Epitafis (IX)
12 Març, 2019 19:46
Publicat per jjroca,
Epitafis
El metge tenia poca fe.
Encara tinc una mica de por.
Pensava que seria pitjor.
Porto dies sense badallar.
M’estic fent a la idea.
Li vaig dir: Frena!
Ara, us ho contaré…
Estic aprenent a parlar pels colzes.
No us mengeu la botifarra.
Noto com un gran buit.
Estimada Parca: Ja pots venir!
Ho veig tot diferent.
Tinc la factura a la butxaca.
Ara, m’he deixat el carnet!
Algú em pot posar al sol!
Un got de vi, si us plau!
Ho sento, he perdut la clau.
El dia de difunts són d’excursió.
He oblidat on em vaig quedar.
Porto un embolic amb els anys.
Sí, senyora, sí; sóc jo mateix.
Records a tots els presents.
Sobretot, no facis tard.
Per fi, respiro tranquil.
Per anar a l’infern, decanteu a l'esquerra.
No descarto tocar el dos.
Vull aprendre a cantar.
Ho sento, no he menjat res.
Tinc la saleta plena de pols.
Ho sabia, sempre arribes tard.
Tinc present el sermó que em van fer.
La senyora m’està buscant feina.
En acabar de passar el llistat, me’n vaig.
Porteu vi i us deixo insultar.
Un disgust menys i m’escapo.
Encara pago l’enterrament de l’avi.
Era a punt de sortir-ne.
No us puc donar hora.
Aquí dintre tinc el secret.
Això no té preu.
Proveu de despertar-me.
Ha estat un plaer.
No us puc donar feina.
No tinc crema protectora.
Us asseguro que hi sóc.
Per fi, m’ha tocat la grossa.
No em prenguéssiu la disfressa.
He tornat a perdre la cartera.
Horari de visites: De 10 a 12 del matí.
El mossèn va dir que seria al cel en hores.
El metge diu que hauria d’evitar les enrabiades.
Estic esperant un amic per passar comptes.
He aplegat d’hora, tenia por de trobar-ho tancat.
El problema és que em cauen els pantalons.
Només faltaria una altra missa de morts.
No puc despertar la senyora, està dormint.
He aconseguit treure’m el neguit de sobre.
Aquí, és que no es pot viure!
Poemes curts (IX)
12 Març, 2019 19:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la nit despulla
monstres de la por,
el ser perdedor
em porta on la fulla
demana tardor.
No he de venir
del vell infern
per treure un prec,
un gran glatir,
ho tinc tot fet.
Mataré la gana
amb munió d'enciam,
em plau l'aviram,
però el cos esclata:
Hem de patir fam!
Posaré al racó,
de la gran fortuna,
regalims d'engruna,
plors de somiador
amb desig de lluna.
Quan el sol clou
i el vespre se'n va,
fuig tot l'enrenou
ni sap on anar,
però em deixa sol.
El monstre angelical,
mentre sadolla, clama
i parla com sidral,
de tant en tant, esparsa,
els ferros del cristall.
Com demanaré
a la vella Quaresma
que no porti pressa
puix menjar convé
i beure m'ofega.
Al vell carreró,
els deures són buits,
els homes han mort
enmig del rebuig
d'aquells grans prohoms.
Sense cànter, sense pou,
la tardor semblava eterna,
al corriol, ni una lluerna,
a la sínia, no hi ha jou,
el món s'esberla.
Poseu-me, bona muller,
vi en el vas,
he fet mal pas,
no he estat valent,
l'amor se'n va.
Paraules donades
no faran camí,
terres isolades,
pensament mesquí,
demanen albades.
Cada ull em demanava
el seu somrís,
home indecís,
avui, no guanya
ni haurà enemic.
Amb les pedres del camí,
he fet conversa,
mai porten pressa,
viuen allí
la dolça espera.
Una nit dormia
dessota del cel,
un amic fidel
demanar solia
el dormir per ell.
Amb les presses
i embalums,
mil promeses
fan ensurts,
són tan fredes.
Per a ser ric,
cap negoci
porta un soci
per amic,
ai de l'orni!
La formiga al formiguer
no vol fortuna,
només demana una engruna,
una fulla, un polsimet
i anar a la cua.
Quan l'aranya
adoba el fil,
no perd trama
ni sentit,
és com treballa.
Al racó del mas,
viu la masovera,
qui la vol casar?,
ella no es deixa,
diu que ja ho farà.
A la nit, demano
un somni confós,
mai seré el meu amo,
mai hauré senyor,
tot i així, em planyo.
Pensaments festius (IX)
12 Març, 2019 19:23
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Les fulles són llibres de sis mesos.
Les grans ciutats demostren la poca saviesa dels homes.
Les hores són els deixebles dels dies.
Les idees hi són, el que costa és treure-les.
Les lletres fereixen però també curen.
Les mans són el llibre obert de mil lluites i desitjos.
Les muntanyes són els bonys de la terra.
Llegir un llibre és solcar camps amb els ulls.
Les ombres no suporten la foscor.
Les ombres són records poc perillosos.
M'agrada esperar al carrer on no viu ningú.
Les paraules dormen al palau de la boca.
Les parets han d'acompanyar per sempre el cos de l'home.
Les portes de la casa marquen l'inseguretat humana.
Les tisores fan camí per a trobar-se.
M'estimes perquè no te’ns cap motiu per no fer-ho.
Les ulleres ensenyen als ulls com dibuixar.
Les ungles són les cuirasses i reben els cops del treball i de la por.
Les velles cerquen la gràcia de Déu, de les altres en queden poques.
Li agrada tant ser esclava que es posa cadenes per tot arreu.
Li vaig donar tot i no va saber on posar-s'ho.
Llegir és la manera més culta de realitzar una negació.
Llença el ric el que no li pertanyia.
M'agrada el silenci etern del palau de la saviesa.
M'agrada perdre el temps, em sento una mica déu.
M'atipo de no saber i em sento buit.
M'avergonyeix el pensar que sempre seré el mateix.
M'estima tant que ni me n'adono.
M'han dit que al cel la cua dels practicants és la més curta.
M'han robat les alegries a poc a poc.
M'heu vestit el cos i heu oblidat l'ànima.
Mai ha viscut Déu en el cos de l'altre.
Mai heu de trobar en mi la part que us falta.
Mai li diguéssiu a una dona que el temps és un poca-vergonya.
Ningú em desconeix tant com jo.
Mai posar-se roba ha estat un art.
Morir és volar sense por de caure.
Mai poso a la veu el risc de saber.
Mai sabreu amb qui parleu ni per què ho feu.
Mai tants déus com ara viuen entre nosaltres.
Ningú dóna el que no fa nosa.
Mal ven qui viu al país del somnis.
Mesureu l'enemic amb diners i allunyeu-vos.
Ningú ha de parlar tant mal de mi com jo.
Menjo massa per mantenir el cos enfeinat.
Epigrames (IX)
12 Març, 2019 19:09
Publicat per jjroca,
Epigrames
Petit com sóc
ni vull ser a l'era,
hi ha massa pols
i algun tronera.
Maria diu que m'estima,
deu ser veritat?
És un amor fet a mida,
cada hora, mitja part.
A la casa gran,
falten criats,
a la petita,
n'hi ha uns quants.
He trobat un salvador
tot fet a mida,
és un senyor,
pren i no crida.
Mare, quan sigui gran,
vull una feina:
dolça, galant,
sense cap eina!
Si fóra herba
verda, pacient,
tindria la gresca
quan ho mani el vent.
A la casa blanca,
viuen els nans
ni tenen tanca
ni els manca espai.
El nostre país
és tan somiador
que bastim castells
sense cap senyor.
Espero la mort
des de bon matí,
m'ha dit que no pot,
que no està per mi.
Tinc un déu absent
pujat a la creu,
un infern plaent
massa prop del cel.
Una rosa portava
remors d'amor,
una flaire emprava
un prec ben dolç.
A l'estiu,
sense foguera,
hi ha una festa
a cada niu.
Mare, posa diners
a cada cella
perquè a l'orella
no en caben més.
Dessota del pi
i fugint del sol,
hi havia un mussol
amb el semblant trist.
Pare, poseu-me
només un jornal,
per a menjar enciam,
no cal ni cridar-me.
La mare demana:
un nuvi eixerit,
que aplegui a marit
sense perdre massa.
Li demano al mestre,
per si ho pot donar:
un bé, un notable,
de preu, no n'hi ha.
Dessota la lluna,
udola el llop,
em porta fortuna,
la deixa on vol.
Enceto el camí
al dedins del bosc,
ni cerco botxí,
ni demano el sol.
Sense gaire sort,
fugint de la nit,
he trobat el sol
vestit de fadrí.
A casa del vent,
no volen tenir:
ni massa valents
ni massa enemics.
La noia demanava:
versos d'amor,
el noi se l'estimava
però no pot.
A la casa del rei
no hi ha follia
ni criats matussers
ni res a mida.
Diu que m'estima
i em té present,
que tot ho sent,
però mai crida.