Menjaria almenys dos cops i set poemes mes
08 Març, 2019 06:33
Publicat per jjroca,
Poemes
Menjaria almenys dos cops
Menjaria,
almenys dos cops,
botifarres:
grans, d’arròs.
I perdria,
en un moment,
el meu caire
d’innocent.
Menjaria,
nit i dia,
amb gran goig.
Ésser boig
és dur alegria
sense pors.
En llevar-me
En llevar-me,
ja ho tinc fet:
pensar poc,
lliurar-me al vent.
Prendre part,
com cada dia,
de la festa
amanida.
En llevar-me,
ho he de dir:
Cerco l’ombra
del gran pi!
És amable,
sense fi.
Amb la porta oberta
Amb la porta oberta,
crida primavera,
com el terra espera
despertar llavors.
Com riuran les flors
si el temps les deixa,
és la vella queixa
on s’acullen tots.
Amb la porta oberta,
no hi ha ni paranys
ni aquells vells desitjos.
Són moments precisos
on, tots, seran grans
mentre hi ha la brega.
Com l’abella espera
Com l’abella espera:
collita de flors
i una primavera
posada en el bosc.
Prepara les ales
per anar al tancat
on riuran, plegades,
mentre van libant.
Com l’abella espera
al preat gran sol
dalt de la muntanya.
No pensa amb l’aranya
ni amb el gran bressol
on el cor delera.
En el clar país
En el clar país
on, tot, s’ha perdut,
he romàs callat.
Faig la mitja part,
sense ets ni uts,
lluny del paradís.
Car, avui, és fosc,
cercaré la llum
en penses llunyanes,
porteu-me aranyes
puix la menja és pobra,
no he de traure encara
les dents a guarir
si em vénen les ganes.
Anar-me’n al llit
Com demanaria:
anar-me’n al llit,
sense massa ràbia,
amb el cor petit.
Repassar, entre llums,
les fosques clarianes,
les necieses sàvies,
l’inodor perfum.
Com demanaria:
anar-me’n enlloc
i trobar el res.
No hi hauria més
que pujar un poc
i perdre alegria.
Com eixirem?
No crida el vent
ni abrusa la tempesta,
enmig la vall,
no priva l’enrenou.
Com eixirem
d’aquesta nova festa,
sense encenalls,
fugint del bosc?
Seran, després,
les més nobles paraules,
les portantveus
d’un aire dolç,
no ploraran
les meves pobres penses
mirant el cel,
somiant de nou.
La vida em deixa
Escric així:
sense pena ni oblit,
damunt paper
que un dia vaig comprar.
En el rebost,
hauré un bocí de pa,
un poc de dolç,
un xic de carn.
I els diners,
que rauen en altres llocs,
com sentiré
que vénen i se’n van.
En el futur,
hauré de saber com
la vida em deixa
per no tornar.
Epitafis (VIII)
05 Març, 2019 18:24
Publicat per jjroca,
Epitafis
Vine prompte i porta la clau.
Ofereixo apartament petit i poc ventilat.
De poc, que no la mato a disgustos.
Es prega encendre el llum del portal.
De fet, vaig acumulant experiència.
He aconseguit el paper de la meva vida.
Vaig anar al cel, però he tornat.
Endevino que no voleu entrar.
De fet, no sé perquè he vingut.
Us asseguro que no he estat jo.
Aquí, també és difícil viure.
Tenim un advocat de causes perdudes.
Si guanyo el judici, sortiré a sopar.
Segurament, hauria de deixar la beguda.
Fins aquí, han vingut a cobrar.
La senyora bé, gràcies!
No m’avorreixo, però és prou monòton.
Sóc el qui no s’havia de morir.
Algú va canviar el fil de la vida.
Encara no m’he fet a ser a l’atur.
És la segona vegada que em jubilo.
Pots riure, però no et deixaré anar.
Si entres, et contaré un secret.
Canvio tres misses per un pecat mortal.
De fet, em vull operar les orelles.
Es prega somiar amb silenci.
Hi ha barra lliure per als nouvinguts.
Queda prohibit ressuscitar en diumenge.
No senyor, no; no era un conill!
Qui ho havia de dir: Va encertar-me el futur!
Ahir, em va caure l’altra orella.
He donat permís a l’àngel de la guarda.
Puc ressuscitar en qualsevol moment.
Estic esperant el miracle.
M’he quedat a les postres.
Ara, em vesteixo a la secció juvenil.
Només em falta recuperar la gana.
Quasi sóc independent.
Necessito taüt amb TDT.
De fet, havia de venir la veïna.
Vaig sentir: Arbre va!
De segur que demà desperto.
Dos dents més i podré mossegar.
Potser, ara, tindré més il·lusió.
Us aconsello un taüt amb tons verds.
A última hora, no em trobava bé.
He hagut de deixar el que tenia.
Vaig veure com venia la dalla.
Darrerament, ho veig amb altres ulls.
Encara no havia comprat el bitllet.
Dubto que vulguis venir.
Us escriuré una postal quan arribi.
El viatge va bé, sense presses.
Faré un parell de pecats més per si de cas.
Podeu venir quan us plagui.
Ho sento: No me n’he pogut sortir.
Tenia massa números.
M’han dit que véns demà.
Ara, ja sóc dintre.
Pensaments festius (VIII)
05 Març, 2019 18:19
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La tarda vol trencar l'alegria del sol.
La veritat és senyora que no obre mai la porta.
La televisió és el palau dels salvadors i desvalguts.
La Terra amaga en el seu si l'escalfor de marona.
La vida és un habitable buit ple de mancances.
La tolerància és la declaració pública del nostre fracàs.
La Terra és la presó i la societat ens vol omplir de cadenes.
Els homes perden més temps en aparentar que en ser.
La tolerància és una illa d'aire enmig de l' huracà.
La vida és un mareig suportable.
La veritat no es casa però vol ser festejada.
Els homes que no viuen enmig del camp se l' emporten a casa.
La tronada és una discussió terrible entre núvols.
La vida és una línia senzilla de mitges parts complicades.
La virtut del sucre és oferir dolcesa sense fer nosa.
La vella s'acluca per cercar el temps que va perdre.
La venjança de l'home es veure com el mirall es fa vell.
La vida és un viatge entre dues clarors.
La vergonya no és un tros de carn.
La veritat és el camí que no sé prendre.
La vergonya s'amaga darrera la cuirassa dels diners.
Les esglésies van ser fetes per anar amb el cap ben alt.
La veritat no es posa mai a la casa de ningú.
La vida passa al carrer de l'esperar.
La virtut del ric és un fet, la del pobre un dubte.
La xocolata és l'escut dels insatisfets i porucs.
Les parets podran mirar-se però no apropar-se.
Les abelles són ebenistes sense mans.
Les bombetes són la part amb més caràcter de la casa.
Les paraules són els pinzells bruts de la saviesa.
Les butxaques em fan caure els pantalons.
Les cases tampoc saben digerir el temps.
Les mans són els missatgers muts del cos.
Les catifes són els mitjons de les sabates.
Les hores són malfeineres empipadores.
Les celles marquen la frontera entre el pensament i la realitat.
Les cortines són les teranyines de la paret.
Les dents són guerreres empresonades.
Les paraules dormen dintre el llapis.
Les dones no tenen més plecs al cervell però els tenen més endreçats.
Els homes tenen més por al mirall que al confessor.
Les esglésies solen tenir una mamella al sostre.
Les formigues no necessiten ciris per anar a la processó.
Poemes curts (VIII)
05 Març, 2019 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No et demano,
dolça fada del meu cor,
sinó un polsim d'amor
per sentir com esbatano
les finestres del meu cos.
Paraules em portaran
al regne de l'oblit,
allí, ni hi ha neguit
ni estols amb homes grans,
només setges per la nit.
Al regne de l'amor,
només les bruixes ploren,
cercant els qui s'abraonen
per gaudir el gran tresor
capficat entre hores.
En el si de l'hort,
les cebes s'envolen,
les tomates ploren
tot demanant sol,
sempre es troben soles.
L'oreneta ni sap
on parar casa,
a la teulada,
hi ha massa gats,
criar li espanta.
Ni parla el cargol
dessota la fulla,
la pluja poruga
aquest any no vol
ni un déu la belluga.
Al carrer on vius,
no hi ha primavera
ni la flor primera
al portal escriu
quan podràs ser meva.
Per estimar, et diria:
reina del meu cor,
que tan sols l'amor
cerca gosadia,
no deu ser-hi tot.
La flor del jardí
no vol més promeses
ni estima les festes
quan ve el morir,
li poden les penes.
Amb un rajolí
de vi o de cervesa,
enceta la festa
sense res a dir,
sofreix i fa pena.
Cada nit venia
la lluna del prat,
però ha fet salat
no hi és na Maria,
avui, no vindrà.
Del castell florit,
on no hi ha despulles,
com surt el brogit
de guerres perdudes,
massa els enemics.
Com voldria dir,
dona del meus somnis,
que haig deu dimonis
tots pregant per mi,
la meitat són bornis.
Per tal de plorar,
he vingut a veure't
ni sé perquè creure't
em porta a l'esclat,
callo i a reveure.
La casa petita
mai n'està per mi,
viu amb l'enganyifa
d'arribar al seu fi,
prendre nova mida.
Estic a l'espera
de tornar-me ric,
és un mal amic
aquest tan tronera
qui prega per mi.
Tot enmig d'un corriolet,
viu una abella,
com espera primavera
per anar a cercar indret
on tot riu i meravella.
El vent de dalt,
a poc a poc, s'inflama,
omple la plana
de malvestat,
després, s'enfada.
El rellotge parla
de dies de seny,
de sofrir un moment
i sentir com grana
el verd sense encert.
Per una rancúnia
o greu confusió,
que Déu em perdó
si parlo de pressa
o callo i responc.
Epigrames (VIII)
05 Març, 2019 18:07
Publicat per jjroca,
Epigrames
Per les terres
de la nit,
no hi ha estrelles
on dormir.
Amb paraules noves,
dolces, sense crits,
em donen les fades
ganes per a dormir.
Una plaça i una font
amb bona ombra,
són les portes del tresor
on raure i passar l'estona.
Maria, volia:
un pomet de roses,
vestit de colors,
dolços i alegria.
No comento ni demano
el ser valent,
només penso i proclamo
si vaig perdent.
A la porta franca,
no volen entrar:
ni dolents ni lladres
ni homes enfeinats.
He de prendre aire
i beure bon vi,
treballar no gaire,
mai s'ha de glatir.
Quan pugi la ràbia,
allà, dalt del cel,
lligueu-la tibada,
que no baixi més.
Les dolces cireres
han d'anar al mercat,
les porto en cistelles,
orelles i nas.
La mare demana
un noi eixerit,
deu tenir la gana
d'un drac adormit.
Amb quatre branques
i l'olla al foc,
que vinguin menges
i ho troben bo.
La senyora demana:
llit i vestit,
un menjar sense gana
i un bon marit.
La mare pensa,
la mare diu:
Voleu fer festa?
Porteu amics!
Un queixal,
ben foradat,
ho demanava:
Deixar aquest cap!
Amb poca gana
i molta son,
la tarda passa,
de sobte, és fosc.
La núvia demana:
la lluna i el sol,
festa tan galana,
l'ha de fer el mussol.
Vaig camí del cementiri
amb pas rabent,
vaig morir per tenir vici,
vull ser el primer.
Tinc tants diners
en aquest món
que, amb els sobrers,
faré un tresor.
Na Maria demana
al bon Jesús:
Aplega prompte a casa,
hi ha peix amb suc!
Totes les formigues
van en processó
i, les més amigues,
ni volen patró.
El sol matiner
em porta l'albada,
haig la llum emprada
ni pago lloguer.
El meu amic el llop
m'esguarda sempre,
quan es fa fosc,
es torna tendre.
M'han posat un déu
massa llunyà,
li puc parlar,
però hi ha un preu.
La cançó em porta
com cada dia,
després, se'n torna,
diu que fa via.