta

amb la il·lusió de conquerir el setial.


La cara franca i el riure clar


La cara franca i el riure clar,

van pel carrer de la infantesa,

he de trobar la ment oberta

feta a la lluita i al raonar.

No vull saber on són els gojos

quan prest s’allunyen del meu camí,

sabreu que sóc del tot mesquí

quan només prego per aquells ossos.

És concloent mon testimoni:

sóc home foll per no estimar

i anar pendent del daltabaix.

Un pobre amor no ha ni encaix

per perdre’s d’hora en albirar

on es confon: desig i somni.


Entre penses i desig


Entre penses i desig,

vénen les tenebres,

van baixant per les dreceres

per a raure sols amb mi.

Procuro fugir d’escola,

intento ser bon soldat,

endevino que l’emprat

mai farà esclatar la bossa.

Perseguint a la fortuna,

vaig per corriols i dreceres

sense aturar-me un moment.

Pel matí, estic pendent,

però, en aplegar les queixes,

procuro lliurant-me’n d’una.


De tard a tard, un drapaire


Al carrer on viu el vent,

poca ombra i minsa gent.

Les finestres són tancades,

fumegen els fumerals,

ni pobres ni menestrals

ni les ganes engegades.

De tard a tard, un drapaire

com s’atreveix a passar,

de segur que ha de buscar

les fulles que porta l’aire.

Al carrers, no hi ha els riures

puix, un dia, van marxar,

cansat de tant esperar,

ni goso aprendre a viure.


L’alegria


Demà i passat demà,

he de cercar l’alegria,

acostuma a passejar

a les voltes del migdia.

L’alegria no haurà enginy

ni manta ganes de viure,

de fet, la podria descriure

com un goig enmig de cinc.

És, com no, una noble dama

cansada d’anar al mercat

per a comprar a bon preu.

De sa casa, sóc hereu

i endevino la meitat

de les gràcies qui proclama.


Ens mostrem tibats


Pel matí, era pobre

cercant bon remei,

és l’estreta llei

que suporta el poble.

Com sempre proclamo

que vull nouvinguts,

que siguin eixuts

i servents de l’amo.

Anirem, plegats,

portant espardenya

al ball de la plaça.

Quan el músic passa,

anem a la grenya

i ens mostrem tibats.


En el deure de dormir


Mentiria si digués

que somio un cop al mes.

En el deure de dormir,

he d’emprar nova aventura,

és el seny qui em procura

avançar per nous indrets.

Com procuro endevinar

on la vida em vol portar.

És el meu cos qui demana,

cada matí, poc ensurt

per acabar satisfet.

El portaré cap al verd

tot fugint del gran disgust

si el desencert s’encomana.


Un dia va ser cavall


Acabada la setmana,

el ruc deixa de plorar,

a la sínia, vol anar

per xerrar amb la bona fada.

Un dia va ser cavall,

volia ser a la muntanya,

era una pensa estranya

per fugir del vell treball.

Amb un amo massa jove,

un carro del tot feixuc,

com suava a la costera.

La userda ni era verda

i ni tan sols un remuc

el lliurava de ser pobre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments divins (LXXI)

13 Març, 2021 19:59
Publicat per jjroca, Pensaments divins

Jesús convertirà el vi em rom.

Va ser: arribar a l’infern i començar les ofertes.

Jesús no farà de fuster, s’edifica poc.

Parlaria amb Déu, però no coincidim en l’horari.

Si heu de pujar al cel, lligueu-vos bé les espardenyes.

Havia perdut l’esperança, però trobà la glòria.

Satanàs peca, però ho fa desganat.

Jesús viatjarà per internet.

He fet un miracle, però he oblidat registrar-lo.

Haig la gràcia de Déu, ara vull la meva!

Satanàs està preocupat, tres places noves de dimoni resten buides.

Dos miracles més i sabré com es fan.

Judes té problemes d’empatia.

La Verge ha demanat ampliar la perruqueria celestial.

M’he posat en una caldera de centrifugat curt.

Satanàs està disgustat, Déu ha baixat el preu dels pecats.

Jesús ha demanat un canvi d’ovelles.

De moment, faig miracles curts.

Necessito trobar un altre cel més discret.

