Pensaments divins (LXXI)
13 Març, 2021 19:59
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Jesús convertirà el vi em rom.
Va ser: arribar a l’infern i començar les ofertes.
Jesús no farà de fuster, s’edifica poc.
Parlaria amb Déu, però no coincidim en l’horari.
Si heu de pujar al cel, lligueu-vos bé les espardenyes.
Havia perdut l’esperança, però trobà la glòria.
Satanàs peca, però ho fa desganat.
Jesús viatjarà per internet.
He fet un miracle, però he oblidat registrar-lo.
Haig la gràcia de Déu, ara vull la meva!
Satanàs està preocupat, tres places noves de dimoni resten buides.
Dos miracles més i sabré com es fan.
Judes té problemes d’empatia.
La Verge ha demanat ampliar la perruqueria celestial.
M’he posat en una caldera de centrifugat curt.
Satanàs està disgustat, Déu ha baixat el preu dels pecats.
Jesús ha demanat un canvi d’ovelles.
De moment, faig miracles curts.
Necessito trobar un altre cel més discret.
Suposo que Déu creà el món sense cobrar.
Judes no pensa massa, però és prou eixerit.
Jesús transformà l’aigua en vi, però no la va batejar.
L’arbre no pot anar al cel, no podria arrelar.
Va ser: arribar al cel i posar-me a plorar.
Jesús odia una paraula: Calvari!
Judes fa un curset de suggestió.
M’ha tocat un dimoni sord.
El diluvi va ser un desastre per a la vinya.
Déu diu que, si torna a crear, acceptarà idees.
No puc pecar més, han pujat els preus!
Satanàs ha guanyat un concurs d’ous passats per aigua.
Satanàs ha castigat a tres dimonis a fer bones obres.
Jesús està trist, es deu acostar la quaresma.
El concert va estar fluixet, no va venir ni Déu.
Convocat un concurs per a renovar l’himne celestial.
Jesús no es basà en el principi d’Arquímedes.
Adam ha tret les pomes del menú.
Excursió a l’infern: No oblideu els diners de les forques.
Si peco més, qui portarà el carbó i l’aigua.
Déu ha prohibit a Jesús fer vacances en Setmana Santa.
Satanàs ha provat d’apuntar-se a una confraria.
Estic trisc, no hi ha manera de canviar de dimoni.
Els condemnats de classe tenen calderes amb wifi.
He perdut l’oferta per a treballar de sant.
La Verge veu el paper de sogra una mica lluny.
Satanàs no ha pogut renovar el pressupost.
Déu està enfadat, haurà de renovar el consell celestial.
Parlant amb Déu, he aconseguit escoltar-me.
Faria de dimoni, però cobren poc.
Judes no entén perquè Jesús va de pobre.
He fet dos pecats de supèrbia, faltaria més!
Quan faci miracles, podré jugar a la loteria?
Necessito un altre déu per a les vacances.
M’ha tocat un àngel prou murri.
He demanat les temptacions als capvespres.
Aniré al cel en primavera, vull portar flors.
El meu dimoni s’ha apuntat a l’atur.
De fet, em conformaria amb sis deixebles.
He fet un miracle, però l’han reconegut.
Jesús farà de pastor, però vol abelles.
Judes es vol penjar, ha perdut els diners.
A partir d’ara, la gràcia es repartirà sense embolcall.
Aniria a l’infern, però no estic d’humor.
Estic en gràcia, però m’enyoro.
Per estalvi, el vi de missa es beurà amb porró.
Estic ensenyant a mossegar al meu àngel.
Una força pregona i set poemes més
13 Març, 2021 19:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Una força pregona
En els riures de les flors,
veig saviesa i colors.
Em comenten les abelles
com l’hivern està present,
poca feina per a fer
dessota de les estrelles.
No voldria altra remor
que el rajolí de la deu,
poc que estalvio en neu,
la haig tota en la fredor.
En el riures de la flor
hi ha una força pregona,
com avança i abandona
els reclaus del nostre cor.
Cel obert en cada sala
Si la casa és ma presó,
li posaré reixes d’or.
Cel obert en cada sala
i pau en el dormitori,
dolça llum allí on toqui
i un polsimet d’esperança.
El viatge ha estat llarg,
aprendre: reial ofici,
a la cuina, no vull vici,
quatre branques a la llar.
El lliurar per als dilluns,
per als dimarts, no vull guerra,
si el dimecres alleugera,
els dijous no volem fums.
La mare natura
La mare natura
demanà fortuna
a un déu saberut.
El déu féu l’ull cluc
i ella ni s’esvera
puix ve primavera.
Els arbres, les flors
i tots els colors,
dominen el terra,
qui vol més dolcesa
quan esclata el cor?
La mare natura
cura de malura
quan s’allunya el sol.
Passen les ovelles
Poseu el dolor
ben lluny de la casa,
l’hivern ni m’agrada
quan clou l’escalfor.
Llavors, et diré,
estimada meva,
com el riu s’emplena
de passatges verds.
Passen les ovelles
al davant del gos
enmig de la bela.
El temps no haurà treva
i va prenent un mos
envoltat d’esquelles.
El riure clar
El riure clar
i dolça la mirada,
és com l’aigua clara
a punt de volar.
La passa lleugera
quan va carrer amunt,
vestidet de punt,
porta una cistella.
Divendres, mercat,
compra cansalada
i quatre olives.
Respon quan la crides,
surt, a la vesprada,
a trobar l’amic.
Ni vull saber
Ni vull saber
on s’acaba el somni
i aplega el dimoni
per a poder ser.
Desvalguts de cap,
anem per les fosques,
pobres i tanoques,
enmig de l’esclat.
En llevar-se el dia
cerco solució
als petits problemes.
Sense massa penes,
trobo aquell racó
on s’esmuny la vida.
Poseu-me la nit
Poseu-me la nit
quan es perd el dia,
no vull la partida
del dolç esperit.
Però és així:
el temps de cordura,
mancats de mesura,
ni sabem què dir.
Prenem, per al cos,
un xic de fortuna
per tal de viatjar.
Com voldria estar
ben lluny d’una engruna
qui fuig i no pot.
La petita guerra
Com demanaria,
per a ser vençut,
trobar aixopluc
i curta agonia.
La petita guerra,
de cada setmana,
com el cap desgrana
fins tocar el terra.
Anar avançant
fins tocar el no res
per tal de saber.
Del ser al no ser,
un camí prou ver,
gaire incomprès.
Epitafis (LXXI)
13 Març, 2021 19:51
Publicat per jjroca,
Epitafis
Si entreu, ho tinc tot a punt.
Ja li deia al xòfer que anàvem al cementiri.
No puc parlar, he fet una aposta.
Estaré mort fins al proper dissabte.
Vull repetir l’enterrament, va ser tan emotiu.
Haig el futur un xic complicat.
Una mica més i em donaran l’alta.
No vull saber la cara que faig.
Porteu-me una mica de crema, si us plau!
No surto, vull guanyar l’aposta.
Em faré el sord per si em proposen feina.
Algú s’ha trobat unes claus de taüt?
Us puc aconsellar un metge!
Necessito un nínxol alt, he comprat un panell solar.
Estic content, he perdut la pressa.
He demanat la baixa de mort.
Dubto que el nínxol sigui saludable.
Vist des de dintre, no és el mateix.
El dies de festa no tenim sesta.
Estic esperant menjar-me el món.
M’he guanyat descansar una estona.
No es permet entrar gossos ni aviram.
L’ànima en pensa acaba de passar.
He comprat cent grams de força.
La propera vegada em moriré en dissabte.
Nínxol tancat per falta de personal.
Si he de sortir, tocaré el tambor.
Canvio somni etern per revetlla ocasional.
Si vaig a l’infern, a qui em puc emportar?
En sentir el xiulet, pots entrar.
De segur, que m’he deixat un mitjó fora.
Em feia il·lusió, donar-te una sorpresa.
No sé si anar-me'n o demanar pròrroga.
Si menges poc, t’ho passes força bé.
En cas de dubte, no torneu.
Demà, no vinguis perquè lliuro.
M’enfadaria si pogués respirar.
Ho sento, el dia de pagament era ahir.
Si t’apropes, et contaré una mentida.
No sé on he perdut la salut.
Des que haig núvia, em trobo millor.
Començo a perdre la fe en tornar.
Un dia d’aquests, igual protesto.
Ho sento, però he quedat amb la veïna.
Estic content, ahir em vaig enfadar.
Potser sóc dintre, però no us féssiu il·lusions.
Ara, m’ho prenc esportivament.
No t’escolto, però tampoc et miro.
Per a demanar, el nínxol del costat.
Ja gairebé no em fa mal res.
Algú em pot regalar unes cortines?
El metge m’ha aconsellat parlar més.
Si escoltes bé, em sentiràs riure.
Porto dues setmanes sense fer res.
Ho sento, però no m’agrada acomiadar-me.
No sento ningú, ha de ser dilluns.
Darrerament, avanço poc.
Ara, acostumo a portar-me bé.
Aquest vespre, lliuro.
L’àvia ja m’ho deia: No et moguis!
Ara, no sé com gastar-me’ls.
Em costa molt l’expressió corporal.
Avui, no he tingut bones idees.
Hauré begut massa, em costa llevar-me.
Amb tres ciris més, organitzaré una processó.
Va ser: entrar i començar la festa.
Pensaments festius (LXXI)
13 Març, 2021 19:43
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L'únic bo de marejar-te és que viatges sense pagar.
Sóc tan petit que ni tan sols em preocupa.
El millor de l'amistat és l'adequada distància.
El vestit amaga el paratges del meu país.
Déu va preferir que el vestit el creés l'home.
No patiu pels veïns, ells sempre et veuen.
El pitjor de ser pagès és la mala vista dels caçadors.
La mort és una desfeta sense condicions.
Fer-se vell és esperar que el món et porti.
Tindria més diners si em volguessin conèixer.
Reparteixo l'any entre somnis i desenganys.
El taüt és una caixa d'estalvis.
Un banc és una festa de diners.
La núvia sempre em tria les butxaques molt grans.
Si dono tot el temps, em convertiré en un déu.
Morir-se és començar una llarga vaga.
El millor de caminar és trobar nous aires.
La vida és una disminució contínua d'espais.
No hi ha dones lletges sinó ulls mal ensinistrats.
L'estimo tant que dubto que la conegui.
Tingueu sempre present que els encerts no us pertanyen.
Escriuria més, però el llapis se'n riu.
És indubtable que les dones tenen menys cares polièdriques.
No penso perquè sí, penso perquè no.
Faria una entrevista, però acostumo a portar calçotets.
L'home volia llibertat però va crear les tanques.
Tot i que el gat em mira, no sé que dir-li.
Casar-se seria més fàcil si durés una nit.
Tinc massa por per no equivocar-me.
Anar al cel, es qüestió de padrins.
És massa viu per no morir-se.
Sense pressa, s'arriba d'hora.
Només tinc cos per passar comptes.
Sóc el rei d'un país petit i desert.
Trobareu més negocis que amics.
Ser pobre és un acte de bona fe.
He començat un treball massa lluny del paradís.
El meu futur us el regalo.
Tinc por del dolor i del regne de la llum.
No tinc res més que un camí ple de contratemps.
Si arribo massa tard, no trobaré més que crits.
Amb dos ulls i tan poc que aprenc.
Si el sol camina, la fosca corre.
Sempre, quedarà un lloc on us podreu perdre.
Poemes curts (LXXI)
13 Març, 2021 19:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan plou al carrer,
a l'hora primera,
sento com es queixa
de mai no saber
si algú la prega.
És el llop
quan sent l'ovella
quan demana
bona menja,
no hi és tot.
En el caminoi,
quatre fulles velles
diuen meravelles
tot parlant del sol,
estimen estrelles.
Els fantasmes
són aquí,
volen tasques
de glatir,
miserables.
Animeta amb pena
vaig pels carrerons,
voldria torrons
d'aquells fets d'ametlla,
els prenc als minyons.
Apleguen fantasmes
per cambres i racons
la meitat són bons,
difícils els altres,
tots ells miserables.
Quan apleguen esperits
amb carona riallera,
demana una veu planera:
Amagueu-vos sota el llit!,
després s'alluna la festa.
Mireu-la com va
sense tocar terra,
és talment princesa
plena de somiar
amb mars de dolcesa.
En el batec
de les hores dolces
com parlo a estones
mentre em distrec
de les llargues noses.
Manta noies,
ben guarnides,
eixerides,
riuen totes
mentre miren.
Com estimo
la tardor
quan desitjo
somiar un poc
i endevino
que sóc mort.
A la vella casa,
no hi ha embalums
ni rau la nissaga
esperant vençuts,
la nit qui s'atansa.
A l'enterrament,
érem quatre gats,
uns assedegats,
altres plens de vent,
va ser prou distant.
Quan la lluna vol
eixir al migdia
sento com em crida,
com lluita i li dol
no haver altra vida.
Trenta pedres
al coixí
fan tenebres
per la nit,
són molt seves.
A la bona vida,
mai poso enrenou,
descansar convida
a estimar, de nou,
regnes de fugida.
En ser al vespre,
quan li plau,
parla el mestre
del catau,
ho veu negre.
Al bon dematí,
quan la pluja aplega,
sento com a festa
tot el que han de dir,
estimo la fressa.
Les fulles demanen,
en ser a la tardor,
un descans traïdor,
qui els diu que manen:
el matar a tothom.
Quan la Parca
entri al poble
sigui noble
i passi casa
a pas doble.
Epigrames (LXXI)
13 Març, 2021 19:30
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta hores
de la nit
diuen totes
que he dormit.
Com de foll
és nostre amor,
sense endoll
on posar el cor.
Les angúnies
són així:
mengen, criden,
beuen vi.
Portaré el seny
fins a la tempesta,
per deixar la gresca,
per gaudir-ne menys.
Com un gegant
sense il·lusió,
menjo quan hi ha,
viatjo enlloc.
Les comandes
de la nit
mai es cansen
de venir.
Doneu-me pau
a la tenebra,
una mà estesa
i una clau.
Passeig del dolor
tot pujant al cim,
penso en mig abril
quan em plau dolçor.
La mare demana,
tot mirant el nin,
que acabi la febrada,
voldria dormir.
En les velles hores
d'un mes de febrer
penso com pot ser
que s'acabin totes.
A la casa vella,
quan parla la clau,
com diu meravella,
però poc li plau.
Mai he demanat,
perduda feresa,
el tresor quant crema
perquè no ha arribat.
Quan el sol s'enfada
del treball mal fet,
ens porta una flama:
rabiosa, creixent.
Estimo el vent
abans que la tempesta,
però és aquesta
qui mai es perd.
Pobrissó el llop
quan sap que el corder
arribà el primer
per guarir el seu lloc.
Sent tan gran
i matusser,
com m'escau
ser el primer.
Una mossa sola
al balcó estant
mentre va somiant
diu que amor li sobra.
Porteu-me a l'escola
de tinta i paper,
la deixà primer,
però hom l'enyora.
En les ombres
de la nit
massa homes
fan glatir.
Quan li parlo al vent
de jorns de tardor,
em porta escalfor
per si agafo fred.
Quatre roses
del jardí
parlen totes
sense dir.
El ruc volia
aprendre a somiar,
la sínia sentia
ni gosa xerrar.
Aparteu-me
un racó de por
per si ve la mort
i es vol distreu-re.
No vull haver
més noves primaveres,
desitjo les velles,
les de no glatir més.