El monstre clou i set poemes més
18 Març, 2021 19:06
Publicat per jjroca,
Poemes
El monstre clou
El monstre clou i tot és meravella,
hi ha una estrella guarnint el meu coixí,
estic al punt, m’afalaga dir
on res em pot i avanço sense pressa.
Seran els cims casa on sojornar
i amorosir a les tendres poncelles,
però és el seny qui no ho ha prou clar,
em fa saber on hauré les promeses.
Preneu-me, puix, el nèctar celestial
per a pujar enllà de la fermesa,
per seure, un poc, només per celebrar.
Si aneu, després, al fet del gran somiar
no us oblideu de trobar la porta oberta
amb la il·lusió de conquerir el setial.
La cara franca i el riure clar
La cara franca i el riure clar,
van pel carrer de la infantesa,
he de trobar la ment oberta
feta a la lluita i al raonar.
No vull saber on són els gojos
quan prest s’allunyen del meu camí,
sabreu que sóc del tot mesquí
quan només prego per aquells ossos.
És concloent mon testimoni:
sóc home foll per no estimar
i anar pendent del daltabaix.
Un pobre amor no ha ni encaix
per perdre’s d’hora en albirar
on es confon: desig i somni.
Entre penses i desig
Entre penses i desig,
vénen les tenebres,
van baixant per les dreceres
per a raure sols amb mi.
Procuro fugir d’escola,
intento ser bon soldat,
endevino que l’emprat
mai farà esclatar la bossa.
Perseguint a la fortuna,
vaig per corriols i dreceres
sense aturar-me un moment.
Pel matí, estic pendent,
però, en aplegar les queixes,
procuro lliurant-me’n d’una.
De tard a tard, un drapaire
Al carrer on viu el vent,
poca ombra i minsa gent.
Les finestres són tancades,
fumegen els fumerals,
ni pobres ni menestrals
ni les ganes engegades.
De tard a tard, un drapaire
com s’atreveix a passar,
de segur que ha de buscar
les fulles que porta l’aire.
Al carrers, no hi ha els riures
puix, un dia, van marxar,
cansat de tant esperar,
ni goso aprendre a viure.
L’alegria
Demà i passat demà,
he de cercar l’alegria,
acostuma a passejar
a les voltes del migdia.
L’alegria no haurà enginy
ni manta ganes de viure,
de fet, la podria descriure
com un goig enmig de cinc.
És, com no, una noble dama
cansada d’anar al mercat
per a comprar a bon preu.
De sa casa, sóc hereu
i endevino la meitat
de les gràcies qui proclama.
Ens mostrem tibats
Pel matí, era pobre
cercant bon remei,
és l’estreta llei
que suporta el poble.
Com sempre proclamo
que vull nouvinguts,
que siguin eixuts
i servents de l’amo.
Anirem, plegats,
portant espardenya
al ball de la plaça.
Quan el músic passa,
anem a la grenya
i ens mostrem tibats.
En el deure de dormir
Mentiria si digués
que somio un cop al mes.
En el deure de dormir,
he d’emprar nova aventura,
és el seny qui em procura
avançar per nous indrets.
Com procuro endevinar
on la vida em vol portar.
És el meu cos qui demana,
cada matí, poc ensurt
per acabar satisfet.
El portaré cap al verd
tot fugint del gran disgust
si el desencert s’encomana.
Un dia va ser cavall
Acabada la setmana,
el ruc deixa de plorar,
a la sínia, vol anar
per xerrar amb la bona fada.
Un dia va ser cavall,
volia ser a la muntanya,
era una pensa estranya
per fugir del vell treball.
Amb un amo massa jove,
un carro del tot feixuc,
com suava a la costera.
La userda ni era verda
i ni tan sols un remuc
el lliurava de ser pobre.