Suposo que Déu creà el món sense cobrar.

Judes no pensa massa, però és prou eixerit.

Jesús transformà l’aigua en vi, però no la va batejar.

L’arbre no pot anar al cel, no podria arrelar.

Va ser: arribar al cel i posar-me a plorar.

Jesús odia una paraula: Calvari!

Judes fa un curset de suggestió.

M’ha tocat un dimoni sord.

El diluvi va ser un desastre per a la vinya.

Déu diu que, si torna a crear, acceptarà idees.

No puc pecar més, han pujat els preus!

Satanàs ha guanyat un concurs d’ous passats per aigua.

Satanàs ha castigat a tres dimonis a fer bones obres.

Jesús està trist, es deu acostar la quaresma.

El concert va estar fluixet, no va venir ni Déu.

Convocat un concurs per a renovar l’himne celestial.

Jesús no es basà en el principi d’Arquímedes.

Adam ha tret les pomes del menú.

Excursió a l’infern: No oblideu els diners de les forques.

Si peco més, qui portarà el carbó i l’aigua.

Déu ha prohibit a Jesús fer vacances en Setmana Santa.

Satanàs ha provat d’apuntar-se a una confraria.

Estic trisc, no hi ha manera de canviar de dimoni.

Els condemnats de classe tenen calderes amb wifi.

He perdut l’oferta per a treballar de sant.

La Verge veu el paper de sogra una mica lluny.

Satanàs no ha pogut renovar el pressupost.

Déu està enfadat, haurà de renovar el consell celestial.

Parlant amb Déu, he aconseguit escoltar-me.

Faria de dimoni, però cobren poc.

Judes no entén perquè Jesús va de pobre.

He fet dos pecats de supèrbia, faltaria més!

Quan faci miracles, podré jugar a la loteria?

Necessito un altre déu per a les vacances.

M’ha tocat un àngel prou murri.

He demanat les temptacions als capvespres.

Aniré al cel en primavera, vull portar flors.

El meu dimoni s’ha apuntat a l’atur.

De fet, em conformaria amb sis deixebles.

He fet un miracle, però l’han reconegut.

Jesús farà de pastor, però vol abelles.

Judes es vol penjar, ha perdut els diners.

A partir d’ara, la gràcia es repartirà sense embolcall.

Aniria a l’infern, però no estic d’humor.

Estic en gràcia, però m’enyoro.

Per estalvi, el vi de missa es beurà amb porró.

Estic ensenyant a mossegar al meu àngel.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Una força pregona i set poemes més

13 Març, 2021 19:54
Publicat per jjroca, Poemes

Una força pregona


En els riures de les flors,

veig saviesa i colors.

Em comenten les abelles

com l’hivern està present,

poca feina per a fer

dessota de les estrelles.

No voldria altra remor

que el rajolí de la deu,

poc que estalvio en neu,

la haig tota en la fredor.

En el riures de la flor

hi ha una força pregona,

com avança i abandona

els reclaus del nostre cor.


Cel obert en cada sala


Si la casa és ma presó,

li posaré reixes d’or.

Cel obert en cada sala

i pau en el dormitori,

dolça llum allí on toqui

i un polsimet d’esperança.

El viatge ha estat llarg,

aprendre: reial ofici,

a la cuina, no vull vici,

quatre branques a la llar.

El lliurar per als dilluns,

per als dimarts, no vull guerra,

si el dimecres alleugera,

els dijous no volem fums.


La mare natura


La mare natura

demanà fortuna

a un déu saberut.

El déu féu l’ull cluc

i ella ni s’esvera

puix ve primavera.

Els arbres, les flors

i tots els colors,

dominen el terra,

qui vol més dolcesa

quan esclata el cor?

La mare natura

cura de malura

quan s’allunya el sol.


Passen les ovelles


Poseu el dolor

ben lluny de la casa,

l’hivern ni m’agrada

quan clou l’escalfor.

Llavors, et diré,

estimada meva,

com el riu s’emplena

de passatges verds.

Passen les ovelles

al davant del gos

enmig de la bela.

El temps no haurà treva

i va prenent un mos

envoltat d’esquelles.


El riure clar


El riure clar

i dolça la mirada,

és com l’aigua clara

a punt de volar.

La passa lleugera

quan va carrer amunt,

vestidet de punt,

porta una cistella.

Divendres, mercat,

compra cansalada

i quatre olives.

Respon quan la crides,

surt, a la vesprada,

a trobar l’amic.


Ni vull saber


Ni vull saber

on s’acaba el somni

i aplega el dimoni

per a poder ser.

Desvalguts de cap,

anem per les fosques,

pobres i tanoques,

enmig de l’esclat.

En llevar-se el dia

cerco solució

als petits problemes.

Sense massa penes,

trobo aquell racó

on s’esmuny la vida.


Poseu-me la nit


Poseu-me la nit

quan es perd el dia,

no vull la partida

del dolç esperit.

Però és així:

el temps de cordura,

mancats de mesura,

ni sabem què dir.

Prenem, per al cos,

un xic de fortuna

per tal de viatjar.

Com voldria estar

ben lluny d’una engruna

qui fuig i no pot.


La petita guerra


Com demanaria,

per a ser vençut,

trobar aixopluc

i curta agonia.

La petita guerra,

de cada setmana,

com el cap desgrana

fins tocar el terra.

Anar avançant

fins tocar el no res

per tal de saber.

Del ser al no ser,

un camí prou ver,

gaire incomprès.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epitafis (LXXI)

13 Març, 2021 19:51
Publicat per jjroca, Epitafis

Si entreu, ho tinc tot a punt.

Ja li deia al xòfer que anàvem al cementiri.

No puc parlar, he fet una aposta.

Estaré mort fins al proper dissabte.

Vull repetir l’enterrament, va ser tan emotiu.

Haig el futur un xic complicat.

Una mica més i em donaran l’alta.

No vull saber la cara que faig.

Porteu-me una mica de crema, si us plau!

No surto, vull guanyar l’aposta.

Em faré el sord per si em proposen feina.

Algú s’ha trobat unes claus de taüt?

Us puc aconsellar un metge!

Necessito un nínxol alt, he comprat un panell solar.

Estic content, he perdut la pressa.

He demanat la baixa de mort.

Dubto que el nínxol sigui saludable.

Vist des de dintre, no és el mateix.

El dies de festa no tenim sesta.

Estic esperant menjar-me el món.

M’he guanyat descansar una estona.

No es permet entrar gossos ni aviram.

L’ànima en pensa acaba de passar.

He comprat cent grams de força.

La propera vegada em moriré en dissabte.

Nínxol tancat per falta de personal.

Si he de sortir, tocaré el tambor.

Canvio somni etern per revetlla ocasional.

Si vaig a l’infern, a qui em puc emportar?

En sentir el xiulet, pots entrar.

De segur, que m’he deixat un mitjó fora.

Em feia il·lusió, donar-te una sorpresa.

No sé si anar-me'n o demanar pròrroga.

Si menges poc, t’ho passes força bé.

En cas de dubte, no torneu.

Demà, no vinguis perquè lliuro.

M’enfadaria si pogués respirar.

Ho sento, el dia de pagament era ahir.

Si t’apropes, et contaré una mentida.

No sé on he perdut la salut.

Des que haig núvia, em trobo millor.

Començo a perdre la fe en tornar.

Un dia d’aquests, igual protesto.

Ho sento, però he quedat amb la veïna.

Estic content, ahir em vaig enfadar.

Potser sóc dintre, però no us féssiu il·lusions.

Ara, m’ho prenc esportivament.

No t’escolto, però tampoc et miro.

Per a demanar, el nínxol del costat.

Ja gairebé no em fa mal res.

Algú em pot regalar unes cortines?

El metge m’ha aconsellat parlar més.

Si escoltes bé, em sentiràs riure.

Porto dues setmanes sense fer res.

Ho sento, però no m’agrada acomiadar-me.

No sento ningú, ha de ser dilluns.

Darrerament, avanço poc.

Ara, acostumo a portar-me bé.

Aquest vespre, lliuro.

L’àvia ja m’ho deia: No et moguis!

Ara, no sé com gastar-me’ls.

Em costa molt l’expressió corporal.

Avui, no he tingut bones idees.

Hauré begut massa, em costa llevar-me.

