Dos poemes al formiguer i deu pensaments educatius
16 Juny, 2009 11:15
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Es desperta
Crida el sol, a la porta,
despertant el formiguer,
és abril i la finestra,
s’esbatana per saber.
La mestressa para taula,
bol de pedra ple de llet,
el minyó, mireu, s’estira
no voldria anar el primer.
El pare, noteu, no hi és,
fa massa estona ha marxat,
es fa dur el gran mercat,
es fan minsos els diners.
Tres mossos i una glopada
un crostó ressec mullat,
poca aigua per la cara,
però surt ben pentinat.
La formiga es desperta,
com comença a foradar,
les amigues grunyen totes,
es posen a treballar.
La campana de la plaça,
ara comença el seu ball,
noteu, tots van al tall,
feinejar mai es retarda.
La reina
Primera pluja de maig,
terrabastall matiner,
les formigues tallen fulles,
tot veient rierol que creix.
Les obreres ben mullades,
els soldats enfurismats,
cames s’omplen de mossades,
tot és queixa, ningú es plany.
Per un bri passa la vida,
massa angúnia, entrebancs,
el formiguer és deleix,
s’omple d’aigua, és tot clam.
Exèrcit de cent formigues,
terrible, prou indignat,
fa córrer totes les altres
el palau han de salvar.
La reina demana el déu,
és un déu massa llunyà,
però esclata el gran cel,
el negre núvol se’n va.
Les obreres a la seva,
mossega i estira el bri,
la reina, prou satisfeta,
prega una mica i somriu.
Pensaments educatius
L'enveja és el regne dels homes de poc enteniment.
Sembla ser que, qui pensa, no existeix.
Llucifer ensenya més del què amaga.
Per no fer res, no crec que l'univers entri a la casa del caos.
Mireu si m'estimen els nois que ni em suporten.
La saviesa és un martell massa gros per ser delicat.
Mai un alumne podrà arribar a ser ruc, li falta estabilitat.
No patiu, la natura ja ens desa a tots.
Mentre aneu a l'escola, penseu que tots necessitem cadenes.
Crec en el cel, alguna cosa deu haver quan s'acaben les classes.