El cavall

26 Novembre, 2009 12:10
Publicat per jjroca, Aproximacions

 

El cavall

 

     1)   És un ruc eixerit poc intel·ligent.

2)   Porta a sobre un aprenent de déu.

3)   Necessita camp per saber on ha d’anar.

4)   No ha passat d’aprendre un parell de vocals.

5)   Porta al senyor de la guerra per a què pugui fugir.

6)   Creu que cada pam de sòl és una porta per on entrar.

7)   No en té prou en donar el consentiment una vegada.

8)   Pensa que aprendre és ensenyar les dents.

9)   Es posa a córrer sense saber quin és el premi.

10) Sap endinsar-se, sense soroll, dintre de cada motor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de camí i deu pensaments divins

24 Novembre, 2009 14:02
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Passejar

 

Ni minso ruc,

ni gran cavall,

vull només peus,

un xic de vall.

El passejar,

sense destorb,

és viatjar

per l’ ample món.

Una espardenya,

petit sarró,

la lluna plena

i fugir tost.

Ni brosta d’ àngel,

ni cor de ric,

anar anant,

tot fent camí.

I aturar

en un revolt,

tot contemplant

com pon el sol.

Cap paradís

serà tan gran,

vull tot l’ encant,

vull tot l’ encís.

 

Una passa

 

Mentre les tardes es cansen,

tot i refent llur camí,

apareixen, per on dic,

les ganes perden camades.

He segrestat el silenci

que dormia a la font,

mai cantava cap cançó,

mai prenia res de tebi.

S’ enfadava amb les paraules,

es queixava amb mil sons,

mossegaria els minyons

si, al capvespre, el deixessin.

El silenci és complaent,

massa bo per ser de poble,

el silenci és massa noble

per viure entre tanta gent.

Així, tot d’ una se’n va,

envoltat de gran misteri,

el silenci és encanteri,

no cal dir: Què tal li va?

Obro la porta, pregono

amb veu alta i organdí,

sortiré per fer camí,

vull finir entrant al mas.

Una passa rere altra,

com m’ alluno pel curull,

de vegades, pico l’ull,

de vegades, ni m’ agrada.

 

Pensaments divins

 

Déu ha decidit canviar el director general de marketing.

Satanàs diu que no té temps ni per pecar.

Un dimoni espavilat compra carn els divendres de quaresma.

Déu ha arribat a una conclusió: Tres homes de bé distreuen poc.

Jesús ha demanat al Pare: Ni pensi en jubilar-se!

Satanàs creu que perdre diners és un bon negoci.

No puc anar al cel, no sé on he deixat la bufanda.

Un dimoni ruc ha caigut en un pecat de saviesa.

Déu posarà una altra llibertat, la primera no sap on és.

Sant Pere espera un altre bot salvavides per salpar. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes educats i deu pensaments educatius

22 Novembre, 2009 13:11
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Tot prospera

 

Per la veu que duu el poal

noto l’ aigua en el seu fons,

és un pou profund, pregon

construït per homes bons.

Els servents de la noblesa,

fills fidels de pares grans

el cavaren fa prou anys

amb la força de l’amor.

De tal mena educats,

fan del pou el compromís,

penitents de molt patir,

han vingut per fer bondat.

Tota la vila s’ ufana

de tants homes principals,

ells seran només mortals,

però és seu el paradís.

Tot prospera, tot va bé,

els joves com s’alliçonen,

com les joves preguen totes

mentre seuen per cosir.

Aprenents ben educats,

amb la més noble intenció,

per què surt algun traïdor

que tal empresa desfà?

 

Aprendran

 

Una pausa hi ha a l’ escola,

entre callar i ensenyar,

una pausa per pregar

pel vestit i la cassola.

Atura el pobre mestre,

com deixa que passi el vent,

la finestra és a ponent,

tenen la borrasca a sobre.

Ara s’ acaba novembre

sense causa de condol,

poca força porta el sol,

tots somiant amb un pessebre.

Prompte aturaran la classe,

per pujar a la muntanya,

porten bastó, mitja canya,

un sac gros on posar herbes.

Aprenen sense cap llibre,

cultura, modernitat,

els dijous urbanitat,

els divendres dibuix lliure.

