Sense esperit i set poemes més
16 Març, 2019 01:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Sense esperit
Com vaig, cofoi,
perdut en la gran guerra
de petjar, dolç,
camins replets de sots.
Li he dit, al cor,
que estimo la platxèria,
el treballar
és terra de tothom.
M’agrada el lleure
sobtadament concís
i anar endavant
de les ciències profanes.
A l’alturó,
han de restar les flames
sense tebior,
sense esperit.
Si hem de passar
En l’agredolç
esclat de noves hores
només veig ombres
on deturar.
Cerco, a la pols,
històries de grans homes
amb mil cabòries,
amb mil combats.
Si hem de passar
per rierols i serres,
esdevenir
els més petits herois,
he de trobar
la porta de les fosques
on viuen totes
les llums sense mudar.
Com la flor espera abella
Com la flor de l’ametller
tot mirant, de dalt, m’observa,
deu pensar que sóc quimera,
mal aprenent de pagès.
És la flor qui espera abella
per sobreviure i fruitar,
diria que vol anar
a trobar la primavera.
Com la flor de l’ametller
s’ha mudat per a la festa
que es prepara a la vall.
No sé si anirà al ball
puix el vent porta desfeta,
és maldestre i mentider.
Porteu-me marona
Porteu-me, marona,
la dolça il·lusió,
pastes i torró
per passar l’estona.
M’agrada la festa
quan aplega el sol,
ell porta el condol
per si hi ha tempesta.
Porteu-me, marona,
remei pel meu mal
en ampolles plenes.
Deixeu les lluernes
i pugeu-me dalt
on gaudir una estona.
Bon vaixell i mala mar
Mariner, dalt del llagut,
sense ganes d’allunyar-te,
com hauria de contar-te
els meus pensaments eixuts.
Bon vaixell i mala mar
amb un vent massa maldestre,
navegant fins al capvespre,
amb estrelles, aplegar.
I doblers ni tres ni dos,
els somnis esmicolats,
un vi negre de taverna.
Una angúnia quasi eterna
enmig de grans disbarats
i allitat en gran redós.
Dessota la lluna
Poseu-me al cistell:
la joia i la gràcia,
a l’amor quan passa
cercant son penell.
Amb una mesura:
formosa, escaient,
per a ser pacient,
trobar la cordura.
Una jove bruna
amb preat encís
i una tarda dolça.
He de fer-la esposa
si em dóna el sí
dessota la lluna.
I criden els dos
A la flor primera,
qui emplena el jardí,
li parlo com si
fos la missatgera.
El sol com s’allunya
i, parlant, s’ofèn,
és minyó dolent
qui cerca la lluna.
I criden els dos
per a fer enrenou
per viatjar de pressa.
Cerco una finestra
per somiar de nou,
per eixir del cos.
S’ha posat el vestit nou
A la vora del camí,
veig una flor sorneguera
qui va pregonant l’espera
per saber el com i el qui.
Com em diu la papallona:
Aquest vespre no vindré!,
es veu que no pot ser:
entremaliada i bufona.
S’ha posat el vestit nou
ben florit i ben planxat
per anar a donar un tomb.
Quan es troba el caragol
li espetega de bon grat:
T’agradaria fer un vol?