A primeries d'hivern i set poemes més
04 Juliol, 2019 06:06
Publicat per jjroca,
Poemes
A primeries d’hivern
I somiar, com somiaré
amb cavallers i fantasmes,
el castell m’agrada més
amb finestres i persianes.
He bastit tot un teler
on treballar el cotó,
en pocs dies, n’aprendré
a posar ull al botó.
Aprenent de mentider,
els capvespres, assenyat
i lliurat a l’aventura.
M’agrada el llum de lluna
que es divisa del terrat
a primeries d’hivern.
Prou estorat
Ni sé d’on sóc ni tan sols demano,
m’agrada el lleure, fugir de l’amo
i atonyinar-me amb vent suau.
Doneu-me, ara, pau perquè escau,
he de sortir, trobar on m’escanyo,
tornar al capvespre, omplir el catau.
Després, llevar-me en un desori,
agafar un vas, anar bevent
espaordit com va la gent
per sestejar sense negoci.
M’agrada el deure tou i pausat,
emplenar ampolles per buidar els vasos,
esperar un cop: l’amo dels nassos,
ben adormit, prou estorat.
Primaveres del meu cor
Primaveres del meu cor
no em feu la guitza,
poseu aigua a la pica
per si aplega el bon llop.
Aprenent, sense negoci,
massa portes m’han tancat,
els diumenges, faig salat
i en demano per als pobres.
Primaveres del meu cor
no passeu ànsia
per aplegar al somicar.
Els dilluns, no vull anar
per si escalfa la fal·làcia
mentre va perdent l’amor.
En el cor eixut
En el rajolí
de les hores dolces,
ens posen les proves
per a saber si
aprenem de sobres.
En el cor eixut,
manen les tenebres,
sempre satisfetes
per haver vençut
en batalles plenes.
I tot s’endevina:
amable i conscient,
dèries de la gent
sense massa guia.
Només som manats
Segarem el blat
i vindran esquelles
en aquest nou prat,
estimat, d’ovelles.
Com a mal pastor,
hauré hores baixes,
espero el senyor
amo dels meus dies.
Segarem el blat
i farem garbelles
ben amples i grogues.
Enmig de les fosques,
cercarem penells,
només som manats.
Els joves volen ciutat
Massa les cases tancades,
gairebé buits els carrers,
el sol comptant les teulades,
força somnis per a fer.
Els joves volen ciutat
on cobejar llur futur,
la resta vivint d’esclat,
tots topant el mateix mur.
Sentinelles del no res,
vilatans del desconcert,
anem apilant desitjos.
On resten aquells anissos,
aquell viure resplendent
enmig d’aquest curt recés?
Amb el rostre turmentat
Amb el rostre turmentat,
caminant cap al migdia,
un heroi, veieu com crida,
maleint el seu estat.
Va ser noble, farà anys,
amb terres, castell i bosc,
el futur el veu prou fosc
ple de dubtes i paranys.
Va tenir dolça muller
fins que va partir a la guerra
i tornà a casa ferit.
Allí, perdé el millor amic
enmig de la gran desfeta,
va ser un cop molt matusser.
Ni pany ni clau
Ni pany ni clau
ni aigua a la cassola,
sempre amagant la nosa,
vivint com un esclau.
Un lladre, entremaliat,
de sospirs melangiosos,
com li cruixen els ossos,
com el guanya l’emprat.
Segrestat mariner
vas dormint a la barca
sota un sol prou feixuc.
Has estat ben vençut
per la vella nissaga
de patrons malfeiners.