Amb tres ciris més, organitzaré una processó.

Va ser: entrar i començar la festa.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXI)

13 Març, 2021 19:43
Publicat per jjroca, Pensaments festius

L'únic bo de marejar-te és que viatges sense pagar.

Sóc tan petit que ni tan sols em preocupa.

El millor de l'amistat és l'adequada distància.

El vestit amaga el paratges del meu país.

Déu va preferir que el vestit el creés l'home.

No patiu pels veïns, ells sempre et veuen.

El pitjor de ser pagès és la mala vista dels caçadors.

La mort és una desfeta sense condicions.

Fer-se vell és esperar que el món et porti.

Tindria més diners si em volguessin conèixer.

Reparteixo l'any entre somnis i desenganys.

El taüt és una caixa d'estalvis.

Un banc és una festa de diners.

La núvia sempre em tria les butxaques molt grans.

Si dono tot el temps, em convertiré en un déu.

Morir-se és començar una llarga vaga.

El millor de caminar és trobar nous aires.

La vida és una disminució contínua d'espais.

No hi ha dones lletges sinó ulls mal ensinistrats.

L'estimo tant que dubto que la conegui.

Tingueu sempre present que els encerts no us pertanyen.

Escriuria més, però el llapis se'n riu.

És indubtable que les dones tenen menys cares polièdriques.

No penso perquè sí, penso perquè no.

Faria una entrevista, però acostumo a portar calçotets.

L'home volia llibertat però va crear les tanques.

Tot i que el gat em mira, no sé que dir-li.

Casar-se seria més fàcil si durés una nit.

Tinc massa por per no equivocar-me.

Anar al cel, es qüestió de padrins.

És massa viu per no morir-se.

Sense pressa, s'arriba d'hora.

Només tinc cos per passar comptes.

Sóc el rei d'un país petit i desert.

Trobareu més negocis que amics.

Ser pobre és un acte de bona fe.

He començat un treball massa lluny del paradís.

El meu futur us el regalo.

Tinc por del dolor i del regne de la llum.

No tinc res més que un camí ple de contratemps.

Si arribo massa tard, no trobaré més que crits.

Amb dos ulls i tan poc que aprenc.

Si el sol camina, la fosca corre.

Sempre, quedarà un lloc on us podreu perdre.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXI)

13 Març, 2021 19:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan plou al carrer,

a l'hora primera,

sento com es queixa

de mai no saber

si algú la prega.


És el llop

quan sent l'ovella

quan demana

bona menja,

no hi és tot.


En el caminoi,

quatre fulles velles

diuen meravelles

tot parlant del sol,

estimen estrelles.


Els fantasmes

són aquí,

volen tasques

de glatir,

miserables.


Animeta amb pena

vaig pels carrerons,

voldria torrons

d'aquells fets d'ametlla,

els prenc als minyons.


Apleguen fantasmes

per cambres i racons

la meitat són bons,

difícils els altres,

tots ells miserables.


Quan apleguen esperits

amb carona riallera,

demana una veu planera:

Amagueu-vos sota el llit!,

després s'alluna la festa.


Mireu-la com va

sense tocar terra,

és talment princesa

plena de somiar

amb mars de dolcesa.


En el batec

de les hores dolces

com parlo a estones

mentre em distrec

de les llargues noses.


Manta noies,

ben guarnides,

eixerides,

riuen totes

mentre miren.


Com estimo

la tardor

quan desitjo

somiar un poc

i endevino

que sóc mort.


A la vella casa,

no hi ha embalums

ni rau la nissaga

esperant vençuts,

la nit qui s'atansa.


A l'enterrament,

érem quatre gats,

uns assedegats,

altres plens de vent,

va ser prou distant.


Quan la lluna vol

eixir al migdia

sento com em crida,

com lluita i li dol

no haver altra vida.


Trenta pedres

al coixí

fan tenebres

per la nit,

són molt seves.


A la bona vida,

mai poso enrenou,

descansar convida

a estimar, de nou,

regnes de fugida.


En ser al vespre,

quan li plau,

parla el mestre

del catau,

ho veu negre.


Al bon dematí,

quan la pluja aplega,

sento com a festa

tot el que han de dir,

estimo la fressa.


Les fulles demanen,

en ser a la tardor,

un descans traïdor,

qui els diu que manen:

el matar a tothom.


Quan la Parca

entri al poble

sigui noble

i passi casa

a pas doble.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXI)

13 Març, 2021 19:30
Publicat per jjroca, Epigrames


Manta hores
de la nit
diuen totes
que he dormit.


Com de foll
és nostre amor,
sense endoll
on posar el cor.


Les angúnies
són així:
mengen, criden,
beuen vi.


Portaré el seny
fins a la tempesta,
per deixar la gresca,
per gaudir-ne menys.


Com un gegant
sense il·lusió,
menjo quan hi ha,
viatjo enlloc.


Les comandes
de la nit
mai es cansen
de venir.


Doneu-me pau
a la tenebra,
una mà estesa
i una clau.


Passeig del dolor
tot pujant al cim,
penso en mig abril
quan em plau dolçor.


La mare demana,
tot mirant el nin,
que acabi la febrada,
voldria dormir.


En les velles hores
d'un mes de febrer
penso com pot ser
que s'acabin totes.


A la casa vella,
quan parla la clau,
com diu meravella,
però poc li plau.


Mai he demanat,
perduda feresa,
el tresor quant crema
perquè no ha arribat.


Quan el sol s'enfada
del treball mal fet,
ens porta una flama:
rabiosa, creixent.


Estimo el vent
abans que la tempesta,
però és aquesta
qui mai es perd.


Pobrissó el llop
quan sap que el corder
arribà el primer
per guarir el seu lloc.


Sent tan gran
i matusser,
com m'escau
ser el primer.


Una mossa sola
al balcó estant
mentre va somiant
diu que amor li sobra.


Porteu-me a l'escola
de tinta i paper,
la deixà primer,
però hom l'enyora.


En les ombres
de la nit
massa homes
fan glatir.


Quan li parlo al vent
de jorns de tardor,
em porta escalfor
per si agafo fred.


Quatre roses
del jardí
parlen totes
sense dir.


El ruc volia
aprendre a somiar,
la sínia sentia
ni gosa xerrar.


Aparteu-me
un racó de por
per si ve la mort
i es vol distreu-re.
 

No vull haver
més noves primaveres,
desitjo les velles,
les de no glatir més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pobre de mil somnis i set poemes més

07 Març, 2021 11:59
Publicat per jjroca, Poemes

Pobre de mil somnis


Pobre de mil somnis,

hereu com tothom,

ni plata ni or

porta mil oprobis.

El temps l’ha desat,

en gran paradís,

un xic malaltís,

amb el cor obert.

Pobre com la nit

va cercant història

en gran viatjar.

Algú ha de posar

capsa a la memòria

per tal de guarir.


Demanar un amic


Us faig sabedors

que porto feblesa,

vaig, pel món, de pressa

sense cap raó.

No porto l’enginy

lligat a una bossa,

em faria nosa

si sabés mentir.

Un dubte em durà,

a mans d’embolics,

a trobar resposta.

Algun ric ni gosa

demanar un amic

per somiar i callar.


Suposar per suposar


Suposar per suposar,

deixeu-me una estona lliure,

m’agrada el temps d’escriure

quan el cap es deixa anar.

Oblidat d’homes i déus,

he de fer-me a l’infortuni,

una pluja és un diluvi,

pocs creients i massa ateus.

Esmolar ungles i pensa

per tal d’anar a caçar:

elfs, ogres i fantasmes.

Va ser cosa de les fades:

un cop et deixes anar,

és quan aplega feblesa.


El cavall d’una peça


Entre cavalls, cavallers

i la batalla encetada,

he trobat una altra espasa

per a guanyar tot un mes.

La primera, us ho diria,

coneixia troncs i pedres,

mossegada a les primeres

batalles de tots els dies.

El cavall, d’una peça,

camacurt, assedegat,

els dissabtes prou es queixa.

Entre sals, durà el sucre

per a encetar lluita tardana

acabant en el gran dubte.


Com avança l’amistança


Com avança l’amistança

pel carrer de solitud,

caldrà prendre la virtut

per a saber com acaba.

Som nosaltres, els humans

els qui endarrerim la cura,

havem la pensa feixuga

i somiem de tant en tant.

Conqueridors i prou murris,

no havent castell ni voltants

on enllestir les batalles.

Quan l’hivern va d’acaballes,

de segur que ens farem grans

abans de saber-nos nuvis.


Esperant qui ve


Manta gana, força son

i finir a saber on.

És la vida una sorpresa

per a pobres i perdedors,

tots perdent les mil empreses

farem força escomeses

amb caire deslliurador.

I, després, tornem a casa

per a raure a prop la llar

i torrar una sardina.

Com llumener s’endevina

quan és a punt d’arribar

esperant qui ve, com passa

aquest deure d’estimar.


No hauré més remei


No hauré més remei

que llevar-me d’hora i tallar l’herbei.

Massa gossos i pastors

caminen cap a Betlem,

van cercant el Naixement

tot un fet enlluernador.

I l’estrella com convida

al deure gran de ballar

en una festa infinita.

No cal, que si em pica

hauràs deure de pecar

per si s’atansa una mica,

després, vindrà un gener

on glatir i guanyar fred.


Com s’esbatanen


Em cal saber,

de primera hora,

on el seny es troba

i on vol quedar bé.

Després, vindran

les nits sornegueres

envoltades d’estrelles,

farcides de galants.

Com les pubilles,

pensant, en el futur,

els somnis entrebanquen.

Com s’esbatanen

els deures ben perduts

per esbrinar on nien.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments divins (LXX)

01 Març, 2021 06:07
Publicat per jjroca, Pensaments divins

No sé quan la Verge es farà feminista.

Satanàs promourà la dictadura.

Judes desaconsella jugar a la borsa.

Déu creu que, menys de quatre potes, crea inestabilitat.

He demanat una altra vida eterna per si de cas.

Porto un mes al cel i no m’ha rebut ningú.

He anat a l’infern per una juguesca.

Segurament pujaran el preu dels miracles.

Déu ha demanat el paper d’heroi.

Al cel, no hi ha res a l’esquerra.

Satanàs ha nombrat el ca Cèrber d’encarregat.

No vull cap déu que meni llamps.

La Verge vol organitzar un ball de disfresses.

En dilluns, la fe és més cara.

Li he demanat a Déu que no em vingui a veure.

Vull ser sant, però de carrer.

A l’infern resen el Pare vostre.

Satanàs ja em deu dues penyores.

Els darrers condemnats traginaran el carbó de l’infern.

He llogat a un dimoni per a què m’endreci els pecats.

Haig tanta sort que Déu em respondrà.

Segurament, Déu treballa a una altra freqüència.

Judes plorava, li havien pres deu monedes.

Va ser: entrar a l’infern i començar a plorar.

Si vaig al cel, podré empaitar un dimoni?

Si aneu al cel, no oblideu el paraigua.

Per a les cremades, proveu: Satan Plus!

Judes denuncia: competència deslleial.

La Verge vol aprendre cuina ràpida.

Satanàs cerca un ajudant infidel.

Si feu miracles, reserveu plaça.

Si us toca el cel, ni pregunteu per Déu.

Per a ser etern, què cal sopar?

Jesús vol canviar la creu per una gandula.

Judes farà la nova traïció per internet.

Jesús no tornarà amb les ovelles velles.

Satanàs ha demanat a Déu una pausa de dos segles.

Déu no es veu en el paper de sogre.

Necessito salvadors, però no tants.

Jesús aprendrà a nedar en aigües braves.

Déu assoleix que és difícil d’entendre.

Si voleu la glòria, aneu sis nínxols ponent enllà.

Estava fent un miracle i m’han amonestat.

El millor plat de l’infern és la carn d’olla.

El bo del cel és que no jutja ningú.

Jesús es queixa dels traductors.

Judes ha decidit tornar-se desprès.

Déu està estudiant substituir el sol.

Satanàs està fent un discurs irreverent.

Jesús no té sort, un deixeble li ha sortit ateu.

Déu trià la terra com a planeta llunyà.

Prefereixo mantenir-me dret que caure en gràcia.

Per al darrer judici, tinc un advocat quec.

Les entrades de l’infern les aconseguiràs a la revenda.

De moment, confonc la Salve i el Rèquiem.

Si arribo a sant, podré tenir una catifa?

Tres dimonis amics em volen fer la traveta.

Al cel, no hi ha consigna per a deixar les ales.

Fa sis anys que sóc al cel i encara no he vist a la Verge.

Estava plorant quan ha arribat el vaixell dels salvadors.

Els sants de dretes volen sortir els dies parells.

La processó es farà en acabar la vaga.

Jesús busca salvador per al paper de Judes.

Jesús tremola, Maria de Magdala ha preguntat el preu dels olis.

Déu coneix el futur, no crec que torni.

Judes vol la túnica de Jesús per a subhastar-la.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Eternament confús i set poemes més

01 Març, 2021 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

Eternament confús


I tot serà eternament confús

per a tornar al lloc de la partida,

en el passar, la pena és amanida,

però el món li mostra llur refús.

Anem, a pams, saltironant obstacles

en l’agredolç etern de la prudència,

hauré de dir que el dubte és una ciència

i, trobar un port, ho deixo per als altres.

Com vaig a lloms de la barca imprecisa,

navego en mars, captius del seu onatge,

on hem d’emprar desitjos i temences.

És a les golfes on he deixat les presses

esperant sort i emprant nou missatge

mentre el meu cos s’enfada i domina.


A coll-i-bé


A coll-i-bé em porta el vell món

sense donar-me el dia ni cap hora,

ell és així: gasiu i un xic tanoca,

però n’oblida el què, el quan i el com.

Poqueta llum, els déus mostraran

puix diuen que ma pensa és mediocre,

se’n riuen prou i em llencen aquest ogre

per a saber fins on hauré més fam.

Quan no puc més, albiro les estrelles

per si una d’elles em mostra el camí

del seny i la sortida.

El cos gruny, demana altra vida

puix l’he tractat d’obtús i de mesquí,

qui sap sofrir enmig de tombarelles?


La gràcia infinita


Parlem del vent, del deure qui l’ha dut

per terres velles cansades de misèria,

és, al serrat, on la força s’esguerra,

vol davallar i córrer per l’ensurt.

I no vol pa ni llit on reposar

fins a trobar la gent ben enfeinada,

li agrada el seny dels arbres en gronxar

i aquell regust que li pertany encara.

Parlem del vent, del regne de follia

on vull anar per tal d’assabentar-me

com és el si de la força primera,

quasi vestit de pobra mainadera,

aterro un xic per tal de pentinar-me

tot esperant la gràcia infinita.


En fer-se nit


En el rampell,

per terres isolades,

he vist les cases

vora el castell.

Els vilatans,

en portes i finestres,

sense revenja,

com van sotjant.

Ha de ser així

quan hom davalli

del seu setial.

Com a mortal,

serà millor que calli

en fer-se nit.


Eixir al descobert


No vull pensar,

en eixir al descobert,

per trobar el fred

qui es vol quedar.

Prendre l’encert

de les muntanyes

mentre s’escanyen

els porucs temps.

Allí, en el buit

de dalt de tot,

aplegar al cel.

Poseu-me mel,

en el sarró,

ben a curull.


Somrís de cara


A la feina,

he de ser

sense eina,

però amb fe.

Quan aplega

el bon amo,

a la brega,

m’encomano.

És quan tarda

en marxar,

quan li comento.

Fins diria que l’envejo

i deixo anar:

somrís de cara.


D’altra no n’hi ha


Na Mariona, del meu cor,

ha més pena que pas por.

Es lleva de bon matí,

diria que a les albades,

es renta els ulls, les galtes

amb un sabó del més fi.

Com prendrà, per esmorzar,

els dos ous amb cansalada,

per fruita, mitja mangrana

perquè no vol engreixar.

I després, cap a la feina

de cosir i de brodar,

com ella, d’altra no n’hi ha,

l’he demanat per a reina.


Han mort el rabiüts


Visc entre atuells

i una mar propera,

sento com la queixa

em porta rampells.

Anem, endavant,

bastint els castells,

massa cascavells

per a un trist passar.

El banc és de fusta,

els vells de fa anys,

els desitjos buits.

Han mort els rabiüts,

com ens han deixat

enmig la batussa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs