Dos poemes acampanats i deu epitafis
29 Juny, 2009 16:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ding..., dong...
Ding..., dong...,
les campanes de l’ermita
parlen ara, qui les pica?
Dong..., ding...,
les campanes del convent
porten pluja, porten vent!
Ding..., dong...,
les campanes de la plaça,
parlen poc o parlen massa?
Dong..., ding...,
les campanes de l’església
com pregonen la innocència!
Ding..., dong...,
les campanes del meu cor,
donen res, s’emporten l’or!
Dong..., ding...,
les campanes sense fe,
callen ara, qui les sent?
Les campanetes
La bruixa puja
dalt del terrat,
no vol la guerra,
fa mitja part.
La bruixa vola
sense parar,
desig la porta,
no vol anar.
La bruixa sent
dues campanes,
tocant al to,
sense estrebades.
La bruixa cerca
l’enteniment,
sentint com dringuen,
el va perdent.
La bruixa folla
deixa un udol,
és mala feina,
el trobar el sol.
Les campanetes
sense parar,
riuen i ploren,
com l’han guanyat!
Epitafis
L' àvia està contenta, mai surto per la nit.
L'accident va anar bé, va ser la festa de després.
Tingueu paciència, espereu la temporada baixa.
La dona va fer l'assegurança, no la podia decebre.
Mort s'està bé, potser molesten els ossos.
Obriré només per ventilar.
De fet, només necessito un raspall de dents.
Em preocupa la mandra que tinc.
Cos en bon estat: Afanyeu-vos!
Em pregunto si ja puc deixar el medicament.
La prudència
27 Juny, 2009 13:08
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La prudència:
1) És la més poruga de totes les deesses.
2) No vol res que bellugui més el cor.
3) Va comprar un castell però no sap on és la clau.
4) Es lleva si fa tard, però no acostuma a sortir del cos.
5) Tarda massa temps en fer-se una casa.
6) Hauria de saber que obeir no és morir-se.
7) Sempre té temps per no fer res.
8) Aprofita el dia de pluja per no mullar-se.
9) No vol més foscor que la dels dies grisos.
10) No va per places ni carrers sense llums.
Dos poemes de taula i deu pensaments divins
25 Juny, 2009 13:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Asseguts
Asseguts entorn la taula,
després d’aquell bon dinar,
el pensament deixa anar,
el món passarà a ser faula.
Les empreses matineres,
els assentiments de cap,
l’ aplegar a casa tard
les lluites i malifetes.
El seny esberlat dels vells,
la pressa inoportuna,
el mirar aquella lluna
que no porta sentiments.
Tot segueix el degotall,
el curull de les idees,
esdevenen mil promeses,
com es perden gola avall.
Asseguts entorn la taula,
expulsats del paradís,
els homes de compromís
es perden per la paraula.
La tarda segura avança,
el sol se’n va complagut,
el silenci es torna ruc,
després arriba la calma.
On va el temps?
On va el temps de saviesa?,
ahir era al nostre entorn,
l’hem perdut per massa pressa
per viure en altres mons.
On va el temps de la pobresa?,
semblava nostre senyor,
una tarda, una dolcesa,
una agulla i deu cançons.
On va el temps de la promesa?,
la qui regna en tot el cor,
una lluita sempre encesa
per finir de guanyador.
On va el temps de parar taula?,
mancat d’or, de plata i fil,
amb un desig sense traça:
Marxar, per tornar més ric!
Pensaments divins
El pitjor de l'infern és que sempre balles amb la més lletja.
He estat a la glòria, allí cobres per sermons.
Jesús ha de ser enòleg, es passa el dia a la vinya del seu Pare.
Al cel, tenen vacances la Setmana Santa.
No crec en un Déu de dretes, no el veig amb amistançada.
Vaig anar a comprar un tros de creu i em va tocar el plàstic.
He anat a confessar-me i he agafat la nova reforma.
Estava pensant amb Déu i m'han fet la traveta.
Déu voldria tenir veïns, però no hi caben.
Tres justos van arribar al cel, la porta era tancada.
Dos poemes per Sant Joan i deu pensaments educatius
23 Juny, 2009 18:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Cuques i marietes
Entre tèbies cançonetes,
les cuques i marietes
van aplegant al jardí.
No porten les melangies
pesades d’aquests nous dies,
ens apropen el matí.
Han estat tota l’estona
passejant amb sa marona:
Una lluna d’organdí!
Li han preguntat, de passada,
com una noia enamorada
pot arribar fins aquí.
La lluna, molt mentidera,
els respon, a cau d’orella:
Són les perles del coixí!
Les cuques i marietes
mai callades, sempre inquietes
li responen sense crit:
Marona veus meravelles,
en un llençol ple d’estrelles,
oblides on dorm la nit!
Nit encisera
Una nit tan encisera
ha de ser la missatgera
d’una fita important.
Un sol que no troba casa
es lleva, brandant l’espasa,
per lluitar en dur combat.
La lluna com l’aconsella
li proposa, li desvetlla
com hauria de guanyar.
Sorgint de la cantonada,
de la vall, de la contrada,
les bruixes han d’arribar.
Els homenots maldestres,
massa porucs, al capvespre,
les fustes van apilant.
Les dones els acompanyen
ni somriuen ni descansen
la lluita ha de començar.
Entonen dolces cançons,
farcides de mils amors,
que penetren en el cor.
Les bruixes, en sentir-les,
s’apropen, es despentinen
tot volant sense destorb.
Quan les bruixes s’acosten
tot mirant les joves noies
una xarxa els cau damunt.
Els homes surten de pressa,
sense pausa i amb fermesa
lliguen les puntes i punt.
Ara encenen la foguera,
les bruixes faran la crema,
només resta sutja i fum.
Pensaments educatius
Ploreu perquè han deixat de riure.
Es donen cops quan comprenen que quelcom no funciona.
No sóc prou espavilat per provar d'aterrar.
Passeu la jornada endreçant els fantasmes.
Déu coneix el món i espera que estiguin madurs.
Ser pare és conquerir l'equilibri entre la proximitat i la distància.
Algun dia descobriran que un llibre no és el que pesa.
Els alumnes han de ser, sorprenentment, invisibles de tant en tant.
Als pares, els dol pagar per allò que no volen fer.
El més pesat de les classes són les innombrables pauses.
Dos poemes de cotxe i deu epitafis
21 Juny, 2009 22:33
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Cinc-cents cavalls
Cinc–cents cavalls i un ruc
com galopen per la plana,
sense regnes ni tartana,
només porten el remuc.
Ara, els veuràs passar
a dos – cents i escaig per hora,
et diria que és volar,
entre el desig i la glòria.
Aprenent de Superman,
fill fidel de criptonita,
tracte diví sol·licita,
mireu- lo com s’ha fet gran.
Només el veuen els rics,
els galants i les poncelles,
en el cap les vint orelles,
ben bones per escoltar.
Cinc-cents cavalls i un ruc
pararan enmig la plaça,
ni volen prendre la userda,
prefereixen bon xarrup.
Ara, callen i confien
en la més noble saviesa,
taula estant, l’avinentesa
per poder- se emmirallar.
El caminar, prefereixo
Pare n’estic de gran
que ni empro la camisa,
una mossa com m’estima,
em proposa viatjar.
Em donarà la llicència
per portar-la al meu costat,
un somni així preat
no demana ni consciència.
També portarà l’amiga,
un cosí de massa lluny,
un nuvi que no tenia,
un germà que pica i fuig.
Pare n’estic de gran
com un cove en un paller,
un raïm en el celler,
esperant ser triturat!
La noia, que és tan bonica,
aquesta tarda m’ha dit:
Posa-li bona musica,
t’esperaré sense abric!
El castell dels malentesos,
pare, fa mal governar
escolta, deixem-ho anar,
el caminar, prefereixo.
Epitafis
No accepto recomanacions.
Estic convençut que tornaràs.
Ofereixo nínxol bufó d'una sola planta.
Si has d'entrar, compte amb els ciris.
N'estic tip del toc a morts.
Podríem dir que faig vida de vidu.
He anat al psicòleg, tenia ganes de treballar.
Necessito trompeta elèctrica per ressuscitar.
Ara, a l'estiu, em canviaré el taüt.
He deixat unes monedes per si algú em vol portar flors.
El gos
20 Juny, 2009 13:05
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El gos:
1) És el més complagut dels servents.
2) Fa creure a l’home que l’estima sense demanar.
3) Ensenya a l’home que un lavabo pot estar lluny de casa.
4) Lladra per por i ataca per ira.
5) És un bon company si no fa massa nosa.
6) Ens ajuda a desfer-nos dels ossos de la vida.
7) No necessita tanta neteja com se li vol donar.
8) Perd poc temps seguint la moda.
9) Viu perfectament sense llegir ni escriure.
10) No entén que es necessitin diners per menjar.
Dos poemes de vi i deu pensaments divins
18 Juny, 2009 22:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Dolça sang
De la muntanya, a la falda,
mireu com desperta el cep,
és un cep de massa boca,
prou xerraire i matusser.
Conta històries de joia,
de fantasma i patiment,
de conviure amb una gent,
ell diria: És que no hi toca!
Pagesos de mala lluna,
minsa corda, poca carn,
només queda treballar,
treure pa de la fortuna.
Mentre calla i reposa,
tot i la plana mirant,
es pensa que és un gegant
amb prou lluita de la grossa.
El pare dels tres raïms
massa grans per anar a escola,
que no volen emplenar
un xic més la seva bossa.
Un estiu massa pesat,
amb un sol escardalenc,
presumirà de gran rei,
com la pluja esquinçarà.
El cep treballant, de cor,
tot i perdent l’embranzida,
dóna per fruita l’amor,
dolça sang, plena de vida.
El fruit
Mai li he preguntat al vi,
amagat dintre la cova,
de qui parla quan reposa
el sucre amb l’esperit.
Quines històries pregones
els passen per dintre el cap,
el pagès ja els ha deixat,
ara manen altres metges.
Potser recorden encara,
el perruquer de l’ hivern,
la pluja de primavera,
el passar d’un sol roent.
L’ esgarip de la gran rella
tot i les pedres tombant,
aquell plorar sense pena,
d’unes herbes en finar.
Els recomptes de la pressa,
aquell bescanviar els diners,
la mestressa prou encesa,
mai aplega a tombar el mes.
El somni, ara, es desvetlla
per fugir drecera avall,
massa feina, poca paga,
és el fruit, galdós, del camp.
Pensaments divins
Tres dimonis es queixen de la poca gràcia que tenen.
Déu està obligat a retre comptes a la Santa Inquisició.
Satanàs ho vol: Posaran llums d'ambient a totes les calderes!
He aplegat tard al cel, Sant Pere era a l'àrea d'esbarjo.
Déu és amb mi, però només arribem a un.
Déu m'estima, almenys no diu que no.
He provat d'entrar al cel, hi havia massa periodistes.
Satanàs sol temptar al desert, allí no el mullen.
Satanàs ha entrat en crisi, els pecats han baixat el quaranta per cent.
Satanàs juga a la borsa, ha perdut dos estols de dimonis.
Dos poemes al formiguer i deu pensaments educatius
16 Juny, 2009 11:15
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Es desperta
Crida el sol, a la porta,
despertant el formiguer,
és abril i la finestra,
s’esbatana per saber.
La mestressa para taula,
bol de pedra ple de llet,
el minyó, mireu, s’estira
no voldria anar el primer.
El pare, noteu, no hi és,
fa massa estona ha marxat,
es fa dur el gran mercat,
es fan minsos els diners.
Tres mossos i una glopada
un crostó ressec mullat,
poca aigua per la cara,
però surt ben pentinat.
La formiga es desperta,
com comença a foradar,
les amigues grunyen totes,
es posen a treballar.
La campana de la plaça,
ara comença el seu ball,
noteu, tots van al tall,
feinejar mai es retarda.
La reina
Primera pluja de maig,
terrabastall matiner,
les formigues tallen fulles,
tot veient rierol que creix.
Les obreres ben mullades,
els soldats enfurismats,
cames s’omplen de mossades,
tot és queixa, ningú es plany.
Per un bri passa la vida,
massa angúnia, entrebancs,
el formiguer és deleix,
s’omple d’aigua, és tot clam.
Exèrcit de cent formigues,
terrible, prou indignat,
fa córrer totes les altres
el palau han de salvar.
La reina demana el déu,
és un déu massa llunyà,
però esclata el gran cel,
el negre núvol se’n va.
Les obreres a la seva,
mossega i estira el bri,
la reina, prou satisfeta,
prega una mica i somriu.
Pensaments educatius
L'enveja és el regne dels homes de poc enteniment.
Sembla ser que, qui pensa, no existeix.
Llucifer ensenya més del què amaga.
Per no fer res, no crec que l'univers entri a la casa del caos.
Mireu si m'estimen els nois que ni em suporten.
La saviesa és un martell massa gros per ser delicat.
Mai un alumne podrà arribar a ser ruc, li falta estabilitat.
No patiu, la natura ja ens desa a tots.
Mentre aneu a l'escola, penseu que tots necessitem cadenes.
Crec en el cel, alguna cosa deu haver quan s'acaben les classes.
Dos poemes de pardal i deu epitafis
14 Juny, 2009 10:33
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Pardalet
Ocell, el poble ni gosa
donar-te de nou la mà,
és massa obtús, poca-solta,
massa orni per pensar.
Tu les cases sempre ornes,
cercant un polsim de pa,
mitja panxa de cirera,
una fulleta d’enciam.
Ni parles amb la mestressa
ni comenten el què hi ha,
trobaràs, en mitja teula,
el millor dels grans palaus.
En aplegar primavera,
comences un vol pesat,
mai guanyaràs l’oreneta,
ella regna en tot el pla.
Pardalet de totes hores,
grassonet, discret, tossut,
mai abandonis el poble,
no t’estima, és tan sorrut.
Prega i lluita
Capficat, damunt la teula,
mirant el temps i l’espai,
un pardal xiscla i enceta
una parla, tot un ai.
Es queixa, la pobra bèstia,
de la brossa del seu niu,
d’una menja esquifida,
de la calor de l’estiu.
Té tres minyons bocamolls,
farcits de pena i de gana,
la mestressa l’atabala:
Porta, de pressa, el menjar!
Com l’heroi, a saltirons,
recorre carrers i places,
no guanya per a sabates,
ni per a un brou de cigrons.
Ara recull un cuc negre,
un crostó de pa ressec,
una palla sense espiga,
una fulla sense verd.
La mestressa com li crida,
com li ploren els minyons,
mai aprendrà les lliçons
de portar quelcom de mida.
Pardal de totes les hores,
el silenci de la nit,
avui, no ha dut estovalles,
prega i lluita pel matí!
Epitafis
M'han tancat sense càrrecs.
Estic mort, però no em féssiu massa cas.
He mort sense pecar, no ho faré més.
Estic disposat a no donar la meva opinió.
Sí, senyor, sí; em vaig quedar parat.
Si has de venir, et puc recomanar.
Vine i descobriràs el secret.
Hauria de tornar, però em fa mandra.
Jesús va ser aquí, sembla que no li agradava el tracte.
He tardat tres dies en trobar-me el melic.
El llit
13 Juny, 2009 01:41
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El llit:
1) És el regne de la desfeta i del plaer.
2) Sempre espera que li contéssim les nostres veritats.
3) És on volen acabar les obres incompletes.
4) Ens espera cada nit per acaronar-nos.
5) No em deixa anar sense una mica de força.
6) Ens suporta, ens acull i conta velles històries.
7) És el darrer amic que ens deixa.
8) Podria ser el rei però només és el servent.
9) Sap tantes històries que no gosa contar-ne cap.
10) Difícilment, aconsegueix mostrar-se més actiu.