Car monstre sóc i set poemes més
20 Juliol, 2019 05:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Car monstre sóc
Car monstre sóc i res m’acomoda
com el desig d’haver-me immortal,
he segellat vestir i anar a la moda,
beure de gust i prendre’m bé i mal.
Res d’alturons, de dies de lloança,
aquí, al terra, el dubte serà immens,
estimo el so, la música i la dansa,
els benestants un cop vinguts a menys.
No poseu pa, m’agraden menges magres,
anar de festa al jardí del palau
per a trobar l’anhelada promesa.
He de donar, hi tinc la mà estesa,
un sentiment poruc qui crida i rau
en altres vents: esquerps i miserables.
Oblido les penes
Si la mare soledat
va cercant la lluna,
doneu-li la bruna,
l’haurà demanat.
En el clar país,
no he trobat silencis
ni grans beneficis
ni gran desencís.
Oblido les penes,
des de bon matí,
quan cerquen fortuna.
Enmig de la runa,
qui parla de mi?,
qui durà les regnes?
Cavaller al descobert
Els somnis m’han de dir:
sortoses meravelles,
una munió d’estrelles
ballant pel meu coixí,
rellotge endarrerit
cridant la primavera,
cercant a l’infinit
la més radiant promesa.
M’agrada el riure clar
quan et faig la contalla
i pregues el concert.
Cavaller al descobert
ordenant la batalla
sense poder aturar.
Carrer de melangies
Carrer de melangies,
vilatà encongit,
com recerques l’abric
quan s’acaben els dies.
A la plaça més noble
i ben a prop de la font,
sento garlar a tothom:
rics, gosats i algun pobre.
Carrer de melangies,
sota un sol de juliol,
amatent de la festa.
Com es mou la finestra
per cercar el condol
de vilatans qui rondinen.
El Creador m’ha vestit
No et veig per enemic!,
assevera la bestiola,
només cerco l’esperit
i una menja profitosa.
El Creador m’ha vestit
amb carona punxeguda!,
amb un volar que remuga
quan el sento a prop de mi.
Xuclaria una fulla
si hagués boca ferrenya
perquè l’arbre és eixerit,
però, ara, em vol a mi
i l’empaito, amb espardenya,
fins que acaba en despulla.
El vent suau
El vent suau i l’estimada fresca
en dies feixucs dessota del gran sol,
com demanava el seure a la finestra
per dir adéu-siau en acabar el juliol.
Triar un núvol amb la carona blanca
per a viatjar un xic enllà la mar
puix em plauria gronxar-me a la barca,
parlar d’un temps de creure i assecar.
Encetar agost amb pluges melangioses,
aquells capvespres d’una claror minvant
amb els xerraires, porucs, del gran cafè.
Doneu-li al vent la meva poca fe
per si, en passar, algú queda escoltant
sense dir res, fugint de les grans noses.
Reconec que sóc
Reconec que sóc
de caire galvana
i visc, tal vegada,
en poble prou fosc.
Em llevo a les sis
quan el sol convida
a deixar la crida
punyent del meu llit.
Esmorzo com cal,
un ou, la baldana,
tall de cansalada,
sis crostons de pa.
I després vull feina
sense força ni eina.
No voldria per a mi
No voldria per a mi
ni negoci ni glatir.
M’agraden les hores baixes,
les més buides d’enrenou,
com feinejo sense sou
i compro sense les ganes.
Al carreró, on m’allito,
passen hores sense planys,
quatre velles, sense anys,
parlant més del que sospito.
Em critiquen de valent
puix diuen que no convido,
amb les ganes que amido,
de segur que vaig perdent.