Sortiran callats, amb fila

després de fer gran comiat,

tot el poble els ha deixat

estudiar monotonia.

Així passen, així tornen

a seure tots al seu banc,

aprendran tots a sumar,

a llegir, a trobar l’ ordre.

 

Pensaments educatius

 

Un dia m'aixecaré de la taula i me la posaré a la butxaca.

Si aprendre fóra necessari, es faria més sovint.

Molts es pensen que aprendre és entrar en el regne dels ignorants.

Les coses que mengem tenen pocs estudis.

Un adult és un nen que no va poder parar de créixer.

Mireu si és gran l' escola que hi caben tota mena d' alumnes.

És una sort no compartir tots els mateixos defectes.

Tot i tenint poca pressa, em fan córrer.

Segueixo pensant que també em costa estimar-los.

Mireu si ensenya bé que, fins i tot vol entrar. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes d'escola i deu epitafis

20 Novembre, 2009 18:26
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments


El capità

 

Aplego de nou a escola

tot i deixant el carrer,

abans, anava el primer,

ara, em porta la corriola.

He saludat els alumnes,

matiners i principals,

els altres tenen retard,

no volen ser a les més dures.

Enfilo cap a la sala,

tafanejo el passadís,

allí, es queda el somrís

entre somnis i desgana.

He de fer el cor ben fort,

endinsar-me a la batalla,

no tot el món serà palla,

ha d’ haver-hi algun pebrot.

Li dono pas a la clau,

es posa a parlar amb el pany,

la classe és monstre estrany,

hem de pujar-hi a la nau.

Despleguem la blanca vela,

la lliurem, sortim del port,

anem a cercar el tresor

de viatjar sense cautela.

Amb sotracs i feridures

ratlla amunt i ratlla avall,

anem deixant encenalls

tot cercant mil aventures.

El capità fent la troca,

els grumets a saltirons,

han d’ aprendre les lliçons

tot enmig de la revolta.

La classe avança, retorna

a la bocana del port

han après o molt o poc,

és la feina de l’escola.

 

La pissarra

 

Mireu, de fet, la pissarra

és un món que es va perdent,

ara, serà la pantalla,

tota blanca, innocent.

Allí, quedarà resclosa

a la cambra dels vençuts,

ni veurà passar l’ alosa

ni voldrà sentir els lladrucs.

Tornarà a ser la primera

en somiar somnis estranys

amb minyons cercant la guerra

a les cinc, en acabar.

S’ omplirà amb l’enyorança

dels ratllots sempre mal fets,

d’ aquell guix de cara plana,

tan polsós i satisfet.

D’ aquelles lletres farcides

de notable perfecció,

aquells dibuixos, consignes,

aquells escrits amb colors.

El mestre de beceroles,

de comptar i manaments,

és perdrà per la boirina,

és el preu d’aquest nou temps.

 

Epitafis

 

No vingueu en dissabte, enllesteixo.

Ahir va venir l' advocat a passar comptes.

No sortiré sense mascareta.

No us diré el que penso.

Porto mesos sense desodorant.

Em plau convidar-vos a la vetllada. 

Gràcies per la visita!

En un no res, torno!

Procureu no agafar el son.

Sóc aquí de miracle.  

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El gat

18 Novembre, 2009 17:13
Publicat per jjroca, Aproximacions

 

        El gat

 

 1) És el convidat inestable de la casa.

 2) Busca company sense assolir compromisos.

 3) Tindrà son mentre no tingui gana.

 4) Es mostra tan discret com li permet el cos.

 5) Estima tant els ratolins que se’ls voldria menjar.

 6) És el gran esportista sense exercicis d’entrenament.

 7) Estima la llum de la lluna i l’escalfor del sol.

 8) Vol un amo invisible amb una casa solejada.

 9) És un enamorat de la neteja en sec.

10) Té pocs amics i menys compromisos.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes fantasmals i deu pensaments divins

16 Novembre, 2009 16:53
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Pobre fantasma

 

Aplega la nit

entre promeses,

cauen esteses,

angúnia i por.

Era a la vida

home captaire,

prou rondinaire,

mig somiador.

Vénen empreses

sense caler,

d’ un abeller,

surt el desig:

- Vull una joia

  per un gaudir,

  he de finir

  per a tenir-la!

Pobre fantasma

tan maternal,

pot seure dalt

de la murada.

Guanya batalla

sense lluitar,

deixeu-lo anar

a cercar venjança.

Un mal minyó

el va trair,

ha de morir

per continuar.

Tota sa vida

és un desori,

cercant oprobi,

provant triomfar.

Una nit fosca

el porta arreu,

és tot hereu,

té massa fam.

 

El botxí

 

Quant de gran

la queixalada

ha de ser

per a guanyar?

Passen hores,

passen totes,

i no sé

com continuar.

Sóc novell,

petit fantasma

de penúria

i embolic,

sortiré

quan mor el dia,

per a seure

enmig l’ oblit.

Si, a la nit,

un rondinaire,

un captaire,

vol eixir,

esperaré

on canvia l’ aire,

on la flaire

fa patir.

Allí, sol,

entre mil mossos,

he de prendre

aliment,

sóc covard,

poruc, firaire,

amic, no gaire,

sols un botxí.

 

Pensaments divins

 

La Creació s' acosta a la divina comèdia.

Satanàs no fa pecats, no li surt a compte.

El pecat era mortal i es va morir.

Déu donarà punts per bona conducta.

Satanàs té problemes de personalitat.

Déu estudia les bases per a fer un concurs de precs.

Satanàs ha proposat la targeta 666.

Tres sants estan en vaga de miracles.

S'ha disparat la revenda per veure la nova temporada de forques.

Jesús té problemes per convertir el vi en brandy.  

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de fullam i deu pensaments educatius

14 Novembre, 2009 18:51
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Petita fulla

 

Arriba l’ hora, la malastrugança,

avenir terrible, la nova tardor,

no vull marxar, no sóc trobador,

no vull cantar, sento esgarrifança.

Vaig venir al món sense cap tardança,

un abril solemne, minso de calor,

aplegà a la vall, massa somiador

tot ple d’ unes ganes, d’una benaurança.

Vaig conèixer el terra, la sínia pregona,

quatre enciams desperts, un parlar de dona,

tot era preciós ni fred ni tempesta

xerrar de treball sense gens de festa

per anar enfilant el brancam de l’arbre,

com era tot foc, ara es torna marbre.

Així ben callada, plegada a la fosca,

tibaré mon cos per a rebre el vent,

la petita fulla, tota innocent,

només vol seguir, ara ja fa nosa.

 

Una fulla

 

Una fulla a la teulada

com pregona el desencant,

un plorar, esmicolant

un matí, una vesprada.

Una fulla sense seny

com em canta la cançó:

Vull les galtes d’un minyó,

un somriure complaent!

Una fulla poca-solta

mai es cansa de parlar,

recitant per recitar

tot xerrant sense cap boca.

Una fulla aventurera

com voldria viatjar,

el pardal la pot portar

des de la plana a la serra.

Una fulla confident

de la veritat primera,

voldria tenir l’ espera

per pujar de nou al cel.

Una fulla enamorada

de la vida i paradís,

ha de perdre tot l’encís,

per finir esmicolada.

Una fulla sense rei,

sense amic, sense fortuna

esdevindrà una engruna,

és el món qui posa llei.

 

Pensaments educatius

 

Són massa alumnes per no perdre'n cap.

Ells tenen la raó, hem de procurar que no l' ensenyin.

Qui no vol anar a l' escola és perquè ja és sabut.

Si us heu de perdre, busqueu camins coneguts.

La porta de la classe és la frontera de l' infern.

No sé com dir-ho, però és millor que no ho entenguin.

Treballem amb equip, almenys per amagar-nos.

Farem el que calgui, ells ni ho provaran.

No se'n burlen, no arriben a certes altures.

Tinc el deure d' enfadar-me sense que es noti massa.  

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de fulla i deu epitafis

12 Novembre, 2009 18:56
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Dic que sí

 

Arriba l’ hora primera

a la vora de la font,

a sota, s’ atura el món,

al capdamunt, no hi ha crema.

Estan tots els arbres vells,

prou cansats i decebuts,

la meitat s’ han quedat muts,

sense joves ni poncells.

On han anat les rondalles,

els sospirs entremaliats?,

on han fugit els galants?,

on han quedat les rialles?

La senyoreta tardor,

ha trencat les hores dolces,

ara, queden només sobres

a la vora de la font.

Allí em troben assegut,

amb la boca fumejant,

vaig a les fulles comptant,

i trencant dolça quietud.

El pare núvol convida

a posar-me sota el pi,

en aquestes dic que sí,

és una passa la vida.

 

Damunt la fulla

 

Pujaré damunt la fulla,

engroguida, inapetent,

esperant que arribi el vent,

viatjant des de l’altura.

No he tenir altres ales

per emprendre mon camí,

és ben brètol el destí,

mai t’ ajudarà debades.

Hauria estat un àngel

fill perdut del paradís,

però aplegà mon destí,

em llençà sense coratge.

Pujaré damunt la fulla,

m’ enfilaré cap al cel,

vull la gràcia, un xic de mel

un somrís sense malura.

Emprendre petita cursa,

sempre de cara a ponent,

no vull veure aquella gent,

que assevera mentre muda.

 

Epitafis

 

La vida m' ha deixat un mal cos.

Ara, resulta que m' he quedat mut.

De fet, el cap no el faig servir gaire. 

Necessito un llaç per a la calavera.

Recordo que va dir: Ara, l' operarem!

Vull tornar a casa el notari.

Diu que m'estima, però trobo que tarda.

Estic recuperant-me de la darrera vida.

Si voleu anar al cel: Al fons i a la dreta!

Ahir va venir el metge que m' havia de salvar. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La vellesa

10 Novembre, 2009 14:04
Publicat per jjroca, Aproximacions

      

 La vellesa

       

 1) És la més insuportable de les propostes.

 2) Arriba sempre quan ets al davant del mirall.

 3) Sap que l’odies i la necessites.

 4) No es parla amb ningú però tothom l’entén.

 5) Treballa incansablement per situar-nos damunt terra.

 6) És gairebé una proposta indecent.

 7) Troba els homes al cafè i a les dones a la perruqueria.

 8) És la millor porta per entrar en altres regnes.

 9) És la més pacient de totes les virtuts.

10) T’ ensenya a viure en mons més petits i propers.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de peanya i deu pensaments divins

08 Novembre, 2009 13:07
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Arribem al carrer gran

 

Hem de treure la patrona

a passejar pels carrers,

enmig presses, desespers,

comença la feina grossa.

Els carrers són prou estrets,

la peanya és molt antiga,

entre suors i fatiga

anem desfent el turment.

Arribem al carrer gran,

trobem sencera munió,

regidors, televisió,

els nouvinguts a ser sant.

Llavors comencen empentes,

el prendre plaça d’heroi,

les estrebades, els cops,

solen fer les malifetes.

En cinquantena de passos,

hem canviat cent portadors,

uns porten el nen en braços,

la patrona va com pot.

Entrem de nou al carrer,

on només viuen les flors,

ens quedem els perdedors,

amb la Verge i poca gent.

 

Tot d’ una

 

Mare, deixeu-me dormir,

no vull portar la peanya,

aquella mossa m’ enganya,

diria que es riu de mi.

Estimava la dolcesa,

nova mel en la paraula,

em demanava ajudar-la,

em regalava l’orella.

L’ havien fet feia un mes

pubilla de no sé què,

havia d’ anar, a la festa,

processó pel seu carrer.

Llavors em veia, oferia,

el regal del seu somrís,

com em feia fonedís,

aplegant on no volia.

La peanya és massa gran,

va farcida de mil flors,

no faltaran servidors

massa enjoiats pel treball.

Em deixaran mitja espatlla,

acabaré mig trencat,

em farà la gran rialla,

i, tot d’ una, oblidat.

 

Pensaments divins

 

Tenim dos sants en oferta.

Les processons han de sortir a l'hora assenyalada.

Han reconvertit la sala dels pobres d'esperit.

Déu està en mans de la providència.

L'infern romandrà tancat per rebaixes.

Vull ser temptat, però amb més imaginació.

Satanàs pren les dones dels rics i torna les dels pobres.

Aquest any, a l'infern, ha guanyat l' avarícia.

Déu dóna aigua i Satanàs inaugura balnearis.

Jesús també curava de gràcia. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs