Epitafis (XXVII)
31 Juliol, 2019 06:34
Publicat per jjroca,
Epitafis
Calleu, vull dormir!
Tampoc cal posar-se així!
Ara, agafo fred al cap.
Estic a l'espera d'un trasplantament.
He rebut el carnet de pacient.
Encara, aprenen tan poc?
Quatre paraules i me'n vaig!
Us estic preparant el sermó de benvinguda.
Acabo de saber la vostra data.
Podeu portar-vos una bossa de mà.
Amb tot, no val massa diners.
Ho sento, però no tinc res per menjar.
Prohibit fer aturades de més d'un quart d'hora.
Es prega no criticar els veïns.
Segurament, el carter no sap on sóc.
Amb mil vots més començarà la meva beatificació.
Sóc al primer any de vot de silenci.
Es prega que tornin la cadira de rodes.
Amb la paga que m'ha quedat, viatjo poc.
Si us plau, enceneu el llum.
L'àvia ho deia: No té massa esperit!
Em fa il·lusió: Ser a la lliga contra l'alcohol!
He perdut els papers de l'atur.
Torno a estar refredat.
Tampoc cal que t'enfadis.
Cerco sastre per refer els pantalons.
Cada cop, exigeixo menys.
Tancat fins al Judici.
No necessito res més, gràcies!
Amb aquesta planta, qui em voldria?
Només us cobraré el desplaçament.
Demà, debuto com a psicòleg.
No m'estranyaria ressuscitar.
He demanat un canvi de sexe.
Ara, no estic per a miracles.
En entrar, demaneu per mi.
Es prega ésser breu.
Ho sento, no us puc apadrinar.
No us preocupeu per les despeses.
Mort díscol accepta deu anys de vida terrenal.
Mort pobre et convida a mirar la lluna.
Ni sé quan et tornaré a veure.
Tinc la sensació d'ingravidesa.
No estic per donar consells.
Sóc aquí per força major.
No paga la pena pregar per mi.
Quan era jove ...
No penso mullar-me.
Més valent que era jo.
Us recomano el d'enmig.
Fa o fa, estic igual.
No us puc donar la mà.
Si és per veure, no entreu.
A la fi, t'hi acostumes.
Si us plau, no em toquis la gaita.
He deixat la vídua a casa.
Compte, la Parca no hi és.
Era el darrer del llistat.
Pensaments festius (XXVII)
31 Juliol, 2019 06:31
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La història la escriuen les pedres que han fugit de la seva mare.
Déu és necessari, el dimoni imprescindible.
He estat humil una bona estona, ara m'estic refent.
Tinc un amic d'un altre temps, li parlo i m'escolta.
Vaig anar a un enterrament i li vaig donar el condol al mort.
Sóc un bon fidel, em fa molta mandra pensar.
Tinc la paga, ara m'agradaria veure la feina.
El mossèn és garrepa, no m'ha deixat ni un pecat.
Busco la veritat, algú em pot indicar.
Cerco un món on no càpiga ningú més.
Cerco religió on només em salvi jo.
No vull perdre el que és senzill de recuperar.
He tingut divuit anys, encara els conservo.
Un cop vaig anar de viatge, em penso que encara no he tornat.
Estic pensant que anar a la moda és tan senzill com gastar-se diners sense caler.
Sóc tan ric que hauré de contreure deutes.
És una noia massa maca per a què l'escolti.
Diuen que la dona és més intel·ligent, suposo que és perquè ho saben.
L'home empeny el món perquè té por de trobar-se amb la dona.
El pitjor de tenir un castell és portar la clau a sobre.
Estic aprenent a lluitar amb espasa, de moment he après a tallar-me.
El dimoni em va regalar un fusell, li estic pagant a trets.
No us puc dir que penso, encara no ho he descobert.
Mentre es feia vell anava guanyant temps i paciència.
Podria ser un rellotge però tinc problemes amb els segons.
El sol surt però la fosca el fa fora de casa.
El millor que té el cafè és el munt d'homes que hi caben.
Senyor, no em féssiu sant, que a l' església només van els necessitats.
Em preocupa fer-me ric, hauré de canviar d'amics.
La dona ve per viure, l'home per passar.
Déu m'ofereix una altra vida, jo prefereixo mantenir aquesta.
No em preocupa morir-me, em preocupa que el creient no ho desitgi.
Em sembla més fàcil anar al cel que caure-hi.
Tinc un cos senyor i un cap esclau.
Estic arribant tard a cada moment de la vida.
No demano massa, no m'ofereixen gens.
He estat parlant amb Déu, és un pou de saviesa.
Segurament demà serà, però qui sap què.
Estic respirant, tot i que no dono massa negoci.
Viure en un poble és el millor que li pot passar a un carrer petit.
Em van regalar una ràdio, encara no sé com es treu l'embolcall.
Escric a mà, potser aquest sigui el motiu de tenir les idees poc clares.
Li vaig donar un euro per anar a sopar, encara no m'ha tornat el canvi.
M' ha caigut un botó, no m'estranyaria que se n'hagués anat.
Poemes curts (XXVII)
31 Juliol, 2019 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
He escrit per comentar
que, de tant en tant, m'agrada
anar emplenant la ratlla
pel desig de viatjar
per cada indret de la plana.
Us hauré de dir,
homes benestants,
que mai els gegants
volen el glatir,
són força taujans.
Al carrer del mig,
mai he vist minyones
pensant o dormint
quan passo a les hores
que no hauré de dir.
Quan la nit demana:
Vull anar a dormir!,
és el cap qui mana,
qui pot dir que sí,
després, ni li agrada.
Després de passar
la nit encisera,
el mosquit delera
puix se'n vol anar,
sempre, porta pressa.
Al carrer del vent
ni es fan contalles,
ja són massa falles
per anar dient:
Mai ho faig debades!
El gegant volia
tenir el seu desert,
però un nan despert
li amarga la vida,
és massa innocent.
Porteu-me flors
al cementiri!,
aquest mal vici
el volem tots,
som a l'inici.
Quan parla l'amor
del meu gran saber,
voldria poder
plorar mentre planyo,
mai m'ho deixa fer.
Quan em vingui
el mar d'amor,
vull que arribi
sense dot,
sense vici.
Les hores perdudes
mai podran anar,
són massa feixugues
per tal de volar,
també són porugues.
Quan la brisa envola,
s'acaba l'estiu,
prendrà força el riu,
es perdrà la foia
entre massa amics.
Em plau saber
que, enllà del cel,
no hi ha ni estel
sense caler,
tot és recés.
En la força
dels teus ulls,
els esculls
ni faran nosa,
són saberuts.
Quan els monstres
van al llit,
és quan tinc
somnis mediocres,
mitja nit.
No han de venir
les hores feixugues,
sempre tan porugues,
sense saber eixir,
la meitat són mudes.
En la pausa
de la nit,
la natura
vol coixí,
haurà cura?
En el vent de dalt,
cerquen les ovelles
remei pel seu mal,
mai seran ateses,
el llop ni ho sap.
Doneu-me un rei
sense feblesa,
l'avinentesa
vindrà amb la llei
si la fa seva.
Mon país petit
no vol ni fronteres
ni falses promeses
ni somni traït
ni paors ni regnes.
Epigrames (XXVII)
31 Juliol, 2019 06:21
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la lluna del serrat,
li poso una manta,
quan sigui a la plana,
me l'haurà tornat?
El vell arbre,
despulladet,
diu que, a sobre,
no té ni fred.
El rei com pregava
en el seu palau:
no vol tanta pau
ni tenir més gana.
Mare, com vull ser
ocellet qui vola,
sense anar a l'escola,
només tenint fe.
Una capsa
amb cent poders,
quan es tanca,
ni es veu.
Quan passa el cavall,
dringa el cascavell,
desperta l'ocell,
vola per la vall.
Per a perdre alegria
no necessito diners,
en tinc prou amb papers
i manques de fantasia.
Quan sigui pollastre,
vull panís i gra,
un galliner on passar
i un bon sol per a llevar-me.
En Jesús m'ha dit,
ara que no exerceix:
El viatjar enalteix,
no és bo quedar-se aquí!
A la porta del cel,
hi ha els salvadors,
no sé si hi són tots,
n'hauré comptat cent.
Amb un vas de vi:
ple, fort, vermell,
hi ha un tros d'infern,
el vull per a mi.
Porteu-me al país
on dormen els monstres,
cansats, prou mediocres,
vull viure l'encís.
Li he donat la rosa
tot ple d'emoció,
no vull ser el senyor,
però ser a la vora.
Camí de la mar
on dormen els somnis
els dies són llargs,
minsos els negocis.
Com estimaria
la llum del mirar,
la fada quan va
i, després, sospira.
Per no volar
ni vull anar,
per no estimar
ni vull pensar.
Les fulles canten
la solitud,
les pedres callen,
és sa virtut.
L'estimo tant
que ni és gosadia
passar-me el dia
al balcó estant.
En el port, la barca
fuig de l'enrenou
ni la vela es mou
quan el vent li parla.
Un dia d'aquests,
quan s'amaga el sol,
prendré per consol
el donar-te un bes.
La mirada dolça,
pas adelerat,
cerco l'entrellat
per trobar la mossa.
Per Nadal demano
nova pausa al món,
tenir lluny a l'amo
i trobar per on.
Una casa parla,
en ser a mig hivern,
haurà massa fred?
Viurà buida encara?
M'agradaria somiar:
un rebost ple de pastissos,
pega-dolces, els anissos,
un menjar sense aturar.