Dos poemes de fulla i deu epitafis
12 Novembre, 2009 18:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Dic que sí
Arriba l’ hora primera
a la vora de la font,
a sota, s’ atura el món,
al capdamunt, no hi ha crema.
Estan tots els arbres vells,
prou cansats i decebuts,
la meitat s’ han quedat muts,
sense joves ni poncells.
On han anat les rondalles,
els sospirs entremaliats?,
on han fugit els galants?,
on han quedat les rialles?
La senyoreta tardor,
ha trencat les hores dolces,
ara, queden només sobres
a la vora de la font.
Allí em troben assegut,
amb la boca fumejant,
vaig a les fulles comptant,
i trencant dolça quietud.
El pare núvol convida
a posar-me sota el pi,
en aquestes dic que sí,
és una passa la vida.
Damunt la fulla
Pujaré damunt la fulla,
engroguida, inapetent,
esperant que arribi el vent,
viatjant des de l’altura.
No he tenir altres ales
per emprendre mon camí,
és ben brètol el destí,
mai t’ ajudarà debades.
Hauria estat un àngel
fill perdut del paradís,
però aplegà mon destí,
em llençà sense coratge.
Pujaré damunt la fulla,
m’ enfilaré cap al cel,
vull la gràcia, un xic de mel
un somrís sense malura.
Emprendre petita cursa,
sempre de cara a ponent,
no vull veure aquella gent,
que assevera mentre muda.
Epitafis
La vida m' ha deixat un mal cos.
Ara, resulta que m' he quedat mut.
De fet, el cap no el faig servir gaire.
Necessito un llaç per a la calavera.
Recordo que va dir: Ara, l' operarem!
Vull tornar a casa el notari.
Diu que m'estima, però trobo que tarda.
Estic recuperant-me de la darrera vida.
Si voleu anar al cel: Al fons i a la dreta!
Ahir va venir el metge que m' havia de salvar.