Epitafis (LXX)

01 Març, 2021 05:58
Publicat per jjroca, Epitafis

He demanat una catifa per als amics de sota.

Es prega, una mica de silenci.

Darrerament, ni penso.

Ésser mort sempre surt a compte.

A la llarga, perds la gana.

Crec que ni neguitejo.

No em facis perdre més temps.

En tres dies, ja seré lluny.

Conta’m les novetats!

Fa temps, també feinejava.

Ha passat el metge per a saber si milloro.

Ara, no tinc massa ganes de sortir.

He aconseguit un atur de llarga durada.

He fet fora el mirall, no m’afavoria.

La mare tenia raó: No estic fet al prec!

Mai sé quan he de fer dissabte.

He demanat una missa cantada i dues abreujades.

Estic perdut, no sé on he deixat el nas?

Els qui voleu fer un sermó, poseu-vos al darrere.

Ja fa tres setmanes que no dormo.

He sentir un soroll i m’he espantat.

Si plou més, canviaré de nínxol.

Cerco companya, no m’importa que siga xerraire.

Va ser entrar i treure’m anys de sobre.

Necessito amics, vull eixir de festa.

He demanat un llibre de receptes de pa de pessic.

Avui, m’he lliurat al desordre.

El jutge em vol fer fora.

He oblidat com es respira.

He vingut a demanar poca feina.

Estic fent un pla d’austeritat.

He decidit tornar el xumet.

M’enfado, però no em poso vermell.

Sóc al cel, al departament de manteniment.

He canviat de nínxol, no vull visites.

La vigília de Tots Sants és un no parar.

He demanat una aturada tècnica.

M’agrada acompanyar fins a l’entrada.

Suposo que no vindràs demà!

M’he retirat a pensar.

Necessito un nínxol a la zona wifi.

He oblidat el pin del mòbil.

Apunteu-vos al llibre de visites.

Me n’aniré quan em desperti.

Em faria il·lusió ser el mort del dia.

Si has de parlar, fes via!

Si no contesto, igual no hi sóc.

Només contestaré per escrit.

No puc eixir, estic indispost.

Espero que Caront hagi posat motor a la barca.

El dimoni em tempta, però dejuna massa.

No es permet entrar amb sabates de tacó,

Anem de dejuni a abstinència.

Si tardes en morir, hauràs d’anar a peu.

Si trobeu la senyora, digueu-li on sóc!

Necessito nínxol amb porter automàtic.

El veí ha aconseguit el tercer grau.

Porteu-me vi que vull plorar.

Em fa mandra llevar-me.

Em queda paciència per a passar l’any.

No me’n vull anar, però estic rellogat.

Quasi ja no sé orientar-me.

Si prego, em curaré.

Estic millorant, ja no sóc tan fatxenda.

Porto dies sense criticar ningú.

Si acabeu d’arribar: Bones festes!


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXX)

01 Març, 2021 05:46
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He pujat moltes muntanyes, però no he fet el cim.

El millor de morir-se és que perds la gana.

Jesús se'n va adonar que, sense vi, és difícil arribar al cel.

Judes fa fallar en la campanya d'imatge del seu mestre.

Feia tanta calor que van tancar l'infern.

No seria estrany que, entre draps, trobéssiu una dona.

El millor de la missa és el molt que t'apropen a Déu.

Qui els diu a les dones maques que no em mirin?

Tot i sent lleig, els creditors m'empaiten.

Queda clar que la gravetat és la que espatlla més somnis.

Tot i sent més petit que la casa, no em costa donar-li tombs.

Déu va posar les estrelles lluny per por que li prenguessin.

Si Déu necessités rellotge els deserts serien més petits.

Déu va aprendre dels homes a amagar-se i no escoltar.

He trobat la felicitat però no m'ha volgut rebre.

Per molt que camini, el camí no em segueix.

Venc raó en bon estat, gairebé sense estrenar.

Per molts anys que tingui, seré un pobre mortal.

Déu m'ha demanat que no ho digués a ningú.

Tot i sent pobre, tinc pocs amics.

El millor del pensar és el buit que et queda al cervell.

Si creix el firmament és perquè Déu encara vol allunyar-se més.

Un segon de saviesa et porta a cent anys d'ignorància.

Déu em dóna vida eterna, però necessito diners.

El meu cos ruc demana aigua quan li ofereixo vi.

Fins a les portes de l'infern, venen assegurances.

La riquesa del pobre és la paciència.

La vida és la distància entre dos números.

Si estimeu una dona, no perdéssiu temps comprenent-la.

L'únic bo de ser home i no dona és que dura més poc.

La pena del ric és la seva grandària.

Sóc un home tan senzill que visc amb la meitat de les peces.

Si voleu que us recordin, deixeu molta feina per fer.

Per què estimem la vida si mai ha estat nostra?

Déu castiga l'home i l'home encara vol ser déu.

Déu volia posar els ulls vora terra però el dimoni va demanar una mica de compassió.

El pitjor dels savis és que surten volant.

L'home vol posar l'univers dins d'una capsa de números.

El problema de l'home és que no sap quan tros té d'animal.

En un matrimoni, sempre hi ha qui vol refer l'altre.

El pitjor de ser famós és el cos que t'acompanya.

El temps és massa tafaner per ser estimat.

Hi ha tants dies que algun deu ser el meu.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXX)

01 Març, 2021 05:43
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el dur passar

de les hores fosques,

són massa les mosques

i minso el menjar,

és llei per tanoques.


Molts amics,

sense esperança,

són a França

fent-se rics,

tot fa plaça.


En el si de la mar

hi ha una sirena

que sempre es queixa

del bé i del manat

és talment perversa.


El dimoni, avui, m'ha dit

que pecat és obra clara,

si feinejar tant m'agrada

hauria de cercar amic

a qui donar la tabarra.


Les fulles com ploren

quan parla tardor,

és un temps traïdor

on cauen i moren

demanant perdó.


En el reialme

de la poca sort,

quan en vénen quatre

diuen que en són dos,

un petit miracle.


Quan vinguin els déus

a cercar judici,

doneu-me un ofici

que no porti creus,

són amics del vici.


En un terra

sense llum,

hi ha més fum

que no foguera,

és el costum.


Parlen les fulles

de la tardor,

totes porugues

amb ai al cor

mai seran mudes.


Amb la manta

i força son

vaig per on

la vida esclata,

massa enrenou.


En el regne

de l'oblit

cada heretge

és bon amic

i ben tendre.


Moriran els dies

sense massa nom,

són tan pobrissons

tan fets a mentides

que fugen del tot.


Per no haver més

que hores feixugues

se'm fan més porugues

les joies del ser

en terres eixutes.


Quan hauré arribat

a la nova casa

trobaré: la tassa,

la menja i el plat,

tot m'agrada massa.


Quan aplegui a ric,

quina gosadia,

he de cercar amic,

de nit i de dia,

per si és fredolic.


En el regne

de les flors

cada vespre

hi ha cançons,

totes tendres.


En el gran reclau

on dormen les hores

mai es posen totes

perquè no s'escau,

prou n'hi ha de sobres.


Quan l'abella

dóna mel

diu que espera

anar al cel,

després delera.


Com he de sentir,

quan udola el llop,

el crit del pastor

en trencar la nit,

seran massa pors.


Els cavallers,

en ser al castell,

volen atuells

ben grans i ben plens,

mai són per a ells.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXX)

01 Març, 2021 05:36
Publicat per jjroca, Epigrames


La més maca
del jardí
quan s'enfada
vol dormir.


En el cor poruc
de la gran rosella
sento com la sega
ha esdevingut.


Com no he de plorar
si cauen estrelles,
si esclaten les velles
sols per demanar.


He deixat el regne
on regna l'oblit,
on vetlla, a la nit,
un gegant maldestre.


Un déu proper
m'ha dit, preocupat:
He anat al mercat,
no he trobat el bé!


Entre tantes melangies
que apleguen al cafè,
tinc les bosses amanides
per si volen tornar a ser.


Porteu-me el son
en coves petits,
els grans són dels rics,
porten plata i or.


Parlant amb els arbres
d'aquell temps passat
m'han dit, en veritat,
com guarden les nafres.


Parlava amb el vent
de dicotomia,
a cops, com s'enfila
o cau al desert.


Les fulles parlen
en el carreró,
com miren i passen
mil dies amb pols.


El rei pensava
al palau estant,
el poble mirava,
li semblava mal.


He cercat promesa,
en tota la plaça,
porto una carbassa
bonica, prou verda.

Si a un déu
no hi ha qui el pari,
cal saber
comprar un dimoni.
 

Amb la son

i un bon coixí,

tot són plors

si és lluny dormir.

 


Per a ser

bon caçador,

dormir poc

i anar el primer.

 


Per saber

d'economia,

és menester

dormir altre dia.

 


Ben begut

i malparlat,

m'han deixat

dormir de gust.

 


És allí on regna

la deessa fortuna,

prop de la finestra

on s'asseu la lluna.

 


Havent fulls

de blanc paper,

fer curulls

no estarà bé.

 


En sortir d'escola,

darrere d'un vidre,

he sentit un llibre

com calla i sadolla.

 


No demanaré

la més gran porfídia:

Haver alegria,

voler quedar bé!

 


Quan la barca

surt del port,

la bocana

ho pensa tot.

 



Parlant amb el sol,
vora del migdia,
la festa em convida
a plànyer-lo del tot.

 
No demano
cap tresor
ni al meu amo
ni al Creador.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2