Car monstre sóc i set poemes més

20 Juliol, 2019 05:09
Publicat per jjroca, Poemes

Car monstre sóc


Car monstre sóc i res m’acomoda

com el desig d’haver-me immortal,

he segellat vestir i anar a la moda,

beure de gust i prendre’m bé i mal.

Res d’alturons, de dies de lloança,

aquí, al terra, el dubte serà immens,

estimo el so, la música i la dansa,

els benestants un cop vinguts a menys.

No poseu pa, m’agraden menges magres,

anar de festa al jardí del palau

per a trobar l’anhelada promesa.

He de donar, hi tinc la mà estesa,

un sentiment poruc qui crida i rau

en altres vents: esquerps i miserables.


Oblido les penes


Si la mare soledat

va cercant la lluna,

doneu-li la bruna,

l’haurà demanat.

En el clar país,

no he trobat silencis

ni grans beneficis

ni gran desencís.

Oblido les penes,

des de bon matí,

quan cerquen fortuna.

Enmig de la runa,

qui parla de mi?,

qui durà les regnes?


Cavaller al descobert


Els somnis m’han de dir:

sortoses meravelles,

una munió d’estrelles

ballant pel meu coixí,

rellotge endarrerit

cridant la primavera,

cercant a l’infinit

la més radiant promesa.

M’agrada el riure clar

quan et faig la contalla

i pregues el concert.

Cavaller al descobert

ordenant la batalla

sense poder aturar.


Carrer de melangies


Carrer de melangies,

vilatà encongit,

com recerques l’abric

quan s’acaben els dies.

A la plaça més noble

i ben a prop de la font,

sento garlar a tothom:

rics, gosats i algun pobre.

Carrer de melangies,

sota un sol de juliol,

amatent de la festa.

Com es mou la finestra

per cercar el condol

de vilatans qui rondinen.


El Creador m’ha vestit


No et veig per enemic!,

assevera la bestiola,

només cerco l’esperit

i una menja profitosa.

El Creador m’ha vestit

amb carona punxeguda!,

amb un volar que remuga

quan el sento a prop de mi.

Xuclaria una fulla

si hagués boca ferrenya

perquè l’arbre és eixerit,

però, ara, em vol a mi

i l’empaito, amb espardenya,

fins que acaba en despulla.


El vent suau


El vent suau i l’estimada fresca

en dies feixucs dessota del gran sol,

com demanava el seure a la finestra

per dir adéu-siau en acabar el juliol.

Triar un núvol amb la carona blanca

per a viatjar un xic enllà la mar

puix em plauria gronxar-me a la barca,

parlar d’un temps de creure i assecar.

Encetar agost amb pluges melangioses,

aquells capvespres d’una claror minvant

amb els xerraires, porucs, del gran cafè.

Doneu-li al vent la meva poca fe

per si, en passar, algú queda escoltant

sense dir res, fugint de les grans noses.


Reconec que sóc


Reconec que sóc

de caire galvana

i visc, tal vegada,

en poble prou fosc.

Em llevo a les sis

quan el sol convida

a deixar la crida

punyent del meu llit.

Esmorzo com cal,

un ou, la baldana,

tall de cansalada,

sis crostons de pa.

I després vull feina

sense força ni eina.


No voldria per a mi


No voldria per a mi

ni negoci ni glatir.

M’agraden les hores baixes,

les més buides d’enrenou,

com feinejo sense sou

i compro sense les ganes.

Al carreró, on m’allito,

passen hores sense planys,

quatre velles, sense anys,

parlant més del que sospito.

Em critiquen de valent

puix diuen que no convido,

amb les ganes que amido,

de segur que vaig perdent